Publicitat

Cristina i Joan Cabasés: “Caldran més etapes de protesta perquè els canvis socials arribin a la institució al Líbanˮ

Fotos: Jordi Pascual

Joan Cabasés, experiodista d’elCugatenc que segueix implicat en el diari des de la distància, va marxar l’any passat a el Líban per fer un màster. Poc després la seua germana, Cristina, el va seguir amb un voluntariat. A Beirut han viscut en primera persona l’onada de protestes contra el govern i per la redefinició del sistema polític libanès que van esclatar a l’octubre arran de l’anunci de la creació de nous impostos per a les trucades telefòniques en línia, la benzina i el tabac.

Tots dos germans ho han explicat via Twitter i Joan també com a col·laborador habitual d’El Punt Avui. En la seva estada s’hi van trobar manifestants que feien paral·lelismes amb les protestes a Catalunya perquè les dues anaven “contra el règimˮ. Cristina i Joan han tornat a casa per Nadal però amb la mirada fixada al Líban, atents a esdeveniments com l’augment de la tensió entre els Estats Units i l’Iran i les seves possibles derivades al país. Hores d’ara ell ja ha tornat a Beirut i Cristina no descarta fer-ho uns mesos més endavant. Abans de marxar, però, els germans Cabasés han explicat què s’hi han trobat al Líban en uns mesos convulsos.

Fins a quin punt el paral·lelisme entre Catalunya i el Líban és adequat o són protestes que s’han d’entendre des d’una lògica local?

– Joan Cabasés [JC]: El que passa al Líban s’ha d’explicar en clau local tot i la complicitat d’alguns manifestants amb causes com la catalana. Ara bé, obríem Twitter i no sabíem d’on era la protesta si no ens hi fixàvem. La lògica era semblant: marxes, ocupar carreteres, tallar connexions...

– Cristina Cabasés [CC]: Les xarxes socials han permès agermanar les revolucions. Per tant, sí hi ha una certa connexió. Veure que el país veí es revoluciona et motiva a posar el teu govern davant del mirall. Això genera germanor i explica algunes pintades de suport a la lluita de Hong Kong, Catalunya... que s’han vist als carrers de Beirut.

Primaveres àrabs al 2011, protestes també a l’Iraq... Hi ha una lògica regional?

– CC: No sé fins a quin punt són lluites vinculades. Al Líban, però, des de bon principi ha estat una lluita pacífica en resposta a un seguit d’estructures i mesures que cansaven el poble. L’anunci de nous impostos va ser la gota que va fer vessar el got. Fins el moment tot restava sense canvis perquè el govern havia aconseguit que els veïns tinguessin por entre ells per ser de confessions diferents. Finalment molta gent se n’ha adonat que el problema no és si el veí és musulmà o cristià sinó el govern i la precarietat.

– JC: Allò imprevisible i interessant d’Orient Mitjà és que hi ha moltes sinergies entre països. A Europa tot funciona més en clau nacional. El Líban uneix les diferents comunitats religioses i societats que hi ha a la regió, i cadascuna d’elles té una quota de poder institucional. A través d’aquestes quotes de poder hi ha països externs que intenten influenciar en la realitat del país.

Per què hi ha aquest interès sobre el Líban?

– JC: El sistema actual és una solució que es va fixar un cop acabada la guerra civil que va durar del 75 al 90 i que va enfrontar les diverses confessions, que són grups religiosos però també socials. El repartiment del poder va beneficiar les confessions demogràficament més grans i va acabar funcionant com un continu alto al foc. Però això no treu que a Hesbol·là i als iranians els interessi el Líban com a amenaça a Israel per la seva proximitat. Antigament als francesos i als cristians maronites el país els servia com un racó per a ells a l’Orient Mitjà. És a dir, cada confessió té els seus propis interessos polítics i socials.

La proximitat amb Síria ha fet que el Líban sigui un dels principals refugis per a la gent que fuig de la guerra. S’ha sabut donar resposta?

– CC: Hores d’ara és l’únic país de la regió que realment pot tenir refugiats. Molts palestins van marxar a Síria però es van trobar amb la guerra. Llavors aquests palestins i molts sirians van marxar al Líban. Ara prop d’un terç de la població és gent refugiada.

– JC: La resposta és deficitària tot i l’ajuda humanitària. Al Líban hi ha prop de cinc milions de persones amb passaport libanès i un milió i mig refugiades, la majoria d’elles de Síria. Bona part dels refugiats estan a una província muntanyosa i fronterera de la Bekaa, on hi ha 1.500 camps de refugiats aproximadament en un territori molt petit. Tot el Líban és aproximadament com la província de Barcelona. És un país molt petit, amb una frontera porosa i mal marcada que s’ha trobat amb molta gent refugiada.

Les relacions entre els Estats Units i l’Iran poden afectar d’alguna manera al Líban?

– JC: Sí. Hesbol·là, que és un grup polític i armat que ara mateix és al govern libanès, no veia amb bons ulls les protestes perquè pretenien acabar amb el sistema confessional a favor d’un model més civil. De fet, hi ha hagut seguidors de Hesbol·là que han atacat manifestants. És un grup que està inspirat en l’Iran per personatges com Qasem Soleimani. Després que Estats Units l’hagi assassinat, Hesbol·là vol prendre partit en el que expliquen com la defensa d’Orient Mitjà i això li servirà per redirigir el cabreig popular cap a un enemic extern.

