Víctor Alexandre: “El poder només és poder si l’acceptes”

Fotos: Jordi Pascual

Fa més de 40 anys des que l’escriptor va deixar la seva Barcelona natal per venir a parar a Sant Cugat. En totes aquestes dècades ha anat arrelant-se al poble fins esdevenir un santcugatenc més que ara li dedica un dels seus llibres a la ciutat, Els amants de la rambla del Celler (Meteora, 2017), una mena de continuació a gran escala d’un article que va publicar al 2008 al desaparegut Diari de Sant Cugat. En ell explica amb molts tocs de ficció la història de dos ancians santcugatencs, emblemàtics de la rambla anys enrere, que va conèixer perquè cada dia passaven a la mateixa hora per davant del seu despatx. L’únic que li sap greu, no haver arribat a temps per donar-los la novel·la ja que ambdós van morir just quan la redactava. Parlar amb Víctor Alexandre és parlar de Sant Cugat, de la reivindicació a través de la literatura, de periodisme i, en aquests temps especialment, de l’independentisme.

Els amants de la rambla del Celler neix d’un article que vas escriure al 2008 amb el mateix títol. Per què decideixes anar més enllà de l’article i fer el llibre?

– La idea em va venir anys més tard. En un primer moment no tenia cap intenció de fer un llibre. L’article em va quedar molt bonic. De fet, el quiosquer de la rambla del Celler, Javier Clemente, em va dir: “Oiga, el mejor artículo que le he leído nunca”. Va sortir tant bonic que fins i tot els amants de la rambla del Celler el tenien emmarcat sense que jo els conegués encara. En aquell moment no havia dit cap nom perquè no els coneixia però tothom sabia que eren ells. Després vaig poder establir una amistat amb ells durant els anys que van viure.

A l’any 2011, sortint del cinema, em va venir la idea d’escriure una novel·la a partir d’aquest punt. No es tracta d’explicar la seva vida sinó d’explicar una ficció a partir d’ells. Hi ha alguns detalls certs com que són del Poble-sec, que es van conèixer ballant sardanes, les edats... Però la resta no.

És una barreja de realitat i ficció.

– Sí, al llibre hi ha un assetjament immobiliari que ells no van patir. El pis del 23 de la rambla del Celler el tenien en propietat, no els feien fora. Passen moltes més coses a la novel·la però ells són l’eix al voltant del qual gira tot.

"Ells sempre passaven per davant del meu despatx a la mateixa hora i no m’havia d’aixecar per veure’ls"

Inicialment no els coneixies i després t’hi vas anar apropant. Com va ser?

– Una filla meva em va dir que potser no llegien el Diari de Sant Cugat i em va proposar fer unes fotocòpies de l’article per donar-los-les. Ells sempre passaven per davant del meu despatx a la mateixa hora i no m’havia d’aixecar per veure’ls perquè els veia des d’on tenia l’ordinador. Un dia, quan van passar, els vaig anar a donar les fotocòpies i, llavors, ells me’n van ensenyar una seva que la portaven a casa d’un parent que vivia a prop. A partir d’aquí ens vam anar trobant i vaig anar a casa seva.

Primer va morir ell i després ella. Fins i tot vaig anar als enterraments. Tothom els estimava molt. Portaven vivint a la ciutat des dels anys 70. M’hagués agradat donar-los la novel·la perquè els hi vaig parlar però ja no hi són.

Tot i això, la família segueix en contacte amb tu. De fet, la seva néta va participar a la presentació del llibre.

– Sí, l’Esther Madrona havia de venir però al final no va poder. Es va llegir una carta seva. Havia proposat que parlés la filla o la néta i, al final, va ser la néta. La meva il·lusió és que algun dia hi hagi una placa al número 23 de la rambla del Celler on posi: “Aquí van viure Joan Grases i Maria Cabanes –o Marieta–, els amants de la rambla del Celler”. Seria molt bonic perquè quedarien per sempre ells.

Deies que al llibre tractes l’assetjament immobiliari però no és l’únic tema social que treus. Per què?

– Abusos sexuals, el feminisme... Al llibre surten moltes persones i cadascuna té la seva vida. Apareixen coses pròpies dels personatges. Hi ha una dona que va patir abusos sexuals en la seva infantesa i adolescència. Tot això té unes conseqüències perquè queda per sempre, entre d’altres coses perquè quan ets menor ets molt tendre, no tens recursos cognitius, ets vulnerable. En el cas del feminisme, en la història de la humanitat la dona sempre ha estat considerada un ésser de segona fila. L’home necessita afirmar-se tenint la dona subordinada.

