Paula Pertíñez: “Quan tens un càncer la societat et remarca moltes vegades que et moriràs”

Fotos: Aina Serra

D’aquella gent que havies vist per l’escola, companya de carrera d’una amiga, parella d’un conegut, aquella que riu tant i tan fort, la de les ulleres verdes, la de les disfresses excepcionalment bones per Carnaval, la de “les mamelles de la Paula” al Quinto… o no? Sempre omnipresent, la Paula Pertíñez, sí, aquella que té càncer.

La Paula conviu amb un càncer des del 2004. De càncer de mama a metàstasi a càncer crònic. Un periple on la normalitat inclou quimioteràpies, dies dolents, atacs de riure, visites habituals al metge, èpoques sense cabell, energia desbordada… la vida, l’única vida de la Paula, la Paula única: “A mi m’agrada riure, i això no m’ho traurà una malaltia”.

Et dic càncer… em dius?

– Vida.

Plasca. Per què? Perquè és el centre de la teva vida?

– No, perquè està integrat, jo sóc més i millor gràcies al càncer amb qui fa 14 anys que convisc.

Això és molt transcendent...

– A èpoques m’ho he pres com viure la vida al màxim en cada moment, no de fer moltes coses, sinó de viure-les amb intensitat. Però la veritat és que quan la malaltia és crònica viure així és una mica esgotador.

I ara?

– L’últim any he necessitat més ajuda per fer-me el menjar, em costa pujar i baixar les escales, he d’anar tres vegades a la setmana al metge... però intento que em condicioni el mínim. Procuro viure en un Carpe Diem relaxat. [Riu]

Tres vegades a la setmana al metge? Condiciona molt!

– Sí, però faig més coses, no estic obsessionada, visc molt els processos de les coses sense pensar com, ni quan, ni si les acabaré. Vam comprar et bitllet del viatge de noces tres dies abans de marxar… i vam anar a l’Àfrica!

Ostres! Carpe Diem, sí, sí.

– Tot i que la societat promou l’obsessió, eh? No estem preparats per acollir una persona amb un càncer crònic.

A veure...

– Et remarquen moltes vegades que moriràs. Tal qual. Sovint perceps que les institucions i l’entorn preveuen que et moris més demà que demà passat. Cal estar preparat psicològicament per assumir això. Pensa que quan et diagnostiquen un càncer et quedes sense feina, a mi em van acomiadar “amistosament”. És així. Són els danys col·laterals invisibles. Tampoc tens opció a una assegurança de vida, o a una hipoteca, o a adoptar un nen, o tenir un negoci, això si no et deixa la parella…

És molt cru.

– Molt. La societat va a un ritme diferent que la ciència. Ara d’un càncer ja no et mors, pot ser puntual o crònic, però no sempre et mors, i la societat no ho contempla.

I l’entorn?

– La gent et demana permís per parlar de la malaltia o pensa que els seus problemes són menors… Per mi la qüestió és naturalitzar-ho. A tu et passen unes coses, a mi unes altres, després ens en passaran de diferents… i la vida és això, i no té cap sentit pensar què seria si fos d’una altra manera, la teva vida és això que et passa a tu.

Com arribes al càncer crònic?

– El 2004 vaig tenir un càncer de mama hormonal, vaig fer quimioteràpia i radioteràpia, no és habitual la radioteràpia però era aconsellable pel tipus de càncer que tenia, tot i això, em vaig recuperar prou bé. Llavors, quan fa 5 anys del càncer, vas a una revisió on et treuen les medicacions i et diuen que ja estàs bé.

Però no va ser així?

– Mira com és el cap eh… jo sé llegir radiografies i sabia què hi veia, però allò no ho podia llegir. Allà hi posava metàstasi.

Sona a final.

– Sí, el que et deia. És que administrativament m’he mort varies vegades.

[Agafo aire]

Vaig fer quimioteràpia setmanal durant cinc anys, però a més tenia un cansament de fons no habitual, que va acabar en un infart de cor. Es veu que la radioteràpia que vaig fer el 2004 podia afectar el cor 9 anys després. Doncs 9 anys després, infart.

Suma y sigue...

– Vaig tenir sort. Estàvem als Ports de Beseit i vam acabar a l’Hospital de Saragossa. Doncs tu saps que allà hi ha el millor servei de cardiologia d’urgències de tot Espanya? [Riu].

Sort, eh?

– Sí, tot i que el tractament de l’infart em va reactivar el càncer, i a partir de llavors vaig tenir nous tumors petits… Ara estem amb això, i amb les conseqüències d’això, ja que el tractament em provoca dolors i anèmia, per tant molt cansament. Ara surto poc de casa.

He pujat els quatre pisos caminant i m’he cansat.

– Sí, un quart sense ascensor no ajuda.

No comprenc que l’administració no et faciliti un pis.

– Has de pensar que els serveis psicològics del PADES estan finançats per l’Associació Espanyola del Càncer, per una entitat del tercer sector. L’administració és lluny de poder fer un acompanyament complet, per no dir la burocràcia infernal que representen les coses.

Infern de paperassa…

– És que algunes de les gestions per aconseguir la mobilitat reduïda les has de fer presencials, per exemple. És molt greu! He dedicat els meus esforços per sortir al carrer a fer papers, en lloc de visitar amics o fer una passejada. No s’entén. Per sort els professionals del PADES fan el que calgui per humanitzar l’acompanyament.

I econòmicament?

– Pot ser un drama. Només pots rebre pensió per la invalidesa absoluta si has cotitzat 9 anys. Clar, si tens càncer de jove com jo, la probabilitat d’haver cotitzat 9 anys i més amb la situació laboral actual, és baixíssima. Per sort em vaig fer autònoma molt jove, quan em van fer fora de la feina pel primer càncer.

Però a èpoques sense treballar.

– Sí, sovint ha estat una ruïna… pagar autònoms i no poder ingressar res.

Has provat teràpies alternatives?

– El meu oncòleg em diu que tot el que jo faci per trobar-me millor, em farà trobar millor. Així que he provat dietes, sobretot. Però també hi ha molt de predisposició, hi ha qui a la quimioteràpia hi va a posar-se lleixiu, jo hi vaig a fer-me el millor tractament de revitalització corporal, relaxada al solet, que no se’l fa ni la Thyssen. Sempre he estat bastant positiva.

Bastant?

Hahaha. És que em curaré. Tenir diagnosticat càncer crònic em dóna temps perquè surti la medicina que em curarà.

Notícies relacionades