Un ‘Don Joan’ amb molt encant

Moment de la interpretació i  homenatge a Joan Berlanga. Fotos: Lluís Llebot

No és agradable fer cròniques teatrals. Sobre tot perquè una feina llarga i laboriosa de molta gent –incloent la dramatúrgia i la direcció– l'analitzes en 100 minuts de representació i una estona de preparar i escriure el que t'ha semblat. No és justa la proporció, ho reconec. Però, què n'has de fer quan el resultat no s'adiu a l'esforç?

No és el cas de la lectura d'ahir sobre Don Joan.

En primer lloc perquè l'espai dels castanyers, tocant la paret del Monestir, ho afavoreix. De totes les lectures que he vist i escoltat, que no són totes, trobo que és l'indret millor dotat.

En segon lloc, la sonorització i la luminotècnia van ser perfectes.

En tercer lloc perquè la majoria d'actors-lectors van fer creïble el seu paper i li van donar un ritme adequat. Va haver algú que no va estar a l'alçada; però això, en teatre, és comprensible i no l'hem de buscar tres peus al gat.

I en quart lloc, perquè la dramatúrgia i la direcció va saber trobar les escenes més representatives de les cinc obres que Palau Fabre va escriure sobre la figura de Don Joan.

I ens ho mostra d'una manera bonica, amena, alliçonadora i profunda.

Tot plegat, la Dolors Vilarasau ens mostra un personatge amb sensació d'orfenesa, incapaç d'estimar, amb una gran capacitat de transformació –en aquest aspecte el vestuari juga un paper molt important; un altre encert que cal afegir–, amb uns trastorns profunds –genial l'escena del psicoanalista– i que posseeix una gran capacitat de seducció.

Justament el que plantejava Palau Fabre quan el 1951 comença La tragèdia de Don Joan, la primera de les que li dedica.

Se'm fa difícil ressaltar alguna escena en concret. Totes van tenir el seu encant. Hi havia moments que els lectors interpretaven més que llegien. I això va ser una cosa bona, perquè li van donar un ritme a l'acció molt adient. No obstant, a part de la ja mencionada del psicoanalista, jo ressaltaria la darrera, la visita de la Mort a Don Joan i el posterior judici als inferns, amb un jurat de diables que em recorda als TOP (Tribunales de Orden Público) que es feien durant el franquisme. És una escena bonica, divertida i carregada de simbolisme.

Finalment cal mencionar la presentació inicial de l'admirat Eduard Jener i el merescut homenatge atorgat a en Joan Berlanga, en acabar la lectura.

Cal felicitar tothom per aquesta lectura.

Categoria: 

Notícies relacionades