Les protestes impugnaven un règim libanès. Realment l’estratègia de buscar un enemic extern pot ser útil?

– CC: No ho crec, almenys entre el jovent, que és conscient que el sistema de poder sectari no té futur. Però el govern pot seguir altres estratègies per mirar de calmar els ànims. Als locals els diuen que els problemes són culpa dels refugiats o els diuen que la crisi econòmica és culpa de les protestes. Als refugiats els posen la por al cos dient que si el Líban té una revolució i han d’anar a un altre país no tenen cap altre lloc on refugiar-se a la regió.

– JC: Hi va arribar a haver un milió i mig de persones al carrer amb banderes libaneses i en contra del govern confessional. Però segurament les persones que en fred estiguin disposades a renunciar a la seva identitat política i confessional per abraçar la identitat nacional en siguin moltes menys. Molta gent ha secundat les protestes, però no tothom vol el mateix i potser tampoc tothom està tan convençut d'acabar amb aquest sistema de govern com per prioritzar la defensa d'aquesta demanda davant de contextos diferents. Realment és imprevisible.

Com va afectar la dimissió del primer ministre, Saad Hariri, a finals d’octubre?

– CC: Em va sobtar perquè feia més o menys una setmana que havien començat les protestes. Després de la dimissió ja no va passar gaire més.

– JC: És un triomf parcial perquè suposava reconèixer que alguna cosa estava passant però segurament és insuficient perquè la gent volia que marxés tot el govern. Hi havia molta incògnita perquè se suposa que la dimissió del primer ministre hauria de significar que el govern passés a estar en funcions, com es troba avui dia, i que tard o d’hora s’havia de constituir un nou govern. Amb el temps s’ha vist que la dimissió i el govern en funcions és un joc polític que intenta fer temps mentre els manifestants es cansen.

De fet, Hariri ja va dimitir al 2017 però poc després va fer marxa enrere i va tornar a ocupar el càrrec.

– JC: I ara està en les travesses per tornar a ser primer ministre.

– CC: Molta gent no votarà partits aconfessionals perquè té por de cedir perquè això suposa deixar més poder a una altra confessió.

– JC: Això va passar a les municipals de Beirut del 2016. La candidatura Beirut Medinati era laica i posava per davant les demandes socials. Molta gent la veia amb simpaties però a l’hora de votar temia que deixar de votar la seva confessió suposés que la gent d’altres confessions no ho fes. Al final Beirut Medinati va treure menys vots dels esperats.

El canvi, per tant, només és possible amb un procés constituent que canviï tot el sistema polític?

– JC: Sí, la llei electoral, la constitució... És complicat que això succeeixi perquè només amb protestes al carrer ja hi havia simpatitzants de Hesbol·là atacant manifestants. Què podria arribar a passar el dia que realment es fessin canvis estructurals? Malauradament al Líban sempre hi ha qui té la potestat d’amenaçar amb un nou conflicte bèl·lic. Ara per ara, l’statu quo beneficia l’elit de 18 confessions religioses i socials diferents mentre la classe obrera d’aquests grups viu en la precarietat. Quan s’aixequen per canviar-ho no s’enfronten només a un estat, sinó a més d’un per les ingerències externes.

Alguna ingerència de la comunitat internacional podria servir per desencallar la situació?

– JC: Ja existeixen ingerències occidentals a través d’algunes de les confessions. El sistema sectari libanès està molt ben teixit per tal de mantenir als diversos grups religiosos en un continu alto al foc, i té molt de sentit davant de la pugna dels estats estrangers que volen dir la seva al Líban i que poden fer-ho a través dels grups que els són favorables (habitualment s’associen els musulmans xiïtes a l’Iran, els sunnites a l’Aràbia Saudita, els cristians maronites a França, etcètera). És un sistema que té coses dolentes i bones: d’una banda, perpetua la divisió sectària al país, però de l’altra, força a les persones de totes aquestes confessions a conviure.

El govern ha aconseguit que les manifestacions vagin a la baixa?

– CC: Per cansament. La gent ha de tornar a treballar perquè sinó no té sou. Les universitats han tornat a obrir i, per tant, si no vas et suspenen.

– JC: Al cansament cal sumar-li la disputa entre els Estats Units i l’Iran, que és a tothora a les televisions. A poc a poc la protesta va tendint cap a minories. Caldran més etapes de protesta perquè els canvis socials arribin a la institució. Tot i així, hi ha un canvi estructural  a nivell de carrer en tant que s’han vist coses que mai havien passat. Per exemple, a Nabatieh, una ciutat xiïta del sud, s’han fet càntics a favor de Trípoli, ciutat de majoria sunnita del nord. Mai abans zones de confessions diferents s’havien reconegut d’aquesta manera. La mateixa Trípoli, amb mala imatge a nivell de país i on hi ha un conflicte local entre alauites i sunnites, ha aconseguit aprofitar les protestes per canviar la seva imatge com a ciutat fins al punt que molta gent de la resta del Líban anés a les protestes de la ciutat com a mostra de suport.

Notícies relacionades