Per què aquests temes?

– Deu ser perquè a mi em preocupen. Els meus personatges d’altres novel·les també acostumen a ser femenins. Elles són les heroïnes. M’interessa més la dona perquè suposo que com jo sóc home ja sé com som els homes. El món mental de la dona és més complex que el nostre, som diferents, ni per bé ni per mal. Em sembla ofensiu el tractament que rep la dona en moltes situacions. Per exemple, en trobades d’empresaris sempre es poden comptar les dones amb els dits. Bàsicament hi va l’alcaldessa, que hi ha de ser, i dues o tres empresàries.

Això és només un cas però també podem parlar de la dona al mercat laboral. Potser per ser secretària no té problemes però per arribar a dalt se li exigeix més del que se li exigeix a un home. Quan va venir el Papa a Barcelona es va veure com les monges netejaven les taules a la Sagrada Família, els capellans no.

És fàcil denunciar que les dones ho tenen més difícil però quin camí hem de seguir?

– Cadascú en la mesura del paper que ocupi en la vida ha d’intentar que això canviï. Jo, com sóc escriptor i periodista, treballo a través de la ploma. L’escriptor ha de transmetre uns pensaments perquè el lector reflexioni i arribi a les seves conclusions. És la meva feina, fer pensar a la gent, sinó què faig? L’actitud d’un mateix ja és important. No hem de banalitzar els maltractaments.

Em sembla interessant que parlis de l’assetjament immobiliari perquè és un tema molt central al debat polític i social. Què en penses del que vivim aquests anys?

– És un drama. Tots hem vist imatges de famílies desestructurades, amb uns ingressos miserables amb els quals és impossible viure i que són foragitades de casa. Em sembla immoral. L’estat de dret és justament això, no impedir que la gent voti. Si la Constitució diu que tothom té dret a un habitatge, abans d’impedir que la gent voti has de fer complir-la en un dels drets més bàsics.

És una qüestió molt política, llavors, la gent té poc a dir.

– No, la gent té més força del que pensa. El poder només és poder si l’acceptes. Qui té autoritat sobre tu és perquè li la reconeixes.

Sí, i perquè té policia, exèrcit...

– Clar, si no li reconeixes l’autoritat pot utilitzar el poder i la força per fer-te mal però ha perdut. És un impotent malgrat tenir poder. Si t’ha de pegar perquè facis allò que ell vol que facis ja em diràs de què serveix. Quan algú en un Estat ha de pegar a la gent, en aquest cas perquè voti, ha perdut; només pot utilitzar la força perquè no té arguments per frenar-ho. Fins ara érem febles perquè no sabíem que érem forts. Arreu del món els pobles tenen una força brutal. No hi ha cap poder establert que pugui anar contra la gent, només ho pot fer momentàniament. Una altra cosa és que el poder trobi aliats entre els propis oprimits.

"M’encanta tenir a la portada el quadre Interior del Moulin de la Galette de Ramon Casas"

Un element magnífic del llibre és la portada. Quan la vaig veure de seguida em va venir a la ment el quadre Le bal du Moulin de la Galette de Renoir.

– De fet, es parla de Renoir, de Van Gogh... que retrataven els balls públics que feia la gent a determinats llocs de París. De vegades els llibres tenen una coberta que no té cap incidència a la novel·la, que l’ha triada el dissenyador gràfic perquè pot tenir alguna relació. En aquest cas, a la novel·la es parla del quadre que és la portada. Volia que el quadre fos la portada però no estava clar perquè s’havien de pagar drets. Al final ho vam aconseguir, em va fer molt content perquè m’encanta el quadre Interior del Moulin de la Galette de Ramon Casas. És fascinant també pel que expliquen al MNAC que va fer Casas en aquell quadre abans d’acabar-lo, com canvien personatges...

Per què París i els expressionistes al llibre?

– A la novel·la aquest quadre apareix penjat a un petit restaurant a Saint-Germain-des-Prés regentat per un català i una francesa. En el decurs de la novel·la es parla dels expressionistes però com de molts altres temes.

La novel·la és un relat profundament santcugatenc segurament perquè portes més de 40 anys vivint a la ciutat. Què és el que més t’ha impactat del canvi que ha sofert el poble en aquestes quatre dècades?

