Rui Cavaleiro: “La revolució dels clavells va ser el dia més important i feliç de la meva vida”

Dibuixos de Rui Cavaleiro i fotos de Jordi Pascual

Viu a la ciutat des de fa dos anys, quan va tornar de Brussel·les després de 32 anys treballant a la Comissió Europea. Va marxar al cor d’Europa poc després que el seu país, Portugal, entrés a la llavors Comunitat Econòmica Europea al 1986 en el camí cap a la creació de la Unió Europea actual i, com a agrònom, va començar treballant sobre agricultura i ramaderia. Ara, ja jubilat, dedica bona part del seu temps a dibuixar, una afició que va començar de forma continuada als 30 anys, vivint ja a Brussel·les, però que clava les arrels en la seva infància, quan ja ideava còmics.

És fill polític de la revolució dels clavells, l’aixecament que va acabar amb la dictadura d’António de Oliveira Salazar i que ell va viure amb 19 anys, i una part dels seus dibuixos tenen una marcada intencionalitat política (sobre el primer de maig, contra el racisme, contra el feixisme, sobre la revolució dels clavells...). Però la seva aposta és, sobretot, despertar emocions; el que aconsegueix a través de nus (d’homes i dones cis i de persones trans), d’escenes de sexe, de l’adaptació de grans artistes (Dalí, Cézanne, Van Gogh...) i de molts indrets (la Torre de Belém de Lisboa, la porta del camp d’Auschwitz, la Torre Negra, el Monestir, l’Hospital General...), entre d’altres. Cada dia alimenta l'Instagram amb les seves darreres creacions.

Per això és inevitable que en aquesta entrevista parlem de dibuix, de política, d’agronomia, de la Unió Europa, de Portugal, d’Espanya i de Catalunya.

Tens dibuixos amb un compromís polític clar.

– Dibuixo cada dia i sempre publico els resultats. A través de les xarxes, el dibuix pot ser molt potent per transmetre emocions o un missatge concret. Algunes vegades els dibuixos esdevenen una reacció al que em trobo a aquestes mateixes xarxes socials, als comentaris dels meus seguidors... Tot i que em posiciono políticament, el meu objectiu no és convèncer ningú ni expressar sempre les meves idees. Però és evident que tinc uns valors i, quan puc, els transmeto.

Vas viure la revolució dels clavells a Portugal. Els teus dibuixos més polítics mamen d’aquella experiència?

– Sí. El dia de la revolució dels clavells va ser el més important i feliç de la meva vida. Hi vaig participar activament. Va ser un temps difícil perquè Portugal tenia guerres colonials a Angola i Moçambic que, per sort, van acabar gràcies a la revolució. Durant els dos anys següents es van poder resoldre molts problemes, primer sota la influència del Partit Comunista i després amb la transició europea. Seguim tenint molts problemes però no fantasmes de la revolució, de la transició, de la descolonització...

En canvi, a Espanya em sembla que encara hi ha fantasmes als armaris de la societat. M’he informat de la transició espanyola, del paper del rei, de la construcció de les autonomies... Així i tot, com a estranger, em costa una mica opinar sobre aquest assumpte.

Veus amb preocupació aquests fantasmes?

– Sí perquè no serveixen per apaivagar la situació. Em sembla que hi ha coses de la transició que van quedar amagades per a l’opinió pública. Però tampoc és que a Portugal tot fos fàcil. Després de la revolució també hi va haver moments difícils amb algunes apostes polítiques violentes que, per sort, no van tenir força.

Dius que la integració europea ha estat positiva. Què creus que ha aportat a Portugal?

– Quan Portugal i Espanya volien entrar a la Unió Europea, em semblava una utopia després d’anys d’aïllament en què l’únic vincle amb Europa era el futbol i el festival d’Eurovisió. Això va marcar la meva generació però és molt difícil d’explicar als joves d’ara, que poden parlar i intercanviar idees amb joves de tot el món. Després de la festa socialista utòpica, va ser possible una sortida europea. Era el camí a seguir: transparència, obertura... Tothom es podia organitzar i expressar.

Festa socialista utòpica?

– Després de la revolució, entre el 74 i el 78, Portugal va viure una transició en què l’esquerra i el Partit Comunista van ser molt importants. Es va fer una reforma agrària amb què una bona part del territori estava sota el control de cooperatives i amb un model socialista. A partir del 78, amb l’ajut d’Europa i d’Alemanya, l’opinió pública va canviar.

