L'accés dels comerços i la sensibilitat ciutadana, reptes per a les persones amb mobilitat reduïda

Foto: Clara Ontañón i cedida

Tot i l’evolució de Sant Cugat cap a una ciutat més accessible segueixen havent-hi demandes per posar fi a la discriminació de les persones amb mobilitat reduïda: l’accés a comerços, el transport públic, l’habitatge i la sensibilitat de la població són alguns dels reptes a assolir. Les ciutats tenen el desafiament de democratitzar-se, perquè siguin accessibles a tothom i que les persones puguin moure’s lliurement.

La diversitat funcional és un terme que al llarg de la història ha anat transformant-se i que es fa servir per no discriminar a ningú. Aquest concepte abasta totes aquelles persones que executen de manera diferent o diversa les tasques quotidianes i engloba tres grans tipus de diversitat: la física, la psíquica i la sensorial. Les ciutats haurien d'adaptar-se a la diversitat funcional en totes les seves variants tant per aquelles persones que ho necesiten temporalment, perquè s'estan recuperant d'una operació quirúrgica, per exemple, o les que ho requerexien sempre, com és el cas d'una persona cega. Les persones amb diversitat funcional troben moltes barreres urbanístiques i arquitectòniques que les priven d’una inclusió total a la societat.

Els semàfors acústics, els passos de vianants adaptats, les voreres amples, les rampes, la substitució de llambordes per paviment llis, són algunes mesures que fan de Sant Cugat una ciutat, en general, accessible: “Des de l’època de l’alcalde Joan Aymerich (CiU 1987-1999) és quan des del govern municipal comencen a conscienciar-se”, explica el responsable de l’Oficina de Diversitat Funcional, Pepe García. “Visc a Sant Cugat des de fa 30 anys i la transformació ha estat molt positiva”, diu Pili Egea, “abans pensava amb antelació per quin camí podia passar, ara ja no planifico la ruta”.

Que totes les persones puguin moure’s en llibertat i seguretat és un dels eixos fonamentals per a garantir una ciutat democràtica: “Tots els ciutadans han de tenir l’oportunitat de rebre un tracte igualitari i exercir els drets humans fonamentals de llibertat de circulació, de comunicació i d’expressió”, declara Isabel Gil, tècnica de projectes a la Oficina de Diversitat Funcional. Tot i així encara hi ha molt per fer.

Els comerços

Un dels reptes que té la ciutat d’ara en endavant és garantir l’accessibilitat en els comerços. Alguns d’ells tenen barreres arquitectòniques que impedeixen que persones que utilitzen cadira de rodes puguin entrar-hi. “Porto una cadira elèctrica i m’és impossible entrar en algunes botigues que tenen un esglaó a la porta”, explica Egea.

L’Oficina de Diversitat Funcional té el projecte de fer una guia de turisme i comerços accessibles. L’aplicactiu mòbil informarà l’usuari de quins establiments estan adaptats i quins no, de manera que també es potenciarà el turisme de persones amb diversitat funcional: “La tecnologia, si està adaptada, pot ser una gran eina per evitar l’aïllament”.

El transport públic

Actualment tots els autobusos urbans i interurbans del municipi tenen una rampa a la part posterior del vehicle perquè puguin pujar-hi cadira de rodes. Tot i que algunes plataformes cal ajustar-les millor perquè quedin al mateix nivell de la vorera i la cadira elèctrica s’hi incorpori.

El que sí que representa una mancança a la ciutat és el servei de taxis, ja que actualment no hi ha cap que estigui adaptat. El servei de taxi és l'única opció per a moltes persones de mobilitat reduïda per desplaçar-se a diferents punts de l’àrea metropolitana.

Els habitatges i espais comunitaris

Aurelio Colmenero explica que els habitatges adaptats són una de les necessitats més urgents per a les persones que utilitzen cadira de rodes. Tot i l’existència de la llei d’accessibilitat de 2015, que té l’objectiu de garantir l’accés als espais públics i als edificis, les persones amb diversitat funcional acostumen a trobar dificultats de mobilitat a casa seva i als espais comunitaris, sobretot als edificis antics.

Colmenero vivia amb la seva família a un pis amb ascensor però la cadira només cabia de costat i necessitava l’ajuda d’algú per entrar-hi i sortir-hi cada vegada. Tampoc podia banyar-se a la piscina comunitària sol perquè, segons el que explica, entre els veïns no es van posar d’acord per a habilitar un elevador. Finalment van veure’s obligats a mudar-se a un altre edifici.

Sensibilització de la ciutadania

Des del blog i el llibre anomenats Una coja cojonuda, Rosa Burgada, resident al barri de Gràcia de Barcelona, transmet la seva forma de veure la vida. A través dels seus textos carregats d’humor i realitat, desvictimitza les persones amb discapacitat i fa un crit a la ciutadania perquè sigui més justa i pensi amb els altres: “És veritat que necessitem una mica d’ajuda però sense pena”.    

Burgada en més d’una ocasió s’ha trobat a un cotxe aparcat just a la rampa del pas de vianants obstaculitzant-li completament el pas. Quan es dona aquesta situació ella fa una fotografia al vehicle i es dirigeix a la policia perquè li posin una multa: “La veritat és que quan faig això em quedo molt a gust”, explica. El mateix passa quan un vehicle ocupa una plaça per a persones amb discapacitat i mobilitat reduïda: “Des de les institucions ens donen moltes facilitats però molta gent se n’aprofita”.

A banda, Burgada creu que des de l’Estat s’haurien d’incentivar la creació d’apartaments amb serveis, una bona opció per a persones que tenen una discapacitat física igual o superior al 33%. En aquests pisos tenen serveis generals bàsics i atenció de salut. Actualment només existeixen de mà d’entitats privades i amb uns preus molt alts.

 L’accessibilitat a Sant Cugat: des del moviment a la institució

 “Fins que Espanya no entra a la Organització Mundial de la Salut l’accessibilitat era una cosa desconeguda”, explica García, de l’Oficina de Diversitat Funcional, “gràcies als moviments socials, a alguns polítics i a les olimpíades, les ciutats del voltant de Barcelona, entre elles Sant Cugat, es van adaptar”. 

García recorda que la lluita per l’accessibilitat a la ciutat va començar de la mà d’una entitat dels anys 80 anomenada Casa Nostra i Vostra en què un grup de dones joves s’encarregaven d’ajudar persones amb diversitat funcional, en l’àmbit laboral i també en l’oci: “D’allà alguns vam heretar aquella vocació de seguir ajudant la gent i crec que és especialment important en l’àmbit local, on hem de fer els primers passos”.  Més tard es va habilitar l'Oficina i la Taula de Mobilitat de Sant Cugat.

Constantment sorgeixen nous reptes i noves necessitats per les quals les ciutats s’han d’adaptar. La vida i els costums de les persones canvien i alhora es diagnostiquen noves malalties. Un exemple actual són els passos de vianants amb pictogrames per a les persones amb trastorn de l’espectre autista i amb Síndrome d’Asperger, que ja s’han començat a senyalitzar en algunes ciutats de la península.   

Notícies relacionades