Oscar Jané: “Als països en guerra, assolir la frontera és assolir la llibertat o la mortˮ

Fotos: Jordi Pascual

El professor agregat al Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, investigador i doctor amb una tesi sobre les identitats i relacions entre França i Catalunya al segle XVII ha acudit al curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) per impartir la conferència Dibuixar les fronteres. La cartografia com a poder, en què ha parlat sobre què suposa físicament i mental una frontera, centrant-se en el cas dels Pirineus. Al final de la conferència ha atès elCugatenc.

A la conferència has dit el que sembla una obvietat: que les fronteres són inestables. Però en canvi ens les ensenyen com elements fixes.

– Només cal veure veure les noves fronteres dels 200 últims anys. Contínuament hi ha moviments de fronteres, estats nous... La frontera, per definició, és dinàmica. Considerem que una frontera és estable quan porta més de 50 anys sense moure’s però això no és res en el conjunt de la història.

La frontera no només divideix sinó que també pot ser una zona de relació entre les dues bandes.

– L’exemple clar és als Pirineus, que els veiem com a frontera perquè són muntanyes altes. Però fins al segle XX havien sigut un gran espai de contacte i intercanvi, com també ho ha estat el mar. La frontera vol dir separació i por però també pot voler dir integració.

Per què la frontera és al cor de l’estat?

– Perquè la formació dels estats reposa sobre la fortalesa, un territori, controlar, tenir diners... i, entre d’altres, delimitar-se, és a dir, tenir un espai físic en què tothom s’hi reconegui. Si l’estat no és capaç de dominar les fronteres, difícilment serà un estat fort. I això no només vol dir posar militars de cara a controlar els enemics sinó que també és controlar la població i tot el que s’hi faci: comerç, fiscalitat...

En un món global com l’actual, quin paper juguen les fronteres?

– Les fronteres poden ser híbrides. Van més enllà d’una línia perquè els estats avui dia són molt més, poden ser cibernètics i poden competir amb qui té més satèl·lits, per exemple. La globalització suposa també dominar les carreres que van més enllà de l’espai físic.

Té sentit mantenir les fronteres en un món tan interrelacionat?

– Potser en llocs com Europa no té gaire lògica mantenir unes certes fronteres perquè té més sentit funcionar a lògica local en espais fronterers, el que permet fer de la frontera un espai de contacte. Això permet un intercanvi econòmic, de gent, de projectes científics... En canvi, les fronteres tenen sentit per a moltes altres coses. En països en guerra, assolir la frontera és assolir la llibertat o la mort. Es veu clarament al Mediterrani amb el drama que suposa creuar aquesta frontera física.

Per tant, sí hi ha fronteres naturals.

– Som les persones les que donem el sentit de frontera i de tall. El mar per ell sol no és una frontera natural. És un espai físic amb perills i oportunitats.

No només hi ha fronteres entre països sinó també dins de la nostra societat.

– Tenir consciència que una frontera pot ser positiva o negativa depèn del grau d’interiorització de la frontera. Atrevir-te a anar més enllà del teu poble a buscar noves vides passa per la concepció de la frontera. Hi ha gent que té molt interioritzada la frontera, que actua com a delimitació a l’hora de moure’s.

Hi ha fronteres que no són físiques.

– En les fronteres físiques si una persona ha de creuar, per moltes tanques que hi hagi, intentarà passar-hi sí o sí. En canvi, una frontera interioritzada de no atrevir-se a marxar o no saber per on anar és molt més efectiva.

I quan aquesta gent, com hem vist amb les persones refugiades, arriba aquí es troba una frontera dins de la societat: són els altres.

– És la frontera de la diferència. És molt fàcil dir que volem acollir però quan són aquí realment els acollim? Estem disposats a tenir gent a casa? Fins i tot havent acollit, realment els veus com a iguals o com a diferents perquè són pobres, tenen una altra religió, venen d’un altre lloc, tenen un altre color de pell..? Tot això són limitacions pròpies.

Desenvolupa una mica més un apunt que has fet a la conferència. Has dit que a nivell europeu les fronteres entre estats s’han desdibuixat mentre a Espanya ha crescut la frontera autonòmica.

– Des de l’any 78 o 80 i fins i tot abans amb els acords bilaterals, Espanya està subjecta a la dinàmica europea d’eliminar les fronteres estatals. Les garites que teníem quan es creuaven els Pirineus van romandre fins al 2011, quan la UE va amenaçar França per treure-les. Mentre hem aconseguit desdibuixar algunes fronteres, malgrat les fronteres mòbils a mode de punts de control en peatges, hi ha una fronterització molt profunda entre Catalunya i Aragó o entre Catalunya i el País Valencià.

Això està provocat per la força centrípeta dels poders. Les persones que vivien en espais de frontera que potser anaven a escoles i metges d’una banda ara es veuen obligades a anar 100 quilòmetres cap a l’altra banda perquè és on es troba la capital administrativa. Són zones on tothom és família i es coneix. Però a poc a poc aquesta dinàmica fa que els joves desconeguin la realitat de l’altra banda, provocant una barrera mental que no existia ni en l’època de Franco.

Per tant, polítiques públiques i efecte mental, on es troba la verdadera frontera.

– Es camina cap aquí, especialment entre Catalunya i Aragó, on hi ha hagut un gran despoblament que no ha ajudat a recuperar la cooperació.

Notícies relacionades