La gentrificació verda, la cara B de tenir un arbre per habitant

Fotos: Tino Rubio, Promusa, Jordi Pascual i Ajuntament de Sant Cugat

Sant Cugat té 33,3 metres quadrats de verd urbà per cada habitant, un arbre en espai verd per cada 4,8 ciutadans i un a zones viàries per cada 7. Les xifres són clares, la ciutat supera en 22 metres quadrats la mitjana dels municipis de la Diputació de Barcelona, que alhora tenen gairebé el doble d’habitants per cada arbre a espais verds i als carrers. La suma dels arbres urbans amb els de les zones de transició entre la ciutat i l’entorn natural genera la xifra de prop d’un arbre per habitant que el govern reivindica com a valor de qualitat.

Ara bé, pot aquest valor generar un procés de gentrificació i acabar desplaçant fora de la ciutat les famílies amb menys recursos? La gentrificació és un procés impulsat habitualment per les administracions pel qual s’aconsegueix revitalitzar un barri o zona urbana degradada substituint la població pobra per classes mitjanes relativament benestants. Generalment es tracta de posar equipaments i serveis que permetin, d’una banda, enderrocar zones molt degradades, i, d’altra, augmentar el valor del sòl del seu entorn.

Que el valor del sòl vagi en augment provoca no només que les noves edificacions siguin més cares sinó que, a més, s’afecti al valor cadastral, que, en part, serveix per determinar l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) que han de pagar els habitants d’aquella zona. Alhora, les plusvàlues que es paguen per la compravenda d’immobles també tendeixen a l’alça. Ambdós impostos depenen dels ajuntaments tot i que tenen poc marge d’alteració ja que estan íntimament lligats al valor cadastral, influenciat en part pel valor de mercat. Un augment de l’IBI i les plusvàlues afecta sobre el preu dels habitatges i del lloguer. Així, els nous equipaments que donen un valor afegit al barri acaben transformant-lo per complet.

L’exemple de gentrificació per excel·lència, que ha sigut motiu d’estudi diversos cops, és el Raval de Barcelona. La instal·lació del Centre de Cultura Contemporània al 1994, de la Universitat de Barcelona al 2006 i de la Filmoteca de Catalunya al 2012, entre d’altres, han permès que, acompanyats de les mesures de rehabilitació d’habitatges dels anys 1990, el barri s’hagi transformat per complet, de ser el barri xino a un lloc on ara el problema és més bé l’abundància de pisos turístics, com es va evidenciar durant la primera dècada del nou mil·lenni amb el cas Ciutat Vella. Tot i l’especial fama del Raval, és un procés que s’ha donat a moltes capitals europees.

Però aquesta gentrificació pot basar-se en els espais verds i no en equipaments? La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) té la resposta: sí. Segons un estudi realitzat per un equip d’investigadors de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals sota el lideratge de la sociòloga i geògrafa Isabelle Anguelovski presentat al juliol passat, existeix una “gentrificació verda” que provoca l’augment del preu del lloguer i de venda d’habitatges, el que acaba suposant la fugida dels col·lectius més vulnerables.

Tal com explica la investigadora, “la hipòtesi és que les ciutats més verdes es tornen més desigualitàries i injustes”. Davant de l’anàlisi, Anguelovski planteja que cal millorar la qualitat ambiental dels barris “però no a qualsevol preu”. Per això aposta per controlar l’especulació immobiliària que pot anar lligada al nou verd amb més habitatge social i la limitació del lloguer de curt termini. Ella mateixa va participar el passat 17 de febrer en el taller internacional Desigualtats verdes: una identificació sobre la gentrificació verda urbana al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona amb investigadors de tot el món coneixedors d’aquests processos.

