Guerres, refugiats i drets humans, quatre exemples d'un mateix problema

Fotografies: Anna Poquet

Jordi Pascual i Anna Poquet

Després d'una tarda a mode d'inauguració, el curs d'estiu d'UNIPAU ja ha començat el seu funcionament habitual de matins i tardes de conferències al voltant de les conseqüències dels conflictes armats. El 8 de juliol, primera jornada de conferències, va acollir les intervencions de Rafael Grasa, professor de relacions internacionals de la UAB, i Jose Antonio Bastos, president de Metges Sense Fronteres al matí i Toni Borrell, d'Stop Mare Mortum, i Nasir Karim, un refugiat afghanès, per la tarda.

El conflicte colombià

El professor de la UAB, primer en intervenir, va fer una conferència sobre el procés de pau a Colòmbia. Després de l'acord de La Habana entre l'estat i les FARC, el país s'enfronta a la legitimació popular, segurament a través d'un plebiscit i la posterior incorporació de l'acord a la constitució. Després arribarà el repte de complir el procés de pau en un país força desigual i amb altres grups armats que poden acollir els paramilitars que no volen abandonar la lluita armada. “No hi ha postconflicte perquè el conflicte està pendent en la vida social, és inevitable; el problema és la conducta violenta”, explica Grasa per dir que és important la incorporació de les antigues opcions violentes a la vida política democràtica.

Conscient que un acord de pau difícilment es compleix totalment, diu que les víctimes i les dones –elles han forçat el reconeixement del delicte sexual– tenen i han de tenir un paper central en la pau. Tot plegat està condicionat per una memòria marcada per un conflicte de 60 anys amb més de 7 milions de víctimes i 6 milions de desplaçats, això sí, amb el primer president, Santos, en parlar de conflicte intern i no de terrorisme. L'acord definitiu arribarà, si tot va bé, entre el 20 de juliol i el 20 d'agost.

La destrucció dels sistemes de salut

El president de Metges Sense Fronteres, per la seva banda, va explicar com es destrueix un sistema de salut en països en conflicte. La seva ONG ho ha viscut de primera mà amb un agreujament important des del bombardeig d'un hospital seu a Afganistan per part d'Estats Units. Després d'aquell atac, se n'han repetit a Síria i Iemen. “El que era una peculiaritat de les ofensives d'Israel sobre Gaza, l'atac a les institucions civils, s'ha estès”, explica Bastos.

Assegura que hi ha dues formes d'acabar amb un sistema de salut. D'una banda, el manteniment d'un sistema ineficaç i insostenible econòmicament afectat de forma puntual per la guerra, un fet propi d'estats fallits. D'altra, l'atac directe a instal·lacions sanitàries. “Els metges sirians saben que poden perdre la vida en qualsevol moment per un bombardeig”, exemplifica, “malgrat tot, el sistema aguanta pel seu treball heroic”. Ara, les comunitats no volen tenir hospitals a prop perquè han esdevingut objectius de guerra.

Bastos també lamenta que a occident la societat civil ha començat a deshumanitzar algunes persones amb discursos que tenen “característiques prefeixistes”. Això explica la negació a rebre refugiats però, també, el neguit al tractament mèdic de malalts i ferits d'alguna de les bandes, com Estat Islàmic. “Nosaltres no preguntem al costat de qui estan, ajudem a tothom, sinó perdem el darrer reducte d'humanitat”, sentencia.

El genocidi al mar Mediterrani

 

Davant la indignació de diferents persones per un naufragi que es va produir al Mediterrani l’abril del 2015, en què van morir aproximadament 800 persones, neix Stop Mare Mortum, una organització que des de fa un any ajuda als refugiats que arriben a través del mar. Toni Borrell, activista i membre d’Stop Mare Mortum, va encetar el torn de tarda del primer dia del curs d'estiu d'UNIPAU amb una conferència carregada de dades.

Des de l’any 2000, un total de 36.000 persones han perdut la vida al mar Mediterrani en intentar escapar de casa seva, tant per un tema econòmic, polític com religiós. Però, “quan diem que hi ha molts refugiats al món i sembla que arribin tots a Europa és mentida”. Borrell va explicar que el 86% de les persones refugiades són acollides a territoris més pobres que els de la Unió Europea, sent Eritrea un dels gran emissors, tot i que molts arriben fins a Etiòpia, que està acollint actualment 700.000 persones. A més, a Líban, una de cada 3 persones és refugiada.

Borrell critica la falta de voluntat política per tal de facilitar el visat a totes aquelles persones que se’ls ha privat el dret a la llibertat i s’han vist obligades a deixar el seu país i desplaçar-se de manera perillosa a altres territoris, per tal de buscar una situació de seguretat, més enllà de les fronteres del seu país d’origen. Des que ha començat aquesta crisi humanitària, l’Estat només ha concedit tres visats humanitaris, tots relacionats amb una qüestió mediàtica.

Adaptació a la nova cultura

Nasir, refugiat afganès, va tancar la jornada explicant la seva experiència de quan vivia a l'Afganistan i els milers d’atacs, bombardejos i situacions extremes de les quals ha hagut d'escapar per poder sobreviure.

Dures situacions que van sorprendre els assistents, com quan va caminar amb el seu germà ferit durant 18 hores per tal d’arribar a un hospital des del seu poble. Un trajecte que, si no hagués tingut que desviar-se per fugir de qualsevol atac o bombardeig, hagués sigut de 25 minuts en cotxe.

Abans d’arribar a Catalunya, Nasir es va desplaçar de forma forçosa al Pakistan amb la seva família, on va estar vivint durant un temps. Tot i que el govern paquistanès afirma haver ajudat els refugiats afganesos, Nasir explica que ho feia pel seu propi interès, ja que “érem mà d’obra molt barata”. Tot i la dura situació que es viu al seu país, molts amics seus han preferit tornar a viure a l'Afganistan, ja que, si han de morir, prefereixen que sigui de cop, en comptes de fer-ho poc a poc com els hi passava a Espanya per no tenir feina i no poder alimentar la seva família. 

Notícies relacionades