CGT: “Hi ha una esquerda molt gran entre els sous i el nivell de vida de Sant Cugat”

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La Confederació General del Treball (CGT) fa anys que té presència a Sant Cugat en forma de seccions sindicals i participació a diversos comitès d’empresa però fins el moment funcionava de forma atomitzada, sense un nucli entre l’afiliació santcugatenca i depenent de la federació local de Rubí. L’organització anarcosindicalista es planteja ara cohesionar la seva activitat local, de moment sense formar una nova federació local però amb l’objectiu d’obrir un local al bloc ocupat del carrer Escaletes al setembre. Així ho van explicar el passat dia 16 en un article a la secció que Llibertàries Pins del Vallès té com a entitat subscrita a elCugatenc.

El passat 17 de juny també van celebrar un acte que evidencia aquesta voluntat de cohesió de les més de 100 persones afiliades al sindicat a Sant Cugat. Laura Gené, membre de la secció sindical de l’escola Thau, i Daniel –nom fictici a petició de l’entrevistat–, rider de Glovo, atenen elCugatenc per explicar aquesta nova etapa de la CGT a la ciutat.

Com valoreu l’acte del dia 17?

– Daniel (D): Molt bé, van venir unes 40 persones. Es van presentar els diferents col·lectius, que van poder explicar les seves problemàtiques i la necessitat de construir un sindicat combatiu als seus llocs de treball. En el cas dels riders vam agafar una persona que ens representés perquè, com que hores d’ara no podem crear seccions sindicals, correm el risc que ens desconnectin [que no els permetin fer ús de l’aplicació durant unes hores]. És una terminologia neoliberal que juga amb el complex de classe. Venen la idea que no som treballadors sinó emprenedors que col·laborem.

– Laura Gené (LG): Això demostra que hi ha realitats diferents. Jo soc al sector del lleure i, tot i que també hi ha molta precarietat, és impensable que ningú parli de “desconnectar”. És una distopia i una individualització màxima del treball, cap a on han empès encara més amb la pandèmia.

A tots els sectors?

– D: Quan es parla d’uberització de l’economia, la majoria de gent pensa en els riders però hi ha molts altres sectors afectats.

– LG: Per això cal tenir força sindical. Partim de la reflexió que la CGT sempre ha estat a Sant Cugat amb presència a la indústria i als centres de treball. A més, en els últims 40 anys la ciutat ha partit una gentrificació total que ha fet que molta gent marxi, amb persones que no viuen a Sant Cugat i venen a treballar i molta gent que hi viu i marxa cada dia a treballar fora. Hi ha una esquerda molt gran entre els sous i el nivell de vida de Sant Cugat.

L’objectiu és fer una federació local?

– LG: De moment és crear xarxa perquè som molta gent sindicada però que no ens coneixíem entre nosaltres. Hem de practicar el suport mutu i la solidaritat entre la classe obrera. Si creem un nucli local o no dependrà de com vagi tot plegat: quanta gent siguem, quantes persones es poden implicar...

Sou una organització anarcosindicalista. Aquesta és l’única diferència respecte a la resta de sindicats?

– LG: Sí. La nostra bandera, més enllà de l’anarcosindicalista, és que som una organització autònoma. No depenem de cap partit polític ni de cap organització social. És a dir, la CGT només respon davant de la classe obrera i de les seves afiliades.

Primer de maig, vagues, mobilitzacions diverses... Com us posicioneu davant de lluites compartides amb altres espais polítics?

– LG: Som allà on ens criden. Sempre hi anem i diem el que pensem. Anar a un acte o compartir la lluita amb altres espais no vol dir que haguem de compartir el 100% l’ideari de la resta. Ho veiem com una oportunitat. De moment no ho hem parlat en clau local perquè ens ha costat trobar-nos-hi per la precarització laboral.

Amb la llei rider s’ha generat un gran debat i fins i tot han sorgit associacions que la rebutgen perquè, diuen, es retallen drets. Com ho heu viscut?

– D: Aquestes associacions estan finançades per les empreses. No es porten bé entre elles per la competència entre empreses. Estan formades per persones molt conservadores i d’extrema dreta. Per exemple, quan ara fa un mes va morir un rider en un accident, nosaltres ho vam denunciar i aquestes associacions ens ho van criticar.

Sindicats i col·lectius de riders han criticat la llei per ser insuficient. Serveix d’alguna cosa?

