Fora de Programa, a propòsit d'Arcadi Espada

Els celtes classificaven els que no ho eren per la llum o per la foscor que irradiaven a la cara. Potser, si aquest poble, amable, hagués conegut Arcadi Espada hagués afegit una tercera accepció: boira. La boira com a factor intermedi, és un dels atributs (no l'únic) que posseeix aquest periodista. Arcadi no és llum, no és foscor, però sí boira (no confondre amb tenebra, ni amb tenebrós). És a dir, un nuvolet, ens diu el diccionari, de petit volum de gotes d'aigua en suspensió. Una de les característiques d'aquest fenomen atmosfèric és que no veus una merda a un pam dels teus nassos. Aquí resideix la principal confusió del columnista d'El Mundo, i quan la boira s'associa, com és el cas, a una immerescuda miopia, l'assumpte que ens ocupa pot revestir gravetat, i més d’una confusió. És fama que Arcadi pateix dues coses. Perquè si no és així, distingiria la diferència entre menjar-la polla a algú (com ha escrit referint-se a Rufián), o menjar-li-la a José María Aznar, una de les seves eloqüències preferides. El primer pot ser reconfortant, el segon és un retrocés en la condició humana.

Sabedor que Arcadi milita en aquest exercici, i a l'espera que la boira que pateix es dissipi, se m'acut, d'entrada, ajudar-lo perquè les seves galtes s'endureixin amb aquest afany laudatori (dic laudatori, simbòlic, i dic bé, perquè em costa admetre la imatge d'aquest exercici sexual a Aznar), opcions que si s'analitzen amb objectivitat són menys dràstiques. Els candidats que a continuació enumero haurien de considerar-se prioritaris: Albert Rivera, Xavier García Albiol, Javier Ortega, (secretari de Vox), i Pablo Casado, serien, dic, una excel·lent ampliació bucal per Arcadi (deixo a Francesc Camps, que tant gaudi li va produir en el seu dia). Els quatre podrien alinear el dia menys pensat juntament amb les seves bosses de treure llaços en qualsevol barana municipal de Catalunya, i buscant l'empara de la boira. Aquí, Espasa, els podria agafar, aquí l’ancorat columnista d'El Mundo podria exercir al seu aire, ja que per aquest menester només és obligat agenollar-se i expirar-inspirar-expirar-inspirar, i així successivament... La degustació final és, en aquests i en tots els casos, opcional. Depèn del frenesí.

La boira és imprescindible en aquesta seqüència. Els endimoniats fantasmes de la condició sexual d'alguns éssers humans apareixen desdibuixats en la boira del llenguatge, el que provoca una simbiosi entre el polític i els pantalons baixats, impensable a la llum del dia. És una cosa primitiva, és veritat, però aquesta associació funciona en alguns punts de l'estepa i en no pocs elencs cortijeros. A l'edat mitjana els cavallers castellans es cagaven sobre dels cavalls, sent les hemorroides i els trastorns del cul la causa de pandèmies; avui li la xuclen al rei mentre neguen drets essencials a la plebe. Aquest exercici de succió forma part de l'ideari de l'imperi (ja que de les restes del naufragi imperial estem parlant). Els últims cortesans com Arcadi Espada, com tants altres, són part essencial d'aquest decorat, com ho van ser –i ho són– els bufons de la cort, o el dog que es menja d'una arcada la carn macilenta de les mans del senyor.

I bé, ja per acabar, la paraula "maricons" amb la qual es prodiga Arcadi Espada, donant-li a aquest vocable l'accepció de covardia, fal·làcia o desqualificació, no va dirigida a Rufián, encara que ho sembli en aquest article en qüestió, està dedicada als que lluiten per les llibertats i drets del poble a Catalunya. Aquest és el subjecte el·líptic. Però, en fi, si m'equivoco si es refereix a la literalitat de la condició homosexual, caldrà recordar-li al columnista d'El Mundo les paraules que va pronunciar Jacinto Benavente quan alguns dels espectadors li van deixar anar en l'estrena de la seva obra, Los intereses creados, la seva condició de "marieta". "Vostès –va dir l'escriptor– no ho són perquè mai ho han provat.

Dionisio Giménez, periodista florestà

Notícies relacionades