Maria Ferrer: “La repressió no és atzar, i ara li ha tocat a la revolució dels somriures”

Fotos: Aina Serra

Llibertat Zigor, Laura, Diego. M’impacta connectar amb els companys de lluita de la Maria pels gots de plàstic dels meus primers concerts d’adolescent. És aclaparadora la seva coherència i serenor mentre intercala la il·lusió per la transformació social amb la cruesa de la repressió espanyola.

“La construcció col·lectiva és una manera de viure”. Des de la Crida a la solidaritat dels anys 80, al Consell de barri de La Floresta actualment, passant per muntar els primers casals independentistes, grups de dones, brigades a Cuba, associacions de solidaritat amb Euskal Herria, assemblees okupes o l’AMPA de l’escola. “Cada moment vital té els seus espais d’implicació”. Per la Maria, detencions, lleis antiterroristes, desallotjaments, seguiments policials o presó són típiques converses de sopar…

Repressió. De què parlem?

– D’identificacions, denúncies, maltractes, detencions, presó, tortures, d’intervenir els mitjans de comunicació. Tot el que està passant a dia d’avui. Parlem del que faci falta per instaurar la por entre la ciutadania, del que faci falta per tenir el control social i trencar qualsevol intent de mobilització transformadora.

Por!

– Sí. La por és un dels mecanismes més importants de control social. Cal identificar-la, i compartir-la. Aprendre a conviure-hi i a controlar-la. Sobretot, que no ens paralitzi, és el que busquen!

“La repressió no és atzar, no és un policia amb pràctiques abusives, són instruccions concretes dirigides a col·lectius concrets”

La por del Guàrdia Civil pegant indiscriminadament

– Efectivament. No és atzar, no és un policia amb pràctiques abusives, són instruccions concretes dirigides a col·lectius concrets. Ara toca tot allò que soni a independentista, siguin àvies, joves, mestres, alcaldes, polítics, militants...

Hi ha cervells pensant en com alinear les masses.

– Segueixen uns patrons: trencar els col·lectius organitzats, generar incerteses en les conviccions personals, estigmatitzar les persones encausades per la justícia... sempre amb l’objectiu d’instaurar la por i evitar que es qüestioni el sistema dominant. Aquí, a Sud Amèrica i arreu del món.

Sembla una pel·lícula.

– És la manera de fer de l’Estat espanyol. L’enemic és un i no ha canviat. No hi ha línies vermelles entre el final del franquisme i la suposada democràcia, per tant, les estratègies repressives s’han mantingut com una cosa sistèmica que s’executa amb qualsevol color polític.

S’havia aplicat abans?

– No s’ha deixat d’aplicar. Ho han patit els moviments socials als anys 90 o el moviment independentista català i basc fa anys. L’Estat espanyol sempre ha reaccionat amb repressió, no amb diàleg, i això podia arribar també a la “revolució dels somriures”.

Saps de què parles, oi?

– Sí, ho he patit jo i moltíssima gent del meu entorn.

“Abans el relat repressiu de l’Estat quallava i se’ns culpava a les víctimes”

No hi ha aquesta consciència

– No. Abans el relat repressiu de l’Estat quallava i se’ns culpava a les víctimes. Érem menys, però les injustícies eren les mateixes.

Ara som molts i pacífics, no ens podia passar això…

– L’Estat no té miraments. El número de persones ferides durant l’1 d’octubre, de mestres citades a declarar, d’alcaldes i alcaldesses imputats, de persones encausades per les vagues generals, empresonats, exiliats… som milers d’afectats, i la repressió recau en qui la pateix, però també en tot el seu entorn, així que podem anar multiplicant.

També multipliquem la solidaritat

– N’estem aprenent. Per afrontar la repressió calen conviccions fermes i conèixer les seves estratègies, a nivell individual però també a nivell col·lectiu. La solidaritat genera una resposta col·lectiva que és infranquejable, és l’única manera d’avançar.

Fins quan?

– Caldrà veure si sabem mantenir aquest pols. Per ara és impressionant com es manté la mobilització social malgrat els mesos i els intents de desgast per part de l’Estat. Els resultats del 21D en són mostra clara, segueix creixent el número de votants independentistes.

Què podem fer?

– Entendre que la repressió existeix i que l’única manera de combatre-la és la força col·lectiva.

Menys innocència?

– Entre les seves estratègies hi ha l’aconseguir que els mitjans de comunicació criminalitzin les persones agredides, per tal que la població es faci col·laboradora de l’argumentari de l’Estat.

Allò de “l’1 d’octubre no es va votar, els ferits no existeixen…”

– Han intentant negar l’1 d’octubre i banalitzar els ferits, però ara el moviment és gran i les conviccions fermes, som menys innocents, els està costant que cali aquest relat. És una de les grans sorpreses que s’ha trobat l’Estat espanyol.

“Què podem fer? Doncs que no cali mai el seu relat, tenir clares quines estratègies de dominació ens volen aplicar, solidaritat amb les víctimes, no quedar-nos a casa, generar eines de mobilització i cures, i seguir avançant”

Més consciència col·lectiva

– Que no cali mai el seu relat, que tinguem clar quines estratègies de dominació ens volen aplicar, solidaritat amb les afectades, no quedar-nos a casa i generar eines de mobilització i cures per seguir avançant.

Notícies relacionades