Ocupes per necessitat

Fotos: Jordi Pascual

Miquel Margalef i Jordi Pascual | “Ocupar no és la solució final, és un pedaç momentani al problema que tenim els joves per poder emancipar-nos”, argumenta Nahuel Quimasó; “que ningú es pensi que ocupar és una realitat còmoda per als joves, no volem estar en una situació de risc personal, volem que s'arreglin les coses”. El jove santcugatenc va ser acomiadat de la seva feina de cambrer ara fa tres anys, quan estava emancipat i estudiant una carrera universitària. En perdre la feina, no va poder pagar el lloguer del pis i va haver de decidir entre tres camins possibles: Tornar a casa dels seus pares, deixar d'estudiar i treballar a jornada completa per pagar-se el lloguer del pis o ocupar un habitatge i seguir estudiant.

Quimasó va escollir la tercera opció i ja porta dos anys ocupant un habitatge per viure. “Totes tres opcions són legítimes, però en el meu cas, per poder seguir el meu període formatiu i també seguir el meu desenvolupament com a persona, vaig decidir ocupar.” Reivindica que els joves actualment estan relegats de la societat adulta i aquesta societat els envia un missatge molt clar i excloent: “Mentre siguis jove, no tindràs autonomia.”

Per al jove santcugatenc escollir viure amb els pares li provocava perdre una intimitat que per a ell és molt important i també li impedia continuar amb el seu desenvolupament personal. Viure amb els pares li suposava subordinar el seu projecte de vida i deixar-lo de banda fins que no acabés el procés formatiu i es pogués tornar a independitzar.

Aquesta realitat social té raó de ser, segons Quimasó, perquè actualment s'està posant l'habitatge al servei del mercat i dels seus interessos financers. “En el fons el mercat no vol que el major nombre de gent pugui viure dignament, sinó que només busca benefici”. A més de veure l'ocupació com una reivindicació ideològica davant de la realitat immobiliària, també hi ha una part pragmàtica. Explica que cobrant 400 euros al mes a mitja jornada i estudiar a la vegada és impossible poder-se pagar un pis a Sant Cugat, la segona ciutat més cara de Catalunya, i poder tenir diners per cobrir les necessitats bàsiques d'alimentació. “Per això ocupar era la forma més eficient, en el meu cas, de poder treballar a mitja jornada poder també dedicar temps a l'estudi.”

Durant aquest temps que porta ocupant no ha patit cap judici judicial. Si és cert que el seu habitatge ha tingut dos processos judicials, però cap ha pogut arribar a una sentència final perquè durant el procés judicial la casa ha anat canviant de propietari. “La banca i les immobiliàries s'han anat passant la casa entre elles, no volen gestionar l'ocupació i es passen l'immoble sense explicar que allà hi ha unes persones vivint-hi”, recalca Quimasó.

També insisteix que ocupar un habitatge no és la solució final, sinó una estratègia que aprofita un buit legal per poder trobar una llar i tenir unes dignes condicions de vida. A més, recorda que ocupar no surt gratuït perquè s'ha de rehabilitar l'espai abandonat. “L'ocupació permet arreglar cases abandonades que s'estan caient a trossos i ajuda a frenar el procés de deteriorament”.

Per totes aquestes raons el jove ocupa demana als col·lectius implicats i a les administracions de la ciutat que posin solucions efectives. Proposa expandir a tot el municipi l'experiència de la masoveria urbana que s’ha iniciat a La Floresta o la implementació d'una renda mínima d'emancipació per als joves amb més dificultats econòmiques.

Ell mateix recorda que actualment Promusa té un parc d'habitatge de lloguer destinat als joves, però també apunta que no és prou ampli ni econòmic per fer front a la realitat santcugatenca. Malgrat això, creu que tot plegat es topa amb el model de ciutat. “S'han construït cases de segona residència, sobretot a La Floresta, o cases o pisos al centre de Sant Cugat que només s'hi pot accedir si tens un gran potencia econòmic”, recorda; “si això es canvia, s’obre la porta a rendes més baixes i genera un missatge contradictori amb el model de ciutat que s'ha creat”.

Les queixes veïnals i l’estigma de l’ocupa

Si bé, molts veïns no ho veuen igual i critiquen que alguns d’aquests ocupes punxen la llum, fan sorolls i molesten de formes diverses evitant la bona convivència. Així es va evidenciar en el primer Consell de Barri del Centre-Oest de l’any passat quan una trentena de persones que viuen a Can Trabal van criticar l’ocupació d’un immoble al seu barri. Tot i el tractament a través de la Policia Local, l’immoble ha seguit ocupat durant els mesos posteriors ja que per forçar el desallotjament cal una denúncia del propietari que no se sabia on era.

