Carme Roca: “Hem de desvincular el càncer de la mort”

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Si busquem el seu nom a l’hemeroteca d’aquest mateix diari, Carme Roca sempre apareix vinculada al món educatiu a través de les Associacions de Familiars d’Alumnes (AFA) però aquesta entrevista és per un altre motiu. El passat 8 de març el va explicar a través de Twitter: “Avui començo la lluita de la meva vida contra un càncer de pit, no podria haver triat un millor dia per començar #8M”. Aquella primera piulada ha esdevingut un fil d’actualització constant en què explica nous passos: una sessió de quimioteràpia, una acció solidària, un retorn a la feina... Quan va fer la primera piulada ni va sospitar que acabaria fent un fil amb moltes persones fent-li suport però, un cop vista l’acollida, no ho va dubtar. Si explicar l’experiència servia per desestigmatitzar el càncer i per ajudar les persones que viuen una situació similar al seu entorn, benvingut sigui aquesta mena de diari 2.0.

Per què vas fer el primer tuit?

– Perquè no volia trobar-me amb persones pel carrer i que no sabessin què dir-me quan em veiessin sense cabells, amb mocador... Era una forma de fer que tothom sabés què em passa sense por a preguntar. No esperava que tingués tan bona acollida. Que persones que no em coneixen em donessin ànims em va donar força. Sempre feia els tuits els dilluns perquè és quan tenia la químio i una setmana no en vaig fer. Moltíssima gent em va preguntar com estava.

També em va respondre molta gent que ha passat pel mateix que jo, o situacions pitjors. És inevitable pensar en casos amb un final trist però quan veus tanta gent que se n’ha sortit, ajuda. La meva idea és donar un missatge positiu, tot i que és evident que tinc mals moments.

Pots ser un referent per a algunes persones que viuen situacions similars?

– No vull ser-ho perquè cada persona és diferent. No puc donar un consell concret més enllà de deixar-se portar pels metges i ser positiva. Cadascú ho viu d’una manera. Per exemple, jo no he necessitat cap baixa fins ara i hi ha gent que en necessita. A més, cada càncer és diferent.

Com vas descobrir que tenies càncer?

– Vaig anar a una revisió perquè notava un bony al pit. Vaig sortir amb la biòpsia feta. Tot i que no m’ho van dir, ja m’ho veia vindre. Vaig arribar a casa desfeta. Després em vaig haver de fer moltes proves. El 23 de febrer em van donar el resultat tot i que jo ja donava per fet que tenia un càncer de pit. El 8 de març vaig començar la químio.

Entre un dia i l’altre em van venir moltes coses a la ment: des de coses a fer perquè pensava que em moria a arreglar temes legals. El més dur ha estat explicar-ho als meus fills [d’11 i 13 anys]. Cadascú ho viu a la seva manera perquè són diferents. Per sort, la vida a casa ha pogut continuar més o menys com abans de la diagnosi.

Va ser difícil explicar-ho a casa?

– Sí perquè jo emocionalment no estava en condicions per explicar-ho sense plorar. Primer ho vam explicar a la meva filla, la gran. S’ho va prendre amb molta tristesa. Amb ella ho vam explicar al petit. Vam intentar no dir la paraula càncer però quan vam explicar la malaltia els dos ens van preguntar si era càncer. Tot i que estic més cansada, no hem canviat la quotidianitat a casa. Ara bé, en són conscients i s’han corresponsabilitzat fent més coses a casa.

I a la feina?

– Molt bé. Ho van saber abans perquè quan vaig anar a fer la revisió vaig haver d’estar més hores de les previstes. Quan vaig dir que tenia càncer, em vaig sentir molt recolzada tant per la direcció com pels companys i companyes. De fet, han apostat per mi, contractant-me després de la substitució que estava fent. No crec que sigui igual a totes les empreses.

Et vas fer la revisió perquè vas notar un bony al pit. Això demostra la importància de l’autoexploració.

– Sí, tot i que en el meu cas el càncer no era el bony. El tumor el tinc a la part de dalt i el bony era a baix. L’autoexploració no sempre és suficient. Recordo haver demanat una mamografia al ginecòleg i que em respongués que fins els 45 anys no era necessari. Jo en tinc 44!

El càncer s’associa a la mort immediatament.

– És inevitable però després te n’adones que hi ha molta gent que se n’ha sortit. L’oncòleg també et dona uns percentatges d’esperança de vida i de tractaments, un escenari que no saps si el teu cos suportarà. La mort va ser molt present durant els primers dies perquè em pensava que em quedava molt de temps per viure i, de sobte, vaig veure la mort molt a sobre.

Fins que vaig fer el clic: No em moriré, em queden moltes coses per fer i això ho he d’apartar. No puc viure pensant en la mort. Ara valoro rutines que abans no. Per exemple, per a mi és molt important sortir cada matí de casa, portar el meu fill a l’escola i anar a treballar.

Fins que el càncer no et toca de prop, no es té en compte i, per tant, costa implicar-se. Fa uns dies vas participar a la campanya Posem-li pebrots al càncer.

– Jo he tingut familiars que han tingut càncer i alguns que fins i tot han mort pel càncer però potser no era una vivència quotidiana, excepte en el cas del meu avi. Han passat els anys i han sorgit entitats com Oncolliga i l’Asociación Española Contra el Cáncer. M’hi he apropat per saber què em poden aportar i què puc aportar jo. Per ara no he hagut de necessitar res tot i que és possible que més endavant sí. Mentrestant, si puc col·laborar anant a vendre pebrots una estoneta, doncs endavant.

Vas fer una piulada en què deies que els cabells ja no t’aguantaven. El moment de decidir portar mocador és molt dur?

– Feia temps que hi pensava perquè la caiguda del cabell és de les primeres coses que et diu el metge, tot i que a mi em va caure una mica més tard del que estava previst. Tenia clar que no em sentiria còmoda portant perruca i, com que tinc una amiga que treballa fent roba de nens, ho vaig parlar amb ella per fer algun mocador bonic. Preferia no portar el cap descobert per l’impacte, per a mi i per al meu entorn.

La meva amiga va començar a fer proves de mocadors i gorros. Ara en tinc de diferents colors. Vaig preferir el mocador perquè em permet canviar el color tot i que a l’estiu dona força calor. És una qüestió molt personal.

Has fet el fil de tuits i has acceptat aquesta entrevista perquè vols desestigmatitzar el càncer.

– És una malaltia que cada vegada serà més habitual. Hem de desvincular el càncer de la mort. De fet, hi ha molta gent que conviu amb el càncer tota la vida i acaba morint per una altra causa. El metge em va dir que, en el supòsit de no estar curada, hauré de fer revisions cada 4 o 5 mesos per tenir-lo controlat. La ciència ha avançat molt i hi ha molta gent que se’n surt, encara que t’hagin de treure un pit, com en el meu cas.

Ha de fer impacte...

– Intento no pensar-ho tot i que tinc l’operació a mitjans d’agost. És evident que qualsevol cicatriu o mutilació impacta, tot i que m’importen més els ganglis, on se m’ha estès el càncer. El meu pit ha alletat i donat la vida als meus fills i ara, si no me’l treuen, em traurà la vida a mi. Però no és un òrgan necessari per viure i, en cas de necessitar una reconstrucció, hi ha opcions. De moment no m’ho he plantejat. De partida, el quiròfan em fa molt respecte. Per ara el més important és curar-me.

Notícies relacionades