– Hi visc des del 74. Sant Cugat no té res a veure. Quan vaig arribar a la ciutat viurien uns 20.000 habitants i ara n’hi ha 90.000. On jo visc ara s’acabava la ciutat, eren camps; ara és una àrea hiperurbana. Quan portes tants anys, desenvolupes una relació afectiva amb el lloc. Sóc barceloní d’origen però de sentiment sóc santcugatenc perquè és aquí on he establert la meva vida. Quan escric m’agrada situar les coses a Sant Cugat amb elements reals. Es pot posar en valor el món local però del que es parla ha de tenir sentit universal, totes les coses passen a algun lloc.

Vas venir per motius familiars i ja no has marxat.

– Vaig venir abans del naixement de la meva primera filla. Primer vaig viure dos anys a La Floresta, després dos més a Valldoreix i, al néixer la segona, vam venir a Sant Cugat, d’on només he marxat per viure un temps a Alemanya.

En una entrevista que vas fer l’any 2012 a Televisió de Sant Cugat vas dir que d’aquesta ciutat t’apassionaven els parcs perquè venies de Barcelona, on és difícil trobar-ne.

– Sí, a Alemanya vaig viure a Bonn, on també hi havia una pila de parcs. Em feia enveja perquè a Barcelona hi ha molt ciment i pocs parcs. M’agrada estar tranquil, els cotxes m’atabalen. A Sant Cugat hi ha molts parcs on estar tranquils. Ara ja no li dono importància perquè forma part del meu entorn però quan ve algú de fora i ho significa deu ser perquè té un valor. De fet, a Sant Cugat venen molts barcelonins a viure justament pel verd.

Ja no exerceixes de periodista però n’has treballat molts anys. Quin paper creus que ha de jugar el periodisme en uns temps en què tenim les xarxes socials, allò que hem anomenat postveritat..?

– Ha canviat molt. Sóc crític amb el periodisme actual, no amb les persones sinó amb els enfocaments, i ja sé que costa molts diners. Els mitjans públics tenen més responsabilitat que els privats perquè no tenen tant aquesta excusa. Trobo a faltar el periodisme d’investigació, tot allò que els governs i el poder ens amaguen. El periodista és l’únic aliat que pot tenir la societat per esbrinar la veritat. S’hi ha de trencar les banyes i en alguns casos jugar-se la vida però és meravellós perquè és quan s’hi pot realitzar profundament. El problema és qui ho paga. Perquè investigar un cas vol dir dedicació exclusiva i no només una persona normalment.

Com els mitjans no poden pagar això, fan una cosa que jo no li dic periodisme, enviar periodistes a rodes de premsa. Ara Duran i Lleida, ara l’Arrimadas, ara un altre senyor... I què ens importa el que digui l’Arrimadas o Duran i Lleida?! Sempre diran el mateix! Per posar el micròfon allà no cal un periodista, el deixes i el mantens gravant. El periodisme acaba fomentant diàlegs creuats que no aporten res a la societat. Em preocupa on pot anar a parar el periodisme.

Com el veus a nivell local?

– Segurament hi ha pocs mitjans. Em va saber molt greu la mort del Diari de Sant Cugat perquè una ciutat com aquesta ha de tenir un diari. El setmanari TOT Sant Cugat té un èxit brutal però ocupa la funció que ocupa. Al Diari es podien desenvolupar més els temes i tenia reportatges que estaven molt bé. Al món digital hi ha poca cosa. El problema és qui ho paga. Hi ha empreses que han intentat crear algun mitjà i s’han estavellat. L’any 97 amb dos amics vaig crear una agenda cultural finançada amb els anuncis que va haver de plegar. Caldria saber si som una ciutat que genera tanta informació com per mantenir un diari com tenen a Terrassa i Sabadell, però s’han de fer estudis de mercat.

Ets col·laborador del TOT Sant Cugat. M’han explicat que quan va anar la Guàrdia Civil perquè El Món havia publicat anuncis del referèndum molta gent va contactar amb tu com si treballessis allà.

– Sí, a mi! Que jo no treballo allà, envio un article un cop al mes. Durant molts anys havia fet la crítica de cinema. Quan va anar la Guàrdia Civil ho vaig posar al Facebook i al Twitter perquè veure-la allà em semblava escandalós. La piulada al Twitter va tenir 92.000 visites! Em vaig estranyar perquè pensava que tindria menys repercussió ja que es tracta d’un mitjà local.

Les dictadures fan això, el primer que fan és tapar la boca als escriptors i anar als mitjans de comunicació per emmordassar-los. El feixisme fa això. Crec que vivim a un estat feixista del sud d’Europa.