Les crítiques es veuen retroalimentades per un cert estigma generat al voltant de les persones que ocupen. A més casos problemàtics, més estigma i, a més estigma, més veïns veuen problemes davant d’una ocupació. La crítica als ocupes ha pres fins i tot volada institucional, almenys a Valldoreix, on el president de l’EMD, Josep Puig, en el darrer Ple preguntat per la neteja d’excrements de gossos va dir: “El que sé és qui no els recull mai” –en referència a uns ocupes d’uns immobles de la vila. De fet, no és la primera declaració polèmica de Puig en aquest sentit, al Ple de maig també va dir, de nou en referència als ocupes: “Per no parlar dels gossos que no porten xip, els amos dels quals també es caguen al carrer!”

La Xesca, l’ocupació amb finalitats socials

A l’igual que Quimasó ha decidit esdevenir ocupa per poder tenir accés a un dret bàsic com és l’habitatge, a la ciutat hi ha un cas que cerca una funció social. L’ocupació del Casal de Joves de La Xesca, a l’avinguda Cerdanyola, és més que una simple reivindicació –com l’ocupació del Casal Torreblanca als anys 1990 o la de les cases dels mestres per promoure posteriorment la masoveria urbana– sinó que en si planteja un projecte de construcció social.

Així ho van explicar els joves que a finals d’agost de l’any passat van fer l’acte públic en què van donar a conèixer l’ocupació. Des de llavors han mantingut una programació concentrada de dijous a diumenge amb actes cíclics i puntuals però gens exempts de pressió administrativa per abandonar l’espai. Tot i que l’Ajuntament no pot obligar els joves a marxar, ja que això depèn del procés judicial que emprengui el propietari de l’immoble (en aquest cas Solvia, immobiliària del Banc Sabadell), l’equip de Mercè Conesa s’ha mostrat contrari i des de bon principi ha dit que l’edifici té aluminosi, el que representaria un perill per a les persones que hi restessin.

Després han vingut altres casos de pressió, com el repartiment d’informació en contra de l’ocupació entre els veïns o la conversa del govern amb l’ETSAV que va provocar que La Xesca hagués de cancel·lar un acte amb joves arquitectes al casal. Per als activistes, com han reivindicat diversos cops, es tracta d’un intent de l’Ajuntament de moure el focus d’atenció dels motius polítics de l’ocupació –la manca d’espais per al jovent a la ciutat– cap a una qüestió tècnica que, diuen, ells ja es van encarregar de comprovar.

Però la gran trava per a aquesta ocupació social ha arribat amb la denúncia del propietari. Al febrer, van ocupar una sucursal del Banc Sabadell demanant la retirada de la denúncia en el marc de la campanya Okupem l’absurd. Si bé, de res ha servit i ja han rebut una notificació judicial citant-los a judici el proper 3 d’abril. En un comunicat han reivindicat la legitimitat de l’ocupació davant “un sistema del qual el Banc Sabadell és un dels responsables”.

El dret a la propietat, la clau de volta jurídica

A l’Estat sempre prima la propietat tot i que la Constitució la supedita a la funció social”, explica David Aranda, advocat i membre d’Alerta Solidària. En cas que una persona accedeixi a un habitatge que té un ús –ja sigui de primera o de segona residència– no es tractaria d’una ocupació sinó d’una usurpació de la propietat i una vulneració del domicili. En canvi, en un habitatge buit, tot i tenir un propietari, no es vulnera el domicili i la via penal queda habitualment desestimada als jutjats donant pas al propietari a encetar la via civil amb l’única finalitat de desallotjar els ocupes, explica l’advocat.

La via judicial se centra, per tant, només en el concepte de propietat i no en l’ús que se li dona un cop ocupat l’immoble. Per això de cara als tribunals no importa si un cop ocupat l’edifici té un ús d’habitatge o d’equipament autogestionat. “Es protegeix la propietat malgrat que l’usurpació sigui legítima o no”, argumenta Aranda. Segons l’advocat, el gran problema és que es tracta d’un delicte públic de tal manera que els Mossos, diu, poden obrir diligències amb la protecció de propietaris que “no aporten cap valor a l’immoble”.

Tot i que la Constitució recull el dret a l’habitatge, ho fa de forma programàtica, “com un mandat constitucional”. Això provoca, segons l’advocat, que el dret a la propietat acabi pesant més que el de l’habitatge. De fet, explica, poques vegades s’accepta la necessitat d’un habitatge com a eximent per a l’ocupant ja que l’advocat ha de demostrar que realment el seu defensat no té cap altra opció per tenir un domicili.

Sobre la connexió a subministraments públics o de veïns Aranda explica que “es tracta d’un il·lícit que no té res a veure amb l’ocupació”, és a dir, que es tracta de perjudicats diferents i no es planteja com un debat al voltant de la propietat. A més, recorda que hi ha ocupes que no punxen la llum. Així mateix, quan el propietari al·lega que l’immoble està en mal estat, com en el cas de La Xesca, acaba demostrant que l’edifici està abandonat i, per tant, no es tracta d’una vulneració del municipi. Això, apunta, pot jugar a favor de l’ocupant ja que o el propietari no ha fet cas a l’ajuntament en declarar l’immoble en risc de runa o l’administració no n’ha informat al propietari incomplit la seva obligació de garantir la integritat física dels ciutadans del municipi.

Notícies relacionades