Martina Madaula i Sara Aminiyan: “Les dones que migren tenen una gran fortalesa física i mental”

Fotos: Cedida per les entrevistades (principal) i Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

L’antropòloga santcugatenca Martina Madaula impulsa conjuntament amb la periodista Sara Aminiyan una campanya de micromecenatge per tirar endavant el projecte Todas las rutas. Vidas cruzadas por un norte de fronteras, un treball a mig camí entre el periodisme i l’antropologia que pretén fixar-se en les causes, trajectòries i perspectives de futur de les dones que migren des d’Àfrica a Europa. Amb tres punts on fer la investigació qualitativa –Senegal, las Palmas de Gran Canaria i Barcelona–, la proposta inicial és fer un fotollibre però el seu objectiu és anar més enllà i preparar un web i, si pot ser, formacions als països d’origen.

Aposteu per la perspectiva de gènere com a eix central del treball. No es té en compte quan es parla de processos migratoris?

– Martina Madaula [MM]: Tot i que hi ha hagut un auge de la perspectiva de gènere, continua visibilitzant-se un gènere molt occidentalitzat i privilegiat. En el trànsit d’una dona hi ha moltes interseccions: gènere, economia... Tot això no ho sentim als mitjans. Ens escudem en el pretext que venen més homes que dones. És cert però no per ser menys no tenen vivències. Hores d’ara el discurs sobre la migració està masculinitzat i marcat per la violència, l’estigmatització...

– Sara Aminiyan [SA]: Hi ha periodistes que ens han dit que és molt difícil accedir als testimonis de dones. Això passa si anem com a periodistes que busquem una notícia ràpida, demanant informacions d’una ruta traumàtica sense generar un espai de confiança. En la nostra estada al camp de Nea Kavala (Macedònia Central, Grècia) ho vam veure molt clar. Vam tenir testimonis de dones perquè ens hi vam passar mesos. No ens ho van explicar a la primera trobada.

Per què poseu el focus a Senegal, las Palmas i Barcelona?

– MM: Per contactes. Teníem clar que volíem treballar sobre la frontera sud, inicialment amb la mirada fixada a Ceuta i Melilla. Però va créixer la ruta de les Canàries i vam aconseguir el contacte de Mame Cheikh, senegalès i membre de la Federació d’Associacions Africanes a Canàries (FAAC). Ens va ajudar trobar nous contactes i ens va dir que calia tenir una mirada multi-situada, no només a la frontera.

– SA: En base a les entrevistes que hem fet, cada vegada té més sentit centrar-nos en aquesta ruta. Gran Canària és l’illa on arriben més dones des de l’Àfrica Subsahariana. Moltes migren des del Senegal fins a Mauritània, on agafen una pastera fins a les Canàries. Pel que ens han dit, hi ha dones que treballen a la indústria pesquera, afectades pels acords entre governs.

Per què la majoria de mitjans només visibilitzen la frontera?

– MM: És una qüestió de discurs d’odi. La frontera és un espai simbòlic que divideix què és nostre i què és seu. Evidentment hi ha històries interessants a narrar des de la frontera però fixar-s’hi només en la frontera suposa reforçar aquesta idea.

– SA: També per morbositat. La majoria de gent que migra arriba amb avió però la imatge del mar és més morbosa.

Teniu alguna hipòtesi de partida?

– MM: Que la ruta és perillosa i de vegades t’has de vendre al sistema en el qual et trobes. Dones que es casen o es posen el hijab sense ser creients per estar més protegides són situacions que tenim al cap. Ara bé, la nostra idea de base és sortir de la dona victimitzada perquè la majoria, més enllà de la violència que hagin pogut sofrir, tenen una gran fortalesa física i mental. En qualsevol cas, volem parlar amb elles i saber què ens expliquen i què consideren més important de la seva experiència.

– SA: Dins del gènere hi ha moltes mirades: les proves ADN per comprovar si els infants amb qui migren són els seus fills o no, el que suposa una mirada molt eurocèntrica del concepte família; les filles que arriben però no poden retrobar-se amb les mares; les dones de cauen en la tracta per supervivència... Hem d’acabar de definir on posat l’accent.

Com es trasllada tot això a un fotollibre?

– MM: És la manera que hem trobat d’unir diverses disciplines: periodisme, antropologia i fotografia. Estem en procés de postproducció d’un documental que vam fer a Grècia i ara volíem provar una cosa diferent. El fotollibre ens ha de permetre no només posar fotografies i textos periodístics. També podrem, per exemple, posar una cançó que algú ens hagi cantat, textos de testimonis... Ens permet ser flexibles. Paral·lelament podrem fer col·laboracions amb mitjans que potser ens serveixen per finançar el projecte.

– SA: Un llibre té un caràcter divulgatiu que no té un estudi de dades.

A la campanya de micromecenatge dieu que voleu fer un web.

– MM: Perquè és un projecte que va més enllà del fotollibre. Diverses associacions ens han dit que seria interessant que el treball no quedés només per a públic espanyol i català. Per això ens proposen fer alguna xerrada als països d’origen.

– SA: Hauria d’estar encapçalat per la gent d’allà, adaptant el nostre projecte al seu país. Parlant amb l’entitat d’exMENAs de Barcelona, ens van dir que volien fer quelcom semblant al Marroc. Però això ho han de liderar les entitats. Nosaltres podem fer un cop de mà.