No és molt dur dir això?

– Sembla dur perquè associem la paraula feixisme amb la camisa azul i el braç alçat. Quan agafes el diccionari el feixisme es dóna quan algú imposa la seva autoritat per la força a una altra persona o grup. És justament el que passa en aquests moments. Et peguen, no et deixen votar, van als diaris, violen la correspondència... Això ho fa el feixisme. Hi ha gent que prefereix que diguem franquisme perquè sona més suau. Franco era feixista però si al feixisme espanyol li diem franquisme mai haurem de dir nazisme perquè hauríem de dir hitlerisme i del feixisme italià hauríem de dir mussolinisme.

Ja que entrem en la branca política, ets independentista des que tens ús de raó.

– Des del bressol. Del meu poble i de qualsevol que vulgui ser lliure. Qui en aquest món té dret a dir-li a algú altre que no té dret a ser el que és? Em sembla increïble que algú es declari superior a un altre. La manca de fraternitat universal rau justament en això.

Com has viscut la suspensió de la declaració d’independència?

– Com qualsevol independentista. No vull parlar d’aquesta qüestió perquè qualsevol cosa que pugui dir pot crear mala maror entre els independentistes, no és el moment perquè es pot afavorir l’altra part. Hem de respectar les diferències que hi ha a l’independentisme però tenint clar que hi ha una causa comuna. Si la suspensió de la declaració és una estratègia per dir que deixem uns 15 dies perquè el món s’impliqui i pressioni l’Estat perquè negociï, com a jugada d’escacs ho accepto. En el supòsit que el món no respongui, si l’estratègia davant la manca de diàleg és dir que no hi ha més remei que fer allò que havíem dit que faríem, perfecte. No conec l’estratègia però si es tracta de dilatar el temps, no m’agrada gens.

Dimarts hi havia un miler de periodistes i 125 mitjans internacionals pendents de la declaració d’independència. Si sortim per dir “avui és dilluns, demà dimarts i demà passat dimecres” no sé com es queden aquests periodistes perquè es corre el perill que la vegada que realment es proclami la independència no hi hagi ningú, és com el conte del llop. Vull pensar que hi ha una estratègia.

"La qüestió és que si algú vol decidir per ell mateix per què no pot fer-ho?"

Hi ha alguns articulistes i politòlegs que utilitzen la paraula processisme i que, fins i tot, entenen que ha estat una cortina de fum. No ho veus així veient que s’ha aturat la declaració d’independència?

– Qui diu això té molt mala intenció, no té arguments i no pot debatre. La qüestió és que si algú vol decidir per ell mateix per què no pot fer-ho? Jo no sóc espanyol, m’obliguen a portar un carnet que ho diu. Em dic Víctor, és com si algú m’obligués a dir-me Joan. No tinc res en contra dels Joan però vull anar pel mont dient-me Víctor. Els senyors que diuen això utilitzen el llenguatge en to despectiu. De fet, ja fa anys que diuen que el procés s’ha acabat, però hem votat, el procés és viu.

Al final acudeixen a l’argument de la llei. Una llei que no permet votar no és democràtica. Quan la legalitat no és justa és de justícia transgredir-la perquè sinó n’esdevens còmplice. Si creus que tens dret a ser el que vols ser i t’ho impedeixen, has de transgredir.

No tothom pensa així ni a l’Estat ni a Catalunya i per això hi ha gent que diu que hi ha una fractura social. No la veus?

– No. El conflicte no és la independència, és l’opressió, prohibir que la gent decideixi, estomacar-la... Pretendre que els delinqüents siguin els que volen votar em sembla escandalós. De fet, els que deien que el referèndum no tenia garanties són els que han procurat que no hi hagués referèndum. I parlo del trident nacional PP-Ciutadans-PSOE. Malament si les garanties són com les que van aplicar al País Basc per poder-lo governar, il·legalitzant l’esquerra abertzale perquè el senyor Patxi López governés.

Són capaços de fer-ho a Catalunya, és a dir, il·legalitzar Junts pel Sí i la CUP. Arrimadas demanada eleccions. Si n’hi ha, no veuen que les perdran? Com ells volen governar Catalunya, l’única manera que tenen és emmordassar un sector de l’independentisme. Ja ho han insinuat. El problema és que Espanya no és una nació sinó una religió. No poden admetre que ningú no sigui fidel a aquesta religió i, per tant, l’independentisme és heretgia. A partir d’aquí no pot haver-hi diàleg.

Categoria: 

Notícies relacionades