De la prevenció al tractament, les addiccions des d’una perspectiva de salut pública

Fotos: Revista InDependientes i Jordi Pascual

Una addicció és “una malaltia física, mental i espiritualˮ, explica Montse, membre d’un dels dos grups que Alcohòlics Anònims té a la ciutat com un espai de suport mutu que, en el seu cas, li permet “no retornar als patrons que em van fer alcohòlicaˮ. És el que abans anomenaven una alcohòlica pura, és a dir, amb addicció a una única substància, una situació cada vegada menys habitual fins i tot dins d’Alcohòlics Anònims: “Cada cop hi ha més companys que compaginen l’alcohol amb altres substàncies i per això hi ha associacions paral·leles a la nostra que treballen altres addiccions com la ludopatiaˮ. El cas de Montse és una demostració clara que una addicció, l’alcoholisme en aquest cas, no és un vici sinó una malaltia que provoca dependència i malestar.

Com ella, una de les seves companyes, Maria Àngels, explica sense embuts la seva història: “Havia arribat a beure molt, conduïa constantment sota els efectes de l’alcohol i desenvolupava una mena de doble vida, la real i la que mostrava en públic. A mi Alcohòlics Anònims m’ha salvat la vida, ho fan tot tant senzill que ni te n’adones que estàs en un procés de rehabilitacióˮ. Però l’estratègia d’aquesta entitat no és excloent d’altres serveis ja que a les trobades només hi participen persones malaltes. La resta de serveis públics i/o privats són uns elements necessaris per poder sortir de qualsevol addicció. La lluita comença per la prevenció.

Prevenció des de la adolescència

Amb aquesta voluntat, el Consell 13/16, l’òrgan de participació de joves representants de diversos centres de secundària de la ciutat, ha rebut l’encàrrec per part de l’Ajuntament de reflexionar i fer propostes sobre el consum de substàncies entre el jovent. És una tasca que realitzaran de la mà dels equips tècnics del consistori amb la voluntat d’acabar creant unes conclusions que es puguin incloure a un nou pla que substituirà el Pla d’actuació sobre el consum de drogues entre els i les adolescents de Sant Cugat, aprovat l’any 2013 i que segueix vigent tot i que inicialment comprenia accions fins al 2017.

Aquest document ja feia una aproximació des de la perspectiva de reducció de riscos, és a dir, no entendre el consum com una pràctica a eradicar ja que, en el moment que s’ha iniciat un consum, és molt difícil fer marxa enrere. L’objectiu era, per tant, que els adolescents fossin conscients dels riscos que comporten les drogues especialment a la seva edat, clau en el desenvolupament físic, emocional i social de la persona. Es fa especial èmfasi en l’alcohol i el tabac com a substàncies de consum habitual generalment amb un element socialitzador i en àmbits de festa, i el cànnabis com a tercera substància més consumida pel jovent per les seves propietats relaxants i amb un consum més distribuït pel que fa a dies i hores.

“Quan es pregunta als nois i noies què els diuen a les xerrades que es fan als instituts, diuen que les drogues són perilloses però, si se’ls pregunta per si han sortit de festa i han consumit, molts d’ells diuen que sí malgrat haver accedit a la informacióˮ, explica Xavier Vaquero, que aposta per la conscienciació acceptant que molts joves ja són consumidors i no deixaran de ser-ho. Ell és l’encarregat de l’assessoria a joves i famílies que l’Ajuntament ha ubicat a l’Oficina Jove del Casal de Torreblanca, com a espai no clínic i distés: “Qui entra aquí no se sent pressionat perquè potser ve per un tema de drogues però pot fer-ho per molts altres motiusˮ.

“En molts casos venen nois perquè la família els ha enxampat amb un consum i moltes vegades es troben en fase d’experimentacióˮ, enraona Vaquero, “però no hem de perdre de vista que el consum és la punta de l’iceberg, al darrere hi ha temes molt més existencialistesˮ. Per la seva assessoria, vinculada a la campanya municipal de prevenció 1 segon, passen adolescents amb l’autoestima baixa, que no saben quin és el seu futur o projecte de vida o que es troben amb problemes en el seu entorn social, entre d’altres. Les drogues alguns cops esdevenen una via d’escapament puntual i, per això, resulta molt més important treballar la resta de factors si el consum no ha esdevingut un problema de salut. Si es detecta una addicció, Vaquero pot derivar els usuaris a altres serveis però en molts casos ni arriben a l’assessoria ja que acudeixen directament als altres serveis.

Moltes de les atencions a l’Oficina Jove es fan de la mà de la família –i algunes amb famílies de joves en tractament– ja que “la família és el principal actor educatiuˮ i d’ella poden sorgir moltes de les dinàmiques que expliquen que un jove acabi consumint, ja sigui de forma puntual o continuada. “Aquest és un espai on alliberar tensions, és a dir, on no fer un seguiment tant dur com als serveis socials on calen justificants i papers; jo no obligo a ningú a venirˮ, prossegueix Vaquero. L’únic problema, reconeix el professional, és que “l’atenció és mesurable però la prevenció no ho ésˮ.

Les dues membres d’Alcohòlics Anònims coincideixen a dir que la tasca de prevenció és molt important i destaquen la conscienciació que la majoria d’administracions públiques tenen sobre l’afer. En el seu cas, l’entitat es deu només a les quotes dels associats, no rep ajuts econòmics de l’administració i, a més, fa accions més encaminades al suport mutu que a la prevenció. Tot i així, defensen especialment les xerrades i tallers que es fan als centres educatius. Sergi Abat, psiquiatre del Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS), ubicat al CAP Sant Cugat, destaca el Programa Salut i Escola de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), amb accions de prevenció i de detecció precoç.

