Les Kellys: “No podem treballar a estall, tenim dignitat i no se’ns pot trepitjarˮ

Fotos: Jordi Pascual

La Xarxa Solidària, l’Ateneu i Oxfam Intermón han portat el documental Hotel explotación: Las Kellys a la segona de les sessions del Món a la Fresca que se celebren al pati de la casa Jaumandreu. Es tracta d’un film que retrata les condicions de treball de les dones que s’encarreguen de la neteja dels hotels, les kellys –del castellà las que limpian–. Es tracta d’un treball molt feminitzat i amb un alt percentatge de dones migrades. Abans de la projecció del documental la seva directora, Georgina Cisquella, i tres kellys,Vania Arana, Roxana i Carmen Crespo han parlat amb elCugatenc.

El vostre objectiu és sortir de la invisibilitat. Des que us heu organitzat com a associació sindical heu aconseguit trencar el silenci?

– Vania Arana [VA]: Som com un raig. Treballem ràpid i el client no ens veu, no sap qui li ha netejat l’habitació. Ara la gent ens coneix a tota Espanya i fora també. Aquesta mateixa setmana hem participat a una escola d’estiu a França i m’he quedat fascinada perquè tothom ens coneixia. És una alegria perquè hi ha molts grups vinculats a la neteja que estan amb nosaltres.

– Goergina Cisquella [GC]: És un moviment que ha generat molta empatia. És molt especial que milers de dones que estan disperses en hotels i amb poques possibilitats aconsegueixin començar a organitzar-se a través de Facebook, que és com va néixer el moviment. És de compartir les seves experiències d’on surt la necessitat d’organitzar-se. Jo mateixa quan vaig començar a fer el documental desconeixia que hi havia una categoria laboral que es deia cambreres de pis.

Els vostres principals problemes son la gestió del temps, la càrrega de treball i l’externalització del servei.

– VA: L’externalització és el gran problema perquè els grans lobbies i alguns petits empresaris han creat empreses fantasma que les posen com a intermediàries. Treuen de la plantilla les dones que treballaven a l’hotel i les col·loquen en l’altra empresa. A l’Hotel Gran Central, a Via Laietana, 30, el propietari, Pau Guardans, ha creat una empresa que es dedica a la venda d’habitatges i ha posat les cambreres de pis en aquesta empresa. Així no els paga el conveni d’hostaleria. Això significa una rebaixa del sou d’un 40%. Quan emmalalteixes l’empresa externa t’envia a la seva mútua però si s’allarga et pot fer fora.

Les baixes son habituals per la càrrega de treball?

– VA: Sí. A més, encara que no estiguis bé del tot et donen l’alta de nou. És un cicle que es repeteix. La sobrecàrrega laboral influeix molt en les malalties que patim. Tenim malalties psicològiques degudes a l’estrès i també la sobrecàrrega laboral que afecta al cos: cervicals, columna, lumbàlgies, genolls, peus...

– GC: És un treball molt ràpid, repetitiu i durant moltes hores. La problemàtica s’agreuja amb la reforma laboral del 2012. En aquell moment es permet l’entrada de les empreses externes, que s’emporten un percentatge del sou, és a dir, les treballadores fan més hores cobrant menys.

– Carmen Crespo [CC]: Hi ha llits que no es poden moure, llits fixos, matalassos de matrimoni que has de moure quasi sencers perquè els llençols quedin bé...

Quina capacitat de negociació teniu?

– VA: Com a associació hem explicat tot el que ens passa i hem pogut fer pressió. A més, amb llaços amb altres col·lectius, hem fet denúncies a Inspecció del Treball. Així aconseguim el que bonament podem. Els judicis son llargs i, si estàs a una empresa externa, és millor afrontar-los en grup perquè sinó et matxaquen i abandones.

Encara que teniu força a nivell estatal, les organitzacions fortes son en capitals i ciutats turístiques. Quina és la situació de les cambreres de pis en municipis més petits on potser hi ha un o dos hotels?

– VA: De vegades és pitjor. Les condicions a Barcelona son dolentes però encara hi ha casos pitjors, com els de les dones que netegen pisos turístics. Han de carregar el material i anar d’un lloc a un altre. A les illes Canàries els hotels son horitzontals i han de portar un carro d’un edifici a un altre.