Per què cal això? Tenen una imatge idealitzada d’Europa, no saben què els espera en la ruta..? Són certes aquestes afirmacions?

– MM: Sí, això ens ho ha dit el mateix Mame. Hi ha un sistema d’explotació que actua al país d’origen i que continua al d’acollida. Ara bé, també ens hem trobat persones que ens demanen cura perquè migrar és un dret essencial i moltes persones que ho fan són conscients de les possibles conseqüències.

– SA: No volem tenir un discurs paternalista i, malgrat això, som conscients que la majoria de persones no s’esperen una ruta tan dura.

I quan arriben aquí, tota l’atenció mediàtica a la frontera esdevé invisibilització, excepte quan se’ls utilitza mediàticament com a part d’un suposat conflicte.

– SA: Les dones tenen una discriminació positiva per ser més vulnerables i per això no se les deporta amb tanta facilitat com als homes. De fet, les traslladen a la península amb més facilitat que als homes. Ara bé, quan ja són aquí estan sotmeses a una explotació del sistema brutal: treballs irregulars en tasques de la llar, explotació sexual...

– MM: No es poden explicar les històries d’aquestes dones sense parlar de la llei d’estrangeria, de les polítiques frontereres... És un sistema opac a visibilitzar.

Dues dones blanques donant veu a les dones que migren...

– SA: De vegades em sento impostora i carregada de contradiccions. A l’igual que no cal ser part del col·lectiu per parlar de drets LGTBI, no cal ser una persona racialitzada per parlar-ne. Però cal tenir-les en compte i no parlar per elles, que parlin elles directament.

– MM: Acceptem aquestes contradiccions però no ens han de bloquejar. Tenint-les en compte, hem de veure quina és la forma més útil de fer arribar el discurs.

Un projecte així segurament interessa a les persones que ja estan sensibilitzades. Què es pot fer per arribar a la resta de gent que sembla que li és igual?

– MM: És una altra contradicció. Havíem pensat, per exemple, que estaria bé fer xerrades a les escoles, que el fotollibre estigui a moltes llibreries, que hi hagi retorn del treball als països d’origen... Farem el que podrem, tindrem limitacions i és possible que només ho llegeixin els quatre gats que ja estan sensibilitzats.

– SA: Jo tenia aquesta preocupació però l’Amanda Andrades, de Ctxt, ens va dir que si totes penséssim això, ningú escriuria i visibilitzaria la situació. Encara que només arribem a quatre gats, com a mínim haurem creat la informació i estarà disponible per a tothom. Sinó només hi hauria discursos d’odi.

La vostra experiència al camp de Nea Kavala és l’origen d’aquest projecte?

– MM: Sí, ens vam conèixer allà, a l’equip de comunicació de l’ONG Open Cultural Centre en el marc d’un voluntariat europeu. Més enllà de les tasques que vam fer per l’entitat, ens vam entendre molt en la manera de construir els discursos i amb la mirada de gènere. Per això vam fer un treball d’investigació sobre la marxa. Vam intentar generar un vincle de confiança, el que ens va permetre trobar moltes històries i moltíssimes dones que volien parlar amb nosaltres.

Jo vaig ser-hi dos mesos i la Sara quatre. És molt temps en comparació amb molts articles periodístics però en realitat no n’és tant si es pensa en un estudi antropològic. El projecte es va haver d’aturar perquè ens va enxampar la policia i vam haver de marxar.

 

Què va passar?

– MM: Amb la COVID-19 els camps de refugiats es van tancar perimetralment. Quan vam arribar a Grècia, ja hi havia el tancament i la nostra ONG no va aconseguir els permisos per accedir-hi. Tot i això moltes persones trobaven vies per sortir i entrar per comprar, visitar amics... Nosaltres hi accedíem de forma il·legal no només per interès periodístic, també perquè eren els nostres amics! Ens van dir que hi havia policia secreta i un dia ens van pillar... Vam haver de marxar.

Segueix igual?

– SA: Instal·len murs als camps, és a dir, els tanquen definitivament. Acabaran sent CIEs.

– MM: Està definit pels pactes europeus sobre la migració. Els camps eren un desastre però servien per minimitzar les deportacions. Ara s’aposta per l’externalització de fronteres, reforçar la guàrdia de Frontex i potenciar el model dels CIEs.

– SA: I això és el que sabem! Hi ha moltes intercepcions al mar de les quals no tenim informació. Segurament hi ha moltes més morts i deportacions de les que s’han fet públiques.

Creixement del discurs de l’extrema dreta, tractaments mediàtics nefastos en casos com el de Marroc i Espanya... Com ho viviu?

– MM: La gent responsabilitza l’individu. No es pot exigir que la gent estigui sempre pendent d’aquest afer, perquè hi ha esgotament i desgana. Hi ha, sobretot, impotència. Però si això passa, el discurs de l’extrema dreta arriba amb més facilitat. A més, més enllà de la mirada humanitària, es barreja la política, com hem vist entre Espanya i Marroc en el cas de Ceuta i el condicionant del Sàhara Occidental. Els refugiats esdevenen armes polítiques.

– SA: Davant dels discursos d’extrema dreta no hem de respondre a cada provocació. Hem de crear noves narratives que introdueixin mirades diferents. Si passem d’ells, els restem veu. En canvi, de moment s’ha fomentat un discurs èpic que parla d’invasió, d’arribada massiva... Així la societat està més a la defensiva, és més reaccionària i més propensa als discursos de l’extrema dreta.

Notícies relacionades