Quan ja s’ha desenvolupat una addicció

Però, malgrat la prevenció, moltes persones acaben generant una addicció que precisa d’un tractament mèdic per ser superada. L’Ajuntament ha recollit els principals serveis públics i d’entitats sense ànim de lucre a la renovada Guia de Recursos de Salut Mental, un document que inclou els espais d’atenció social des de diversos prismes. Dels referents a l’addicció hi ha el CAS, Alcohòlics Anònims i la Unitat d’Atenció al Joc no Patològic i altres Addiccions No Tòxiques del Consorci Sanitari de Terrassa amb seu a la cocapital comarcal. A aquests serveis se li poden sumar els centres de rehabilitació privats i entitats que, tot i no estar arrelades a Sant Cugat, treballen a nivell nacional com ara la Federació Catalana d’Alcohòlics Rehabilitats (FCAR), membre de la Confederació d’Alcohòlics, Addictes en Rehabilitació i Familiars d’Espanya (CAARFE).

Sant Cugat té el CAS com a centre públic de referència. Allà, explica Abat, arriben pacients de diferents serveis, especialment derivats pel metge de família, acompanyats per les famílies o derivats de serveis que atenen persones en situació de risc com ara els socials i els penitenciaris o judicials. Amb experts en psicologia clínica, psiquiatria, infermeria i treball social, aborden casos de consums tot i que de vegades es creuen addiccions sense substància –ludopatia, principalment– i també les han d’abordar.

“Per acudir a un espai com el nostre s’ha de tenir consciència del problema i molts cops l’estigma dificulta fer el pasˮ, reconeix Abat, que aposta a acompanyar la formació i la prevenció de les eines que facin entendre que les persones addictes no són vicioses sinó que tenen una malaltia que les fa sofrir. Al CAS se centren en els casos particulars i per això el psiquiatre prefereix no donar dades sobre quin perfil és el més habitual: “Ni ho mirem ni ho veiemˮ. El seu objectiu, diu, és que qualsevol persona que consideri que necessita el suport del CAS el pugui demanar i per això permeten demanar la cita directament o a través d’altres especialistes.

Des del sector privat també hi ha iniciatives que substitueixen la feina que fa el CAS. És el cas d’Eines, un centre de rehabilitació ubicat al carrer Vallès i coordinat per Àlex Florensa. En el seu cas, es posa la pràctica esportiva, per la capacitat tonificadora i social, com un dels elements bàsics del tractament: “L’esport no és la forma de rehabilitar persones drogodependents però sí és una eina molt important que ha de formar part de la rehabilitació, que es basa dins de la teràpia cognitiva-conductualˮ.

Això ha portat Florensa a impulsar la Transeines, una marxa a peu que el passat estiu va travessar Catalunya de nord a sud amb vuit pacients. Amb aquesta experiència no només han pogut superar reptes quotidians i ajudar-se mútuament sinó que també han pogut explicar a cada poble què és una addicció per així trencar l’estigma i respondre els dubtes de la ciutadania. “Quantes més persones es posin a treballar amb això, abans se sensibilitzarà la gent i es forçarà la seguretat social a posar els diners necessaris per ajudar la gent a tirar endavant amb el problema de l’addiccióˮ, valora el director d’Eines.

Florensa defensa també la part del tractament més enllà de l’esport, és a dir, amb el treball de la capacitat cognitiva i les teràpies de grup i individuals. Tot i així, defensa que en la base de totes les addiccions hi ha el mateix problema, les conductes, i per això aposta per una rehabilitació igual: “El tractament és exactament el mateix per una senzilla raó: no tractem el consum de cocaïna sinó la malaltia de l’addicció. Perquè sinó et taparé el consum de cocaïna i et sortirà una altra conducta addictiva o el consum d’una altra substànciaˮ. Amb aquest model, defensa, hi ha menys risc de recaure en l’addicció.

El marge de millora dels serveis existents

El representant d’Eines considera que el sector privat té més èxit perquè hi ha fortes falles en el públic: “Calen calés, teràpies de grup, professionals que estiguin donant-ho tot pel pacient, psiquiatres que en lloc d’una visita de 10 minuts te la facin d’hora i mitja sense mirar el rellotge i que mirin ben bé què li passa a la persona... Manquen moltes cosesˮ. Abat, però, el desmenteix des de l’experiència del dia a dia: “Sempre hi ha marge de millora amb més hores d’atenció però en general donem un servei més que correcteˮ. L’especialista del CAS reconeix que les retallades i l’ERO de Mútua de Terrassa al 2011 van suposar un cop per a alguns serveis però, en el cas de l’atenció a les addiccions, es manté lluny del col·lapse.

Vaquero, des de la perspectiva de l’assessoria i la prevenció, defensa el model d’intervenció plantejat actualment i considera que el nou pla municipal sobre el consum de drogues el millorarà ja que s’apropa a poc a poc a una visió integral que supera la substància per parlar també dels elements socials i personals que l’envolten –sense ser el pla de conductes de risc psicosocial que a ell li agradaria–. El marge de millora, diu, està en què l’administració reconegui que té una part de la població amb malestar i que l’actuació ha de ser, per tant, sobre els condicionants que el provoquen. Així mateix, creu que cal treballar més la gestió emocional, començant pels professionals, i també defensa que amb més recursos es podria fer una atenció millor.

Notícies relacionades