 

– GC: Pel que fa a la implantació de les Kellys, depèn del lloc. En ciutats petites és més difícil perquè hi ha por. És un sector molt precari i de dones, moltes d’elles mares solteres, separades o amb part de la família a un altre país. Per poder subsistir moltes d’elles després de netejar a l’hotel també van a alguna casa. La gent no es vol arriscar a perdre la feina i hi ha persones que no tenen gaire temps a dedicar a l’organització.

Teniu relació amb dones que netegen a pisos? La majoria d’elles ni tenen contracte.

– CC: Jo mateixa compagino les dues coses, però tinc dos contractes. Coneixem moltíssima gent que utilitza els dies de festa per anar a cases i ho fan sense contracte. No tenen altra opció, amb el sou que tenim, que generalment és el SMI, no ens arriba.

Al novembre de l’any passat vau publicar un comunicat a la vostra web en què expliqueu que alguns partits van proposar a companyes vostres participar als seus espais polítics però que com a organització us mantindreu al marge. Què ha passat amb els partits en el període electoral?

– VA: Com a Kellys no ens definim políticament ni a la dreta ni a l’esquerra; simplement ens centrem en aconseguir els drets que hem perdut. Per això truquem a la porta de tots els partits polítics. Així veiem qui és neoliberal, qui està més a prop i més lluny de les nostres reivindicacions... Vam haver de treure el comunicat perquè alguns partits ens van oferir formar part de les seves llistes. Jo no vull ser política, no hi guanyaria res. Guanyo més defensant les meves companyes i lluitant per aconseguir els nostres drets a través de la llei Kelly.

Us demanen formar part de les llistes però els canvis polítics no es donen...

– VA: Exacte. Ens diuen que des de dins podríem fer més coses però no és cert perquè depèn del vot de tots. Nosaltres hi som per vigilar, entrar als hotels, veure que els drets laborals es compleixen, que els productes que s’utilitzen no fan mal... Tenim companyes que han perdut l’olfacte, el gust, la vista, que han sofert cremades, que se’ls unflen les mans quan toquen un producte i que han arribat a estar molt greus. No podem treballar a estall, tenim dignitat i no se’ns pot trepitjar.

Sent un documental de denúncia social, heu tingut dificultats per fer-lo?

– GC: No he parlat amb els hotelers perquè no volia fer un reportatge. A més, l’hoteler et dirà que ho compleix tot. Per això la meva decisió va ser donar-los la veu, que expliquessin el que els passa malgrat que pugui haver alguns hotelers que sí ho fan bé. La realitat és que els grans grups han optat per l’externalització i rebentar preus, el que és una gran contradicció en un país que té el turisme com buc insígnia de l’economia. Tot i ser el sector que millor va suportar la crisi, els empresaris la van aprofitar per retallar sous.

En quant al documental, tot el que vaig enregistrar als hotels està fet sense permís. De fet, algunes d’elles s’han exposat. Una d’elles em va dir que havia tingut tants problemes amb l’empresa que quasi que preferia que l’acomiadessin per la pel·lícula que per cap altra cosa. A més, si jo vaig a un hotel i demano permís per gravar un documental que es diu Hotel explotación, em diran que no.

El documental és un punt de vista. No crec en l’objectivitat total. Per això els hi dono la veu. Son elles les que expliquen què viuen, què els passa, per què decideixen organitzar-se... És el seguiment de la història d’un moviment molt peculiar per estar format de dones molt precàries que aconsegueixen organitzar-se i generar molta empatia. Alhora, són l’ànima de l’hotel, perquè la base fonamental és que les habitacions estiguin en condicions i netes. És un treball femení i subvalorat.

Per què vas decidir fer el documental?

– GC: M’interessen molt els temes socials i els rols de gènere. Arran d’una notícia els vaig escriure per Facebook. És així com acabo anant a algunes reunions i veient que tenen unes dinàmiques molt particulars. No és un documental programat sinó que durant els dos anys de rodatge van passant coses.

– VA: Ara hauràs de fer una segona part amb els èxits aconseguits! [Riu]

Notícies relacionades