El verd santcugatenc té aquest efecte boomerang, més zones d’esbarjo i més qualitat de l’aire però cases més cares. L’alcaldessa, Mercè Conesa, en la presentació del Pla Director del Verd Urbà va reconèixer que aquesta situació és una realitat a Sant Cugat. “La gentrificació es produeix a totes les ciutats”, assegura, mentre que per a pal·liar-la posa d’exemple les polítiques d’habitatge que realitza Promusa, l’empresa pública municipal d’habitatge.

Així i tot, Conesa planteja dos problemes per a corregir els efectes gentrificadors de ser una de les ciutats més verdes de Catalunya: el poc marge municipal en l’aplicació de polítiques d’habitatge i la concepció social d’allò que representa l’habitatge públic. A aquests dos grans elements se li sumarien durant els darrers anys de crisi les reticències dels bancs a concedir préstecs i crèdits a les administracions públiques i, per tant, un handicap més per al foment del lloguer social o la protecció oficial en llars.

Per a l’alcaldessa, “la gentrificació també és deguda a la legislació que tenim”. Explica que anys enrere per poder accedir a un habitatge públic s’havia de tenir 20 anys d’empadronament tot i que posteriorment es va baixar a 10 i, finalment, a tres. De fet, hi ha municipis que no exigeixen antiguitat de residència i permeten l’empadronament en el moment que se signa el contracte. “Es considera l’empadronament una discriminació i així és més difícil protegir els veïns que ja viuen a la ciutat”, valora.

L’altra gran trava de la legislació vigent que critica Conesa és la incapacitat dels municipis d’intervenir en el preu del sòl de tal manera que la instal·lació de parcs provoca l’augment del preu sense que el consistori pugui evitar-ho. “O es prenen mesures al Parlament o, malauradament, a Sant Cugat, on s’han fet les coses bé, serà difícil protegir els col·lectius més vulnerables”, considera. Tot i això diu que no renunciarà a un model de ciutat que qualifica de positiu pel valor ambiental i ecològic que porta lligat.

Així mateix, la concepció social de l’habitatge públic és un repte per a les polítiques inclusives, segons l’alcaldessa. “Construir habitatge social no implica desprestigiar ni guetitzar cap àrea”, reivindica. Així mateix aposta per convèncer els veïns per passar de ser “NIMBY” (Not in my back yard, no al meu pati del darrere) per ser “YIMBY” (yes in my back yard, sí al meu pati del darrere). Aquesta és una expressió emprada per Nicholas Ridley, secretari de Medi Ambient durant el govern britànic de Margaret Thatcher, per definir l’oposició veïnal a la instal·lació a prop de casa seva d’infraestructures considerades perilloses però necessàries com el propi habitatge social o antenes, línies d’alta tensió, autovies, indústria...

La promoció d’habitatge públic

L’Ajuntament vehicula les seves polítiques de promoció d’habitatge públic a través de Promusa, de la qual són consellers tots els regidors. Des del 1991 l’empresa ha fet 34 promocions d’habitatge públic de venda, quatre de lloguer general, sis de lloguer per a joves i dues de lloguer per a gent gran, sense comptar la promoció que actualment està en construcció a Rius i Taulet que també està destinada a aquest sector social.

Tot i així, la política en matèria d’habitatge no ha estat uniforme durant tots els anys. Entre el 1991 i el 2005, quan es va fer la primera promoció de lloguer per a joves i per a gent gran, Promusa només va fer edificis d’habitatge públic de venda. La primera promoció d’habitatge de lloguer en règim general no es va realitzar fins al 2008. Des del 2005 hi ha hagut 12 promocions de venda.

Actualment Promusa i Sostre Cívic treballen conjuntament en els futurs habitatges de les cases dels mestres amb la rehabilitació dels edificis ubicats a Can Llobet, el que representarà una tercera via d’habitatge públic, la masoveria urbana. A principis del 2016 es va publicar el llistat definitiu de masovers però sis mesos més tard els futurs residents van emetre un comunicat per criticar l’estancament del projecte. Ara, mig any més tard, el darrer Ple ha aprovat una modificació urbanística per poder actuar al pati del darrere dels edificis ja que estaven qualificats com a equipaments mentre, segons el govern, la rehabilitació avança. Segons el llistat d’admesos, se’n beneficiaran 17 persones distribuïdes en 11 habitatges.

