Fotos: Jordi Pascual

Qui ha estat el Síndic de Greuges de la ciutat durant la darrera dècada es va acomiadar a principis d’octubre dient que aniria cada dia a la biblioteca. Amb aquest petit detall volia mostrar que la seva quotidianitat anava a tenir un punt d’inflexió. Però, confessa, no ho ha complit. El primer dia alliberat del seu càrrec com a defensor de la ciutadania es va veure a la biblioteca incapaç de passar les pàgines de cap llibre. Fa gairebé tants anys del seu nomenament com a Síndic com els que fa que li van diagnosticar una malaltia per la qual va perdent a poc a poc la mobilitat dels braços. No se n’amaga ni té por a explicar-ho a la premsa. I, sobretot, és optimista: “Li vaig preguntar al metge i això no passa dels muscles cap amunt”. Ara llegeix amb un llibre electrònic que, a efectes pràctics, també simbolitza el canvi de quotidianitat que va explicar en el Ple extraordinari de canvi de Síndic del passat 9 d’octubre. La nova quotidianitat li entra gradualment ja que, diu, encara té molts temes que li preocupen i respostes pendents de l’etapa com a primer Síndic de la història de la ciutat.

Quan al 2007 Jaume Clavell va ser nomenat Síndic de Greuges local estava tot per fer –“i tot era possible”, afegeix–. Mai abans hi havia hagut a Sant Cugat una figura extrajudicial de mediació entre la ciutadania i l’Ajuntament que vetllés perquè es respectessin els drets dels santcugatencs. Com havia de treballar, com s’organitzaria l’oficina... Hi havia molts detalls per polir. Per sort, el consistori li va oferir l’oportunitat de tenir una secretaria que li donés suport. Va fer tres entrevistes i, mirant el currículum, hi havia dues candidates molt preparades però per a ell la tercera era millor. Amb la seva valoració personal va aconseguir que Esperanza del Pino esdevingués la seva secretària, a qui no para d’agrair-li tota la feina realitzada durant els darrers 10 anys. “Al principi jo atenia gairebé totes les consultes, amb el pas dels anys ella feia una primera atenció i la majoria les podia resoldre”, recorda.

Mai ha tancat la porta a ningú, recorda, ni tan sols a tants i tants ciutadans que han acudit a l’oficina del Síndic esperant que aquest pugui trobar solucions a conflictes que no tenen res a veure amb l’Ajuntament, amb empreses de telefonia, sobretot. A cada dubte ha reconduït el ciutadà a l’autoritat corresponent. Als casos que sí podia donar resposta, sempre ho ha fet. Ha preparat moltes cartes de recomanació a l’Ajuntament i, diu, la majoria han estat ben rebudes. De fet, se sorprèn de la resposta del consistori ja que el Síndic només pot emetre recomanacions que poden ser o no escoltades per l’administració. Hi ha molts municipis, explica, en què les propostes queden constantment apartades. Però a l’Ajuntament també li agraeix la proximitat davant de les seves consultes, especialment al secretari general, Josep Maria Rigau.

Justament amb ell va treballar un text jurídicament pulcre per demanar al consistori que al peu dels documents oficials s’indiqués que es pot acudir al Síndic local en cas de desacord. Fins el moment a cada edicte i acord aprovats definitivament s’indica que es pot interposar un recurs de reposició o un contenciós-administratiu. “Si tenim una eina com el Síndic, per què no l’aprofitem i evitem que la gent arribi als jutjats?”, es pregunta Clavell. No hi ha resposta. De moment els documents continuen sense contemplar la consulta al Síndic, i així ho va criticar al seu discurs de comiat. De fet, és un dels relleus que li fa al seu substitut, Ramon Palacio.

L’altre relleu, en forma de recomanació, és, probablement, més important: Seguir trobant-se amb la gent. El nou Síndic té el repte d’ampliar els espais de comunicació amb la ciutadania, anar més enllà del telèfon, les trobades presencials i el correu electrònic. Per això fa uns quinze dies que ha estrenat compte a Twitter. I tota la innovació està molt bé perquè permetrà arribar a més persones però per a Clavell és essencial la trobada; veure’s, compartir, entendre el neguit i aportar solucions cara a cara.

Tot això és, però, feina per a Palacio. Clavell, en canvi, marxa i ho fa amb un bagatge important, un record de 10 anys de treball inoblidables que s’han acabat perquè el reglament que marca el funcionament del Síndic posa dos mandats de cinc anys com a topall. Així i tot, reconeix, no hagués acceptat cinc anys més. És massa gran, considera. Per això no li pesa tant com podria marxar d’un càrrec que va començar allà al 2007 demanant a l’Ajuntament que s’acollís a la carta internacional d’on emana la creació dels defensors del poble moderns. També recorda els primers anys de dubte, en què no parava de demanar un assessorament jurídic per a la tasca de garant dels drets de la ciutadania. Mai li ho van atorgar. “Si ara m’ho oferissin, diria que no, ja m’he acostumat fer jo sol amb l’ajut de l’Esperanza i d’internet”, diu.

Tot això que, de sobte, ha passat a formar part del passat va ser tot un repte en el seu moment. Clavell mai havia treballat en res similar a ser mitjancer ni garant de drets. Ell s’havia dedicat a les empreses tecnològiques, des de Fujitsu a Apple, i fins i tot havia estat al capdavant del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. A tot arreu amb càrrecs importants tot i que amb diferències en la lògica interna de cada companyia: “Els caps més importants a Fujitsu eren tots japonesos, en canvi, a Apple hi havia de tot, tenia la sensació que jo o qualsevol dels meus companys podia arribar a dirigir l’empresa a nivell mundial seguint la lògica estatunidenca”. Però aquest record inoblidable és també la seva principal mancança, o això diu: “Mai m’han manat, sempre he estat acostumat a manar jo, i això no és bo perquè s’ha de saber estar amb la pell de tothom.”

Després d’una dècada al servei de la ciutat, i molts més anys al servei de la innovació tecnològica, Clavell està disposat a gaudir del temps lliure. I ho farà pendent també, com tothom, dels esdeveniments polítics que vivim a Catalunya. Ja al seu discurs de comiat va recomanar diàleg sense renunciar a les idees polítiques però, des de llavors, hi ha hagut la declaració d’independència, l’aplicació de l’article 155, nou empresonaments, mig govern Puigdemont a Brussel·les, una segona vaga general i manifestacions massives de totes bandes. Ara, desempallegat del càrrec pot dir tranquil que, al seu parer, Catalunya ha estat sempre un país sotmès al qual se li ha negat el dret d’autodeterminació i se l’ha buidat de recursos per repartir-los de manera injusta amb altres territoris. Però bé, potser això ja importa menys perquè des del passat 9 d’octubre només es representa a ell mateix.