Dionisio Giménez

Josep Borrell o la pols sense cavall

Quan Josep Borrell va arribar al Kibutz de Gal On, a Israel, tenia 22 anys. Era el 1969, i setze de la Gran desastre Palestina (Nakba), quan, en 1948, milions de persones van ser arrencades de les seves llars i llançades a l'exili, per la incipient Haganah, l'exèrcit d'Israel, comandat, llavors, per les dues organitzacions Militars: Irgum i Stern, als quals els seus aliats anglesos i el Comitè Angloamericà d'Investigació van descriure que eren l'extrem dret de l'extrem dret.

Narcís Serra i els quaranta lladres

Les fotos de Billy el Niño i de Narcís Serra s'assemblen. Billy no és el jove arriscat, l'intrèpid cowboy de la Columbia Pictures que d'un salt pujava al seu cavall i assaltava els bancs polsosos del Far West exhibint el seu regirar rutilant. I, pel que sabem, Narcís Serra està a dècades de distància d'emular el socialista utòpic i humanista que bastonejava el piano, mentre deia lluitar per la igualtat social en l'àrida praderia d'un país on els pocavergonyes tenen un bon predicament.

Fora de Programa, a propòsit d'Arcadi Espada

Els celtes classificaven els que no ho eren per la llum o per la foscor que irradiaven a la cara. Potser, si aquest poble, amable, hagués conegut Arcadi Espada hagués afegit una tercera accepció: boira. La boira com a factor intermedi, és un dels atributs (no l'únic) que posseeix aquest periodista. Arcadi no és llum, no és foscor, però sí boira (no confondre amb tenebra, ni amb tenebrós). És a dir, un nuvolet, ens diu el diccionari, de petit volum de gotes d'aigua en suspensió. Una de les característiques d'aquest fenomen atmosfèric és que no veus una merda a un pam dels teus nassos.

Subscribe to Dionisio Giménez