Promusa ha estat i és part del debat polític en tant que les seves promocions proporcionen cohesió social i accés a l’habitatge a persones que sinó es veurien abocades a marxar de la ciutat, a quedar-se vivint amb els pares o els fills o, fins i tot, a viure al carrer. El govern sempre ha defensat que l’empresa pública ha donat un gran servei a la ciutat però en el marc del pacte d’estabilitat pressupostària amb ERC-MES va acceptar introduir un canvi, un impuls al lloguer per davant de la venda. Seguint l’acord i el pacte de govern amb el PSC, la propera promoció serà de lloguer i, segons va avançar l’equip de Conesa al Nadal, s’ubicarà a prop del CAP del Turó de Can Mates.

Així i tot, les conclusions de la comissió Teyco, que el govern –encara sense el PSC– va rebutjar, van indicar que calia reprovar el gerent de Promusa, Lluís Hosta, per unes operacions urbanístiques que l’oposició qualificava de poc transparents i amb sobrecostos. És un nou punt discordant sobre el paper que ha jugat i ha de jugar l’empresa pública a la ciutat. Constantment quan el debat arriba al Ple municipal acaba convertint-se en una petició de més lloguer social per part, sobretot, dels partits d’esquerres mentre el govern, tot i acceptar que les properes promocions seran de lloguer, defensa la política que s’havia seguit fins el moment.

L’empresa pública també viu un procés de creixement pel que fa als serveis que dóna. A l’igual que anys enrere només feia pisos de venda i va incorporar posteriorment el lloguer, al 2015 va absorbir la gestió de les zones blaves d’aparcament de la ciutat. Al Ple de febrer es va acordar concedir aquest servei a Promusa que des de l’1 d’octubre d’aquell any controla 650 places, a més d’haver instal·lat 36 parquímetres. Es permet així més rendibilitat i s’obre la porta a la gestió de nous serveis com podria ser l’energia, segons va anunciar el govern en l’esmorzar de Nadal amb els periodistes.

Pel que fa a la vesant purament d’habitatge, segons el dossier d’informació general de l’empresa, el preu de venda és de 1.940,48 euros el metre quadrat útil en règim general, 1.705,50 euros en règim especial i 2.387,68 euros en règim concertat. En el cas dels trasters i aparcaments vinculats a l’habitatge el preu per metre quadrat útil és de 1.164,28, 1.023,30 i 1.193,84 euros respectivament. Estan marcats pel Pla d’Habitatge. Segons el portal immobiliari Habitaclia, que fa seguiment del preu de mercat, al gener del 2017 el metre quadrat se situava a 3.670 euros, després d’un any sencer de pujada.

Pel que fa al lloguer, el preu dels habitatges de Promusa varia en funció de la legislació i dels ingressos màxim del o dels arrendataris, sense incloure l’IBI ni el manteniment de la comunitat. El càlcul es fa multiplicant els metres quadrats útils pel preu unitari que es fixi en cada moment. Els contractes són a cinc anys i prorrogables de dos en dos fins a 15. En el mercat lliure el preu es troba, a data de gener i segons Habitaclia, a 14 euros mensuals el metre quadrat després d’un any relativament estable.

En el mercat lliure, Sant Cugat és una de les ciutats amb un metre quadrat més car del seu entorn, només superada per Barcelona, que entre setembre i el gener ha vist una acceleració de l’augment del preu passant de 3.765 a 4.212, 447 euros per metre quadrat més. La mateixa dinàmica manté el lloguer lliure. La tendència creixent és comú a tota l’Àrea Metropolitana tot i que amb més o menys accent en funció del municipi.

