S’inaugura l’exposició ‘La Puntada Subversiva’ al Centre Grau-Garriga, una reivindicació del paper de la dona artista

Foto: Localpres

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El passat dissabte, sota un sol càlid de tardor, a les portes del Centre Grau-Garriga d'Art Tèxtil Contemporani de la nostra ciutat, es presenta aquesta mostra d'art tèxtil procedent del Centro de Arte Dos de Mayo (CA2M), amb peces d'aquest centre i de la col·lecció de la Fundació Arco. Els comissaris son el Manuel Segade i la Tania Pardo, director i subdirectora del CA2M. Segons els comissaris “el títol és un homenatge al llibre pioner de la feminista Rozsika Parker: The Subversive Stitch. Embroidery of the Feminine”, publicat el 1984.

La presentació la fa la tinenta d'alcaldia de Cultura, Esther Madrona. “Amb aquesta exposició trenquem fronteres i establim aliances amb altres ciutats, que esperem que es consolidin i perdurin en el temps”. Aquesta exposició “és una prova de com el tèxtil pot seguir evolucionant”, trencar els esquemes que fins ara teníem sobre la concepció del tapís. I és una aposta perquè el Centre Grau-Gariga aculli més propostes de fora. L'Esther Madrona menciona la càrrega transgressora que emana d'aquestes obres penjades al nostre museu, quan el tapis es converteix en un mitjà reivindicatiu, a la vegada que es visibilitza el treball, fins ara anònim, de les dones a casa.

Pel Manuel Segade, La Puntada Subversiva és com una etapa més en la reivindicació del paper de la dona al llarg de la història, de com es va recuperant dones artistes que han restat silenciades durant segles. Destaca les referències històriques i com s'inicia aquest procés reivindicatiu i recuperador des que el feminisme pren força i sorgeixen una sèrie de dones que al món de l'art i de les Ciències Socials que inicien el treball d'enderrocament de l'imaginari col·lectiu que menysprea i margina les dones per ser dones. També contribueix al canvi la revolta LGTBIQ+, el maig del 68, el procés descolonitzador, sobretot del continent africà, i l'etnicitat com un valor. És una etapa històrica de ruptura, de revisió de veritats absolutes i inamovibles fins ara, d'alliberament i cerca de nous camins.

La Tania Pardo agraeix l'acollida rebuda i a l’Andreu Renga per la iniciativa i tot el treball perquè l'empresa hagi resultat un èxit. Explica també la procedència de les obres i el reconeixement que gaudeixen les autores i autors de la mostra.

En aquest context el tapís es reinterpreta, deixa de ser element decoratiu, gaudi estètic per les classes acomodades, i evoluciona per convertir-se en obra d'art i mitjà de denúncia i reivindicació.

El comissari explica la història del col·lectiu Tejiendo Móstoles: “Al 2014, tres veïnes de Móstoles van començar a ajuntar-se a la cafeteria del CA2M per xerrar mentre compartien labors de punt de ganxet”. Amb el temps el grup va anar augmentant, van necessitar més espai i el museu els va proporcionar un tauler i espai. Va ser l'inici d'un projecte que va més enllà de passar l'estona. Ara es un grup potent, amb intervencions al barri, com és la confecció d'hamaques per un parc proper i que és una reivindicació a la indolència, un tendal per a l'hort de la terrassa, peces per immigrants i gent necessitada. D'anar a passar l'estona a conformar un col·lectiu amb pensament crític i conscient del valor que te el seu treball. Una presa de consciència per part d'un grup de dones que es descobreixen com éssers que voles ser visibles i protagonistes de la seva petita història. I ara “s'ha convertit en un emblema del museu”.

Dinou artistes i vint-i-nou obres

Un total de vint-i-nou obres, que configuren al títol de l'exposició, pretenen sacsejar a l'espectador, esgarrinxar l'ensopiment que apaga les consciències, remoure l'aparent calma que ens envolta i segresta el pensament. Un cop contra la indiferència i l'apatia que a vegades ens atrapa.

La primera obra que el Manuel Segade presenta és un password, obra coral d'aquest col·lectiu Tejiendo Móstoles, reivindicada com a femenina i feminista, condemna a la violència de gènere i posa en valor el treball de cadascuna.

La resta d'obres són un clamor, un crit i una empenta per obligar-nos a conèixer diferents realitats d'injustícia, d'opressió; situacions actuals es combinen amb la història, com la sèrie Episodios Nacionales i Abajo el Imperialismo francés, de Victoria Gil; la reivindicació de la pintora Artemisa Gentileschi, silenciada durant segles, de la Mercedes Azpellicueta; Para quien no se las cree hijos de puta, de la Teresa Margolles, aterradora denúncia de la violència que ofega el nord de Mèxic (si t'apropes llegiràs: “Brodat en or sobre tela amb sang de persona assassinada al nord de Mèxic”)...

Breus referents històrics

Els referent històrics els trobem al naixement del moviment feminista als anys 60-70 i la reivindicació de la dona en el món de l'art i de la societat en general. Com a inici, a l'any 1971 Linda Nochlin publicà Per què no hi ha hagut grans dones artistes?. Van continuar la Rozsika Parker i la Griselda Pollock a l'any 1981 amb el llibre Ols Miltress: Women, Art and Ideology i tres anys desprès la Rozsika Parker publicà The Subversive Stitch. Embroidery of the Feminine. Aquest llibre obre una nova via per relacionar la història del bordat amb la història social de les dones, una activitat que a l'Edat Mitjana era una forma elevada d'art, practicat per dones i homes, fins que va passar a considerar-se com artesania, una labor d'escàs valor. I acabo els referents fent menció a l'article de l'Amelia Jones Cerrando el círculo? 1970-2008. el regreso del arte feminista, que entroncaria amb els anomenats feminismes, segon feminisme...

Notícies relacionades