Sorpreses esperades i inesperades a la Biennale de Venècia

Fotos: Àlex Gómez i promocionals

Per un error informàtic la data de l'article és incorrecta. Es va publicar el 3 de setembre del 2018.

Berta Cortina | La 75na Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica persevera el cinquè dia consecutiu de projeccions cinematogràfiques amb una programació més que favorable, sense decepció alguna, mantenint l’ambient dinamitzador i enèrgic, i el content del públic i de la premsa per seguir vivint la frescor de les noves pel·lícules en alguna de les més d’onze sales –i onze instal·lacions en Realitat Virtual sense visitar encara– que conformen la Biennale de Cinema a l’illa veneciana del Lido.

La pluja llarga i intensa dels últims dies ha pogut refrescar l’ambient calorós dels primers dies, i milers de persones s’hi passegen cada dia prop de l’avinguda Lungomare Marconi a veure atracar els convidats especials al canalet del Dàrsena Casinò i desfilar per la catifa vermella, asseure’s a les terrasses a prendre cafè o un gelat i per descomptat, visionar els nous films que es projecten per primera vegada, ja siguin passes de premsa o passes de públic. Les funcions segueixen el programa establert d’aquest 2018, que clausurarà el pròxim 8 de setembre amb Driven de Nick Hamm a les 21.00 a la Sala Grande, just després de la cerimònia de premis. Fins aleshores, encara quedaran moltes pel·lícules per veure, tants oficials com d’altres categories. Tots estem emocionats.

Sembla un ambient idealment relaxat, però la realitat és ben diferent, doncs tot depèn del rol que vinguis a cobrir al festival. Per exemple, el públic i la premsa/industria tenen passes separats, i no tota la premsa ve precisament a veure pel·lícules, hi ha un sector que només cobreix la passarel·la vermella i els famosos convidats. També hi ha crítics que exclusivament assisteixen a la Secció Oficial, i d’altres que aprofiten per veure tot el que els interessi, evidentment, sense oblidar els imprescindibles. En aquest últim cas em trobo jo amb un amic crític que escriu també per una revista on-line, i assistim a unes quatre projeccions al dia. És al·lucinant el nivell amb què ens estem trobant aquesta setmana. Quasi totes les que hem vist ens han agradat, un average poc comú actualment.

Acabant-se ja el cinquè dia (dels onze en total que estructuren la Mostra Internazionale de Venezia), hem pogut tenir l’ocasió de veure per primer cop a l’esfera blava les següents cintes destacables: l'obertura de Chazelle amb The First Man, la criticada encara que profunda i estética The Mountain del estrany Rick Alverson, una destacada cinta personal i de moment preferida Roma de Cuarón, la més que admirada Olivia Colman a The Favorite d’un Yorgos Lanthimos alegre, un retòric i enamoradís Oliver Assayas amb Non-Fiction (Doubles Vies), uns germans Coen desperts, renovats i despresos amb l’antologia western The Ballad or Buster Scruggs. La supercomercial industrial de Bradley Copper amb una Lady Gaga irresistible a A Star is Born

També el penetrant documental Your Face del monje taiwanés Ming-liang Tsai, (Tsai m’ha suposat un llarg descobriment) que amb un registre íntim, parsimoniós, confabula amb cares de persones reals. Una nit vam veure la inacabada The Other Side or the Wind a la Sala Dàrsena del mític Orson Welles amb la aleshores bellíssima Oda Kajar, i ara muntada per Netflix en un recuperació objectiva del monstre Welles entregat al públic contemporani, així com l’intens documental que enregistra la força de l’aigua en el clima Aquarela de Viktor Kossakovsky. La que més m’ha encantat, la polémica, palpitant i apasionada, erótica, animal, Suspiria de Luca Guadagnino o el suggestiu i digne documental sobre la lluita i supervivència de la comunitat de raça negra a Amèrica rodat en monocrom, el documental sobre d’on prové la creativitat per Hermann Vaske acompanyat de Marina Abramovic, el drama sexual de La quietud de Pablo Trapero i la inesperadament genial i molt aplaudida The Sisters Brothers per Jacques Audiard amb boníssims, divertits John C. Reilly, Joaquim Phoenix i Jake Gyllenhaal.

He de marxar de la sala de premsa, no tinc més temps. Ara toca Sunset de László Nemes (1977, Budapest) amb una heroïna que creix en la Polònia prèvia a la Gran Guerra. Al vespre el nou del vigorós director independent, Emir Kusturica, un retrat a Pepe Mujica a El Pepe, a Supereme Life. Ara que no se sap encara res, ni tan sols un maleït tràiler, tot és misteri.

Demà comença la segona etapa del festival, recta final, i si seguim amb aquest ritme, encara són unes 14-16 aprox. pel·lícules per conèixer. De moment, seguirem hipnotitzant-nos voluntàriament davant la pantalla màgica i lluminosa, com haurien dit als inicis del cinema. Seguirem resistint-nos al per la causa.*

*Detall. És l’aire condicionat de les sales del festival que està massa fred o m’ho sembla a mi? Potser comença a ser la fatiga la que em fa confondre. Però més bé crec que aquí tenen algun tipus de fixació amb l’aire fred, veig tothom entrar a les sales amb suèter preparat i pantaló llarg posat. Acollonant.

elCugatenc ha acreditat l’Associació Jove de Cinema de Sant Cugat per acudir a la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica la Biennale di Venezia. Durant la seva estada a Venècia, ens enviaran cròniques de cada jornada del festival. Pots trobar totes les que han fet fins el moment aquí.

Notícies relacionades