Els ajuts a l’habitatge i la tarifació de l’IBI

Tot i les promocions d’habitatge públic, Serveis Socials també emet subvencions per ajudar els col·lectius més vulnerables a pagar la seva residència. Segons figura en la memòria del 2015, la darrera publicada, els ajuts en aquest àmbit van representar 249.491,68 euros després d’un augment de gairebé 169.000 euros des del 2011. Si bé, tal com va explicar elCugatenc en motiu d’una moció que es va debatre en el darrer Ple municipal, aquestes aportacions es complementem amb d’altres referents a alimentació i subministraments, entre d’altres.

A més, el consistori emet subvencions destinades a majors de 65 anys, famílies monoparentals, famílies amb escassa capacitat econòmica i al lloguer d’habitatge social per ajudar-los a pagar l’IBI. Al 2016, segons el recull de subvencions fet públic per l’Ajuntament, van representar 138.000 euros per a l’erari públic. En ser una subvenció i no un impost o preu públic tarifat, qui percep la subvenció ha de fer una declaració de la renda de tal manera que, en alguns casos, és possible que el beneficiari acabi pagant més a Hisenda que la quantitat que ha rebut per part del consistori.

L’IBI és, de fet, un altre debat habitual quan s’apropa l’aprovació dels pressupostos municipals cada final d’any. En tractar-se d’un impost lineal, no es pot fer una segmentació per ajustar el pagament en funció de la renda sinó que afecta a tots per igual i per això es busca la forma de les subvencions com a substitutòria a la tarifació social que no es pot aplicar.

Dins del debat, Ciutadans proposa rebaixar el valor general de l’impost amb voluntat de reduir la pressió fiscal sobre els santcugatencs. A l’altra banda, la CUP-PC i ICV-EUiA defensen fins i tot augmentar l’impost i aprofundir més en les subvencions. La resta de grups amb representació al consistori, segons el darrer debat pressupostari, caminen al mig d’aquests dos extrems proposant el manteniment de l’IBI tot i que podent treballar una mica més les subvencions.

El darrer moviment sobre aquest impost es va donar l’any passat quan, seguint una proposta de Ciutadans, el Ple va aprovar acollir-se a una reducció del 18% de la base liquidable, el que es va traduir en una rebaixa d’aquest 18% sobre les plusvàlues i de prop del 2% en l’IBI. La reducció de la base liquidable com a compensació d’un valor cadastral encara unflat per la bombolla immobiliària es va compensar amb un augment del tipus impositiu que marca l’Ajuntament. Només pel que fa a l’Impost sobre Béns Immobles això hagués implicat deixar d’ingressar 173.000 euros però la tendència creixent pels nous residents a la ciutat va compensar amb escreix la rebaixa per a l’erari municipal.

Al 2015, dades del darrer Compte General aprovat, el consistori hauria d’haver ingressat 50 milions d’euros en matèria d’IBI. Just abans de la crisi, al 2007, els drets reconeguts es van quedar per sota dels 30 milions i uns pocs anys abans, al 2004, no van arribar ni als 20. La tendència recaptatòria creixent també ha anat acompanyada des del 2008 d’un augment de l’impagament, que al 2015 va superar el 10% per primer cop des del 2004.

Alguns números del Sant Cugat verd

Però tot i el valor recaptatori de la gentrificació verda amb la conseqüent problemàtica social generada, aquest fenomen també porta lligat un aspecte positiu: la qualitat de vida. Segons l’Índex Català de Qualitat de l’Aire (ICQA) al 2016 la ciutat no va viure cap dia amb qualitat dolenta o molt dolenta i, de fet, tal com ja va explicar elCugatenc, la majoria d’ells tenen una qualitat excel·lent o satisfactòria. Els acceptables i baixos es concentren en mesos d’estiu, sobretot, juliol, agost i setembre.