Tenies clar que el camí era Europa?

– A partir del 78-80 sí. No hi havia cap altra sortida. L’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea era la millor solució per a la societat portuguesa.

I d’aquest convenciment a treballar 32 anys a la Comissió Europea. Què hi feies?

– Hi vaig accedir com a funcionari amb l’adhesió de Portugal. En aquell moment era una institució amb molt prestigi. Va ser una aventura: canviar de vida. Com soc agrònom, la meva primera feina va ser treballar sobre agricultura. Després vaig fer feines diferents amb dossiers interessants, com el de les vaques boges, a mig camí entre la salut i la ramaderia. Com l’agricultura ha perdut pes a Europea, vaig buscar altres feines i vaig acabar la carrera fent comunicació política a la Comissió Europea.

En què ha fallat la Unió Europea per perdre tanta agricultura?

– Els productors petits van desaparèixer en benefici de grans companyies, més productives i que podien vendre més barat. Igualment, hi ha sectors que tenen força perquè són molt bons; similars a Catalunya i a Portugal: el vi, l’oli, l’horticultura... Però això no és un bon model perquè bona part del territori està abandonat, sense població i amb més risc d’incendiar-se.

Amb això les importacions han crescut. Però és la lògica europea: si no pots produir llet amb la mateixa eficàcia que Holanda, doncs et dediques a altres coses; al turisme, per exemple. Les condicions de cada país són més propícies per a un tipus de producte, especialment en l’agricultura, condicionada pel clima.

Europa fa uns anys era una esperança. Ara hi ha moltes més veus reticents.

– Cert. Per a mi hi ha un moment clau: l’ampliació amb els països de l’est. Abans d’això la Unió Europea era una alternativa al model soviètic i al capitalisme americà. Hi havia un model de diàleg social que tenia en compte les empreses, els sectors productius i els sindicats.

Això canvia amb l’entrada els països d’Europa de l’Est?

– Amb 12 països es pot aconseguir desenvolupar aquest model, tot i les dificultats i els equilibris entre països grans i petits i del nord i del sud. Amb 27 és més difícil i, a més, hi ha interessos més divergents que els que anteriorment hi havia entre el nord i el sud.

Això no treu que els diners que van rebre Espanya i Portugal al principi de la integració eren bàsicament perquè es compressin productes de l’Europa Central i, sobretot, d’Alemanya. Però aquell impuls també va servir per tenir una millora social considerable. Va deixar d’haver fronteres per a productes i persones, no calia canviar de moneda...

Però aquests mecanismes no són ben bé la Unió Europea. L’espai Schengen, per exemple, la supera.

– Però formen part de la mateixa onada, que va servir per aconseguir una societat europea socialdemòcrata.

Ara Europa és més neoliberal?

– Per a mi el principal problema és que cada vegada és més difícil fer normes que es puguin aplicar a tots els països de la Unió Europea. Per tant, es fan normatives més lleugeres perquè cada govern les apliqui a la seva manera. A més, si no s’aplica, com ha passat amb Hongria i Polònia, hi ha poc marge d’acció. La sanció és complicada.

Ni és federalisme ni és confederalisme. No està ben travada la forma de cedir sobirania per part dels estats?

– Exacte. Quan Portugal va discutir l’entrada a la Unió Europea, tothom era conscient que cedíem una part de la nostra sobirania. Era una posició altruista que, a més, ens permetia deixar enrere l’aïllament.

La Unió Europea ha estat massa econòmica i massa poc social?

– Ara és així però al principi no ho era. La dimensió social d’Europa era molt gran, especialment pel que fa al treball. Les dues grans famílies polítiques europees, la socialdemòcrata i la popular, eren conscients que el poder dels sindicats era gran i, de fet, molts eurodiputats hi procedien. Alhora, pel que fa als ajuts socials, s’ha progressat molt poc perquè els estats no han volgut cedir més sobirania: atur, salut, serveis socials...

Això passa sent la família socialdemòcrata, el nostre PSC o PSOE, una de les més importants...

– Però Alemanya i França van conduir el procés. Són dos països que tenen una mirada diferent de la vessant social.

Per què després de 32 anys a Brussel·les vens a Sant Cugat?