– D: De partida ens reconeix com el que som realment, treballadors. Però es queda curta perquè obre la porta a les subcontractes. Nosaltres som del conveni de logística. No ens poden col·locar a les empreses de treball temporal (ETT). A més, la llei no regularitza els companys sense papers.

Teòricament els treballadors podrem tenir accés a l’algoritme que ens controla però temem que les associacions de les empreses facin els seus propis sindicats per intentar que siguin aquests sindicats els que controlin l’algoritme. És a dir, les empreses controlant-se a elles mateixes. Això o els sindicats del règim.

Quina feina espereu haver de fer arran de la llei rider?

– D: Haurem de treballar perquè es compleixin els convenis, fer vagues... Segurament CCOO i UGT aspiraran a alguna reforma que no vagi més enllà d’una millora lleu. Per això és important que la CGT tingui força.

Al món del lleure les condicions són diferents?

– LG: Hi ha diferències però també punts en comú, com la subcontractació. A les escoles, el personal de lleure suposem entre un 40 i un 60% del personal però estem subcontractades. A la darrera vaga es va convocar també les treballadores del lleure. La patronal es va posar molt nerviosa i va intentar decretar uns serveis mínims del 70 o del 100% per al lleure. Si decretes uns serveis mínims tan alts és que som un servei imprescindible però, si ho som, no podem estar externalitzats perquè la llei ho prohibeix. L’externalització és a les escoles concertades i també a les públiques. A Sant Cugat és clar, amb Paidos encarregant-se de les extraescolars i del temps de migdia de gairebé totes les escoles.

Aquesta és una de les reivindicacions del sector. No podem ser imprescindibles però estar externalitzades i precaritzades. Al lleure escolar hi ha jornades d’una hora i mitja o com a màxim de quatre hores si fas l’acollida matinal, el temps de migdia i alguna extraescolar. Tècnicament has treballat durant 12 hores i mitja amb espais d’espera molt grossos. A més, els sous són, segons el conveni, de 8,25 euros per hora; entre 200 i 500 euros mensuals.

Però difícilment es podran canviar els horaris.

– LG: Per això la reivindicació és la internalització i la millora del conveni. Si hi ha tant de temps d’espera, el sou ha de pujar. A més, no tenim triennis. Hores d’ara som plantilles volàtils perquè és una feina que es pot fer mentre estudies però sense cap opció d’estabilització perquè no es reconeix l’antiguitat, hi ha poques hores i es paguen malament. Ens contracten al setembre i se’ns acaba el contracte el 22 de juny. Amb molta sort tenim contractes fixes discontinus. També ens reivindiquem com personal educatiu.

 

No us internalitzen perquè el finançament d’aquests serveis depèn de les famílies que el volen tenir.

– LG: D’acord. Però en els graus de pobresa que tenim és molt necessari que els infants es quedin als menjadors escolars. Des del Departament s’hauria de plantejar que l’espai de migdia i les extraescolars estiguessin dins de les hores lectives.

Hi ha alguna diferència entre grans empreses i entitats o empreses del tercer sector que presten aquests serveis?

– LG: Les empreses més petites, que de vegades tenen entre 300 i 400 treballadors, intenten tenir un projecte pedagògic. Aquestes activitats es fan fora de les hores d’estada amb els nens i això fa que normalment t’explotin més que les grans empreses.

Com vau viure el debat sobre la llei Aragonès que, entre d’altres, preveia la licitació pública dels menjadors escolars?

– LG: Per a nosaltres no era gaire diferent perquè hores d’ara les AFAs majoritàriament contracten empreses. Ens és igual si ens contracta una AFA o la Generalitat.

Al lleure d’equipaments sí que es va sentir més aquest debat perquè els serveis es concursen cada quatre anys i són les pròpies treballadores que preparen els projectes en competència amb altres treballadores perquè l’empresa a qui li fas el projecte surti guanyadora i et subrogui. És a dir, tenim empreses diferents però amb la subrogació del personal les treballadores sempre són les mateixes. Què passa? Que quan es fa una proposta a un concurs públic es preveu o bé fer més coses amb els mateixos diners o bé fer les mateixes amb menys diners. Això surt de la precarització del personal.

Passa en tots els treballs essencials contractats a empreses. Els beneficis són privats i les pèrdues són públiques.

Notícies relacionades