Segons recull l’anàlisi feta per l’Ajuntament en el marc del Pla Director del Verd Urbà, el 60% dels espais verds són parcs i jardins mentre que el 40% restant són les zones de transició. Dins de la categoria de parcs i jardins destaquen especialment els parcs pròpiament dits (35%), els elements de vialitat (8%), els jardins (7,2%) i els espais verds en equipaments (4%). Això provoca que cada habitant tingui un espai verd a menys de 300 metres de casa seva.

A Sant Cugat hi ha, segons aquest Pla, 52.442 arbres urbans. Es calcula que sumant els periurbans encara no comptabilitzats i els de Valldoreix, la xifra arribaria a 90.000. La majoria d’ells (42%) són arbrat viari, tot seguits dels ubicats a espais verds (31%) i dels espais de transició (27%). Tot i la gran importància de l’arbrat viari, la distribució és molt desigual per barris de tal manera que les zones de muntanya no tenen pràcticament arbres als carrers mentre al nucli i als eixamples són abundants.

A la ciutat hi ha 165 espècies d’arbres diferents tot i que els plàtans, els lledoners, les mèlies, els pins i els aurons representen el 44% del total. És per això que el Pla, presentat la setmana passada, conclou que hi ha poca varietat, sobretot en l’arbrat viari. És un dels elements que es tindrà en compte en la substitució d’exemplars i en la construcció de nous espais verds.

Tot i així, el tractament de l’arbrat també topa amb la mobilitat. Per exemple, en la darrera Audiència pública diversos veïns de l’Eixample van criticar que el consistori els estava talant els arbres del barri. La tinenta d’alcalde d’Entorn Urbà, Cristina Paraira, justifica l’acció des de la perspectiva de la mobilitat i l’accessibilitat ja que les voreres són molt estretes. Diu que “es replanten sempre que és possible” però el projecte preveu talar i no replantar 111 arbres.

Tot i així, les accions de tala són habituals en els arbres malalts i van acompanyades de la poda i control, el que fa que el Pla previngui mesures per minimitzar els residus. A aquest problema se li suma el repte del reg. Segons el govern, la majoria de l’aigua prové de recursos naturals que s’acumulen a pous i mines. Les aigües freàtiques es contenen als dipòsits del parc Ramon Barnils, de Can Cabassa, Can Ganxet i Can Magí. A més, s’estudia la reutilització de l’aigua. Durant els propers anys es pretén implementar el reg intel·ligent, pel qual es preveu un estalvi del 30% del consum. Ara per ara, el reg encara precisa d’aigua de la xarxa, sobretot en èpoques de sequera.

L’actuació a Rambla del Celler

La presentació del Pla va anar lligada de l’explicació d’una nova actuació al voltant de l’arbrat. Es tracta de la substitució dels pollancres que es van plantar al 1995 per haver arribat al final de la seva vida útil. L’actuació, que ja s’ha iniciat, es farà en dues fases que s’adaptaran a les condicions climatològiques; una entre el 20 de febrer i el 24 de març des de la rotonda fins al carrer Montserrat –just després del parc Ramon Barnils– i a la tardor i hivern del 2017-2018 la resta de l’avinguda.

Amb un cost de 200.000 euros, s’eliminen uns arbres vells, alguns dels quals estaven malalts. En el primer tram es plantaran 83 nous arbres, majoritàriament til·lers tot i que també s’hi ubicarà alguna koelreutèria. Aquest nou arbrat té un creixement més lent i una vida útil considerablement més llarga que la dels pollancres, d’entre 200 i 300 anys.

Ja l’any passat el consistori va fer un contracte a dos anys per valor de 440.000 euros per a la substitució d’arbrat. La tasca, encarregada per concurs públic a Casa Paraire, preveia una substitució d’entre 585 i 1.075 arbres, amb una demanda principal de plàtans i lledoners, les dues espècies més habituals actualment a la ciutat. Segons Paraira, aquest contracte segueix la lògica que s’ha volgut completar amb el nou Pla Director del Verd Urbà.

Notícies relacionades