Pedro Tort: “Per als refugiats és tant important ser acollits que se senten part de la família”

Fotos: Jordi Pascual

Després d’haver conegut la versió de l’organització i la d’un dels refugiats que viu a la ciutat, Pedro Tort explica com és l’experiència d’acollir una persona que busca tenir el dret d’asil a casa seva. És barceloní i ha visitat Sant Cugat dijous a la tarda per participar a la presentació local de Refugees Welcome, l’entitat que ha portat els primers dos refugiats a la ciutat, que treballa per tenir noves famílies d’acollida a Sant Cugat i per aconseguir un suport institucional més enllà de l’Ajuntament de Barcelona. Com ja va fer a la Festa de Tardor, l’entitat ha visitat Cal Temerari de la mà de SantQSud.

Com vas conèixer Refugees Welcome?

– Després de les grans manifestacions a favor de l’acollida de refugiats ens vam inscriure a una pàgina que l’Ajuntament de Barcelona va obrir per a les famílies que volien col·laborar en el procés d’acollida. Es van trobar desbordats i van derivar les persones inscrites cap a Refugees Welcome. Ens van enviar un correu electrònic per veure si seguíem interessats en acollir una persona i els vam dir que sí. Unes setmanes després de conèixer-nos van buscar una persona que en aquell moment estava al Centre d’Acollida als Refugiats (CEAR) però se li acabava el termini. Va venir a casa nostra i va ser amb nosaltres des de mitjans de juny fins al setembre, quan li va sortir una feina a Màlaga que va poder agafar perquè ja tenia el permís de treball.

Va anar bé la convivència?

– Sí. Era una persona molt activa, curosa i pencaire. Quan la vam conèixer només portava sis mesos a Espanya i parlava molt bé castellà, el que ens va sobtar perquè és de Bangladesh. Era una persona molt curiosa. Ens preguntava per tot: per la situació política de Catalunya, pel procés... Vivia molt el dia a dia. D’altra banda, també ens va explicar moltes coses del seu país i de la seva família. Va ser una experiència enriquidora. Va durar menys del que teníem previst perquè el compromís de les famílies d’acollida és de sis mesos de convivència però va ser amb nosaltres uns tres mesos.

Repetireu?

– Ja ho hem fet. Ara viu amb nosaltres un refugiat d’Afganistan. Té menys domini de l’idioma i és molt més jove. Porta amb nosaltres poc més d’un mes i encara estem en procés d’adaptació.

Potser hi ha gent que té una habitació buida però li fa por clavar un desconegut a casa seva. Què li diries?

– Aquestes persones desitgen ser acollides. Per a ells és tant important ser acollits que se senten part de la família.

El coordinador de l’entitat, Jaume Buch, ens explicava que un refugiat no s’ha de sentir beneficiari d’una mena d’obra de caritat sinó que ha d’arribar a la família per conviure-hi, aprendre, buscar feina i aportar. Com ho has viscut?

– El primer que vam tenir va trobar feina a través del propi CEAR, a un restaurant que buscava gent a Màlaga. No l’hem ajudat especialment en aquest sentit. L’altre només porta un mes amb nosaltres i puc dir poc. Ara bé, si a la nostra societat hi ha un problema d’atur important, aquestes persones encara ho tenen més complicat perquè són de fora, de vegades tenen dificultats idiomàtiques i d’encaix...

Què t’ha aportat conviure amb gent de països tant estranys per a nosaltres?

– Per exemple, el noi de Bangladesh ens va dir que no sabia cuinar perquè a la seva família ho feien les dones. Però a casa meva sí cuinem els homes. Així que un dia va agafar el seu mòbil i, a partir de vídeos de YouTube, ens va fer un sopar pakistanès espectacular. De restaurant! Això demostra les ganes que tenen de col·laborar i de sentir-se apreciats.

És un contacte que queda de per vida, un amic més...

– Sí, ell és a Màlaga però ens continuem comunicant. Ja ens ha dit que ens considera com la seva família.

Per tant, recomanes l’experiència?

– I tant! És cert que d’entrada cal parlar-ho amb la família, els fills... Hi ha d’estar d’acord tothom perquè poses una persona externa a la família i suposa una convivència nova. Els primers dies hi ha una certa tensió perquè la persona se sent invasora d’un espai que no és seu. Malgrat tot, és molt gratificant i, a més, penso que s’ha de fer.

Categoria: 

Notícies relacionades