– Per motius familiars. El meu objectiu quan vaig marxar era tornar a Portugal però vaig conèixer una noia que tenia un fill i per educar-lo volia tornar a Sant Cugat tot i que ella era de Barcelona. I vaig decidir venir jo també. Ja abans de venir coneixia i m’agradava Catalunya. A Brussel·les vaig acudir al Casal Català per aprendre l’idioma. Va ser una bona decisió. M’agrada molt la qualitat de vida de Sant Cugat i Catalunya.

Un canvi de realitat política i social. Com ha estat aterrar aquí?

– Segueixo molt la realitat política de Portugal, i amb el coronavirus encara més. Potser abans de la pandèmia estava més pendent del que passava aquí. Però soc estranger i no puc donar lliçons de res. La situació política és molt interessant i se’n podrien fer molts estudis: el catalanisme, l’evolució dels Països Catalans... Quan miro o llegeixo notícies, em sembla que hi ha molt d’irrealisme i manca de seny a la política catalana.

En general o per part d’algun actor polític en concret?

– Tots! Quan miro el posicionament dels partits, de vegades sembla més un còmic d'Astèrix que una realitat política. Em sobta perquè quan vaig treballar de la mà d’alguns polítics de la transició portuguesa, hi havia visions clares i possibles, no utòpiques. Clar que de vegades era difícil però van poder seguir el camí fent política: amb visió, objectius, seny, raonabilitat i tenint un camí clar.

La utopia també serveix per fer propostes polítiques. Els teus dibuixos més polítics són força utòpics.

– No podem obviar la utopia però una cosa és pensar-la en termes artístics i una d’altra és tenir-la com a objectiu polític. L’objectiu polític ha de ser que la gent no pateixi i visqui millor, per tant, has d’analitzar la situació per veure què es pot fer per avançar en aquesta direcció. Això no es té present quan es fa un dibuix.

Per tant, a favor de la utopia a l’art i del realisme en política?

– Exacte! I si pots combinar les dues, ideal! [Riu]

No sé si la utopia, però l’art el portes a dins des de petit.

– Bé, de nen feia dibuixos i còmics. Mai he fet dibuix tècnic però sempre he tingut la necessitat de dibuixar. De fet, quan vaig proposar fer Belles Arts als meus pares, no volien, pensaven que era boig; així que vaig fer agronomia.

No té res a veure!

– Sí, però el primer any teníem una assignatura en què ens feien dibuixar plantes. M’agradava molt. El dibuix no me’l vaig prendre més seriosament fins als 30 anys, quan vaig començar a anar a acadèmies d’art per la tarda, quan obrien per a gent que volíem aprendre però no dedicar-nos-hi. Vaig tenir molts professors de nivell. És a partir d’aquell moment que vaig començar a dibuixar cada dia. Ara amb Instagram i Twitter en faig difusió. Defenso que tothom que vol expressar-se mitjançant el dibuix, pot fer-ho.

Quins canvis han tingut els teus dibuixos durant aquests anys?

– Els que he après de bons professors. Per exemple, que en el còmic s’ha de tenir una manera de pensar molt cinematogràfica o que per a qualsevol dibuix s’ha de pensar molt bé quines línies i taques dibuixar i quines no per donar protagonisme al que vols que sigui l’element central. Ara hi ha tauletes i aplicacions que permeten dibuixar o complementar el dibuix fet a mà. Hi ha artistes que desenvolupen apps i ja n’hi ha molts que treballen al món dels videojocs, per exemple.

I tu aprofites aquestes eines per compartir els teus dibuixos acabats.

– Si, però la gràcia del dibuix és que sempre el pots continuar. Està acabat quan hi ha equilibri i desperta una emoció però, igualment, es pot continuar. Com estic jubilat, pel matí em prenc un cafè, llegeixo el diari, escolto les notícies de Portugal, miro Twitter... i moltes vegades amb això ja em sorgeix la necessitat de dibuixar.

De vegades estic temptat de fer un dibuix senzill i pamfletari com a resposta però m’ho repenso. No vull utilitzar eslògans polítics fàcils i tampoc vull que el dibuix acabi tenint una interpretació que no és el que pretenia transmetre. En el dibuix expressiu, com mostres emocions, qualsevol persona pot sentir-se identificada.

Tu fas el dibuix però passa a ser propietat de qui el mira, que l’interpreta en base als seus valors i la seva vivència.

– Totalment. Per això de vegades faig dibuixos basats en la meva vida: moments de dificultat, resiliència... Cadascú ho interpreta en funció de la seva vida, no de la meva. Si no vull interpretacions estranyes, el missatge ha de ser precís.

Notícies relacionades