José Aznar: “No puc anar a operar-me i sortir amb una hepatitis o amb el VIH, que passa molt”

Foto: Jordi Pascual

El documental recull un seguit de casos de negligències mèdiques. Morts, amputacions... Quan els casos arriben al jutjat moltes vegades el pacient perd el judici i ha de pagar costes a l’administració, en altres ocasions semblants incomprensiblement la resolució diu just el contrari. És per això que Serveis Jurídics Verdún ha preparat una proposició de llei per tenir un marc legal que reguli l’actuació davant les negligències. José Aznar, advocat del gabinet, acompanyat del diputat Albano Dante, de Catalunya Sí que es Pot, va presentar divendres el documental Que no pase más [pots veure’l complet aquí], coproduït amb SICOM Solidaritat i Comunicació, que posa el context i els casos que justifiquen la petició. Tots dos van atendre elCugatenc just abans de la presentació que es va fer a l’Ateneu en el marc de la Festa Major Alternativa.

Si és pels mitjans de comunicació, sembla que les negligències mèdiques no existeixin.

Albano Dante [AD]: No se’n parla. Quan vam presentar una moció sobre el tema al Parlament, Àngels [Castells] va baixar a presentar-la i, quan vam sortir a parlar amb la gent de la plataforma, l’home de la porta ens va dir que a la seva mare li havia passat alguna cosa semblant. És a dir, després de presentar-ho al faristol, la primera persona que et trobes et diu que ho ha viscut. És un tema molt silenciat. Em recorda, salvant les distàncies, a quan els desnonaments eren un fet privat, fins que de sobte algú es va organitzar.

Però hi ha algun recompte?

José Aznar [JA]: De morts, que tinguem comptabilitzades via associacions, uns 500 o 600 cada any.

No es tenen dades més enllà de les morts?

– JA: No, i falta moltíssima gent. Com no hi ha cap estadística feta per via oficial, no es pot saber. I parlem de morts, però hi ha molta més gent que queda amb seqüeles.

– AD: La manca de resposta a aquesta pregunta prové de la informalitat en la qual es produeixen les negligències. Si estigués regulat, es tindrien dades.

Hi ha una negligència model, que sigui la més habitual?

– JA: Ara per ara, pel que fa a morts, el retard en les llistes d’espera per càncers. És el més clàssic. Amb les retallades, la llista d’espera ha augmentat i es nota. El retard a les urgències és un altre cas habitual, sobretot pel que fa a infeccions.

Com es diferencia una negligència d’un error?

JA: Quan és una errada del sistema no necessàriament s’hauria d’anar a judici. Per exemple, quan algú s’infecta a l’hospital i acaba morint. Una negligència és quan algú s’opera i li perforen el colon, entra en un procés sèptic i mor, per exemple. A la moció presentada per Catalunya Sí que es Pot es plantejava la diferència perquè els errors del sistema no hagin de ser portats a l’àmbit judicial perquè no toca, és un reconeixement del mal i ja està. Amb l’error bàsic per omissió, és a dir, no s’assisteix el pacient quan ho necessita, s’entra un altre tema, una via judicial civil o, si és molt clamorosa, penal.

A Sant Cugat hi ha una parella en què la noia que estava de part que va entrar a l’hospital amb una hemorràgia. Els metges no fan fer res i finalment el nen va morir. Això és una omissió, el que és molt més perillós. Les omissions comporten un mal que generalment és irreparable.

Com es poden evitar negligències? És una qüestió política, de formació, d’organització del sistema..?

AD: La plataforma vol evitar que la via davant de casos com aquests sigui la judicialització perquè els costos recauen sobre la persona que vol litigar i els temps s’allarguen. Com els passos no estan reglamentats, com podria ser amb el cas dels accidents de trànsit, l’objectiu és crear un marc que permeta que aquestes coses que passen tinguin els seus camins per solucionar-se sense haver d’entrar al litigi.

És el que anomeneu “òrgan públic de mediació”?

JA: Sí. La moció es va aprovar per unanimitat. Es va acordar crear un organisme com el que existeix a França, les comissions interprovincials de reconeixement del mal, per indemnitzar les errades del sistema en base a un barem prefixat. Ja es prefixa què és un error del sistema. Per exemple, no puc anar a operar-me i sortir amb una hepatitis o amb el VIH, que passa molt, i per això s’ha d’indemnitzar directament. El conseller ens va dir que sí.

També hi ha un altre apartat, l’error humà. Creiem que no s’ha d’arribar a la defensa numantina de tot. Al documental apareix el cas d’una dona a qui li han amputat mans i peus per un error però el sistema defensa el metge a capa y espada. S’ha de canviar el criteri per reconèixer el mal i veure com solucionar-lo. Per això s’ha de crear un organisme de mediació que doni sortida als problemes abans d’arribar a un procediment judicial que no té sentit.

Fa poc hem tancat el cas d’un embaràs en què el nen va morir just el dia abans de néixer. Hem tingut 8 anys de judici perquè finalment l’acusat s’hagi conformat amb la pena. Per què no ens ho va dir fa 8 anys?! Durant aquest temps la família ha hagut d’anar a tractament psiquiàtric fins i tot.

Teniu constància que la via judicial provoca que hi hagi gent que decideixi no denunciar?

JA: Sí, i no fa cap favor al sistema públic, al metge ni a malalt. El sistema públic, quan passa això, no neteja el blat de la palla de tal manera que acaba afectant a la qualitat assistencial de la resta de persones. En el cas de Sant Cugat, en la mesura que la persona que va provocar la mort del nen segueixi, les parelles següents també corren el risc. S’han de depurar responsabilitats. A Anglaterra, per exemple, els fan fer un curs d’un any, com ho fem aquí quan algú perd els punts del carnet de conduir. Però els col·legis de professionals i les administracions d’aquí fan el contrari, una defensa a ultrança.

A la revista Cafè amb llet vau fer un gran treball de recerca sobre el sistema sanitari català. Com és el pas d’arribar a la institució i passar de veure-ho de la perspectiva periodística a la política?

AD: Quan ets a la institució, tens més contacte amb un sistema opac i amb la Conselleria. Per això es pot observar més àmpliament, amb menys blancs i negres. És complex i s’ha d’intentar fer una oposició entenent que ser conseller de Salut és complex. Ara, com som oposició, la nostra tasca s’assembla molt a la del Cafè amb llet. A l’àmbit de la salut a Catalunya es legisla poc, lamentablement, perquè no es vol mirar de cara a la reforma del sistema en general. Es van fent coses concretes però no s’obre el debat sobre el conjunt del sistema. Tenim una llei d’ordenació de fa 25 anys i es necessita una reforma.

Al Cafè amb llet, més enllà de les qüestions concretes, explicàvem que hi ha un sistema que funcionava malament. Com a diputat i membre de la comissió de salut, poso en dubte un sistema que fins a l’època del Cafè amb llet era molt transversal, ja que neix d’un gran acord als anys 80. Ho va dir el Conseller aquesta setmana, el van votar des dels convergents fins al PSUC. Després d’aquests anys, però, el consens s’ha trencat. La nostra feina com a grup parlamentari s’assembla a la del Cafè amb llet perquè no estem per dir si es posen 3.000 euros més a un hospital o a un altre sinó per mirar el sistema en conjunt.

Notícies relacionades