Roger Casadellà: “Els instituts porten els alumnes a veure obres teatrals en anglès d’un nivell baixíssim”

Fotos: Jordi Pascual

Els Tallers de Teatre Sílvia Servan celebren durant cap de setmana la seva mostra i, alhora, ja han començat a treballar en la Lliga Impro d’enguany que serà oberta al públic el 18 de febrer i març, el 20 d’abril i el 20 de maig a les set de la tarda al Casal Torreblanca. Aquesta competició de teatre improvisat acabarà amb una gran final que coincidirà amb la Festa Major. Marta Uxan i Roger Casadellà, monitors dels tallers, parlen amb elCugatenc sobre aquesta iniciativa, l’arrelament del teatre a la ciutat, els reptes, les obres a La Unió –que és la seva seu– i de com funciona la Taula d’Arts Escèniques de l’Ajuntament amb interrelació amb altres agrupacions i entitats del teatre de la ciutat.

La Lliga Impro estrena la segona temporada. La referència de teatre d’improvisació de molta gent és l’Impro Show que fan Planeta Impro al Teatreneu de Gràcia. Neix d’aquí la idea?

– Roger Casadellà [RC]: Més bé al contrari perquè volem recuperar la idea original. Les lligues impro neixen al Quebec amb el format de crear un tipus de teatre que acosti nous públics i nous actors. És un treball molt horitzontal perquè als equips, per exemple, ja no hi ha un director sinó un entrenador. Un cop aparegut al Quebec, a diferents llocs es creen noves lligues impro. Després diverses companyies professionals agafen el concepte de la lliga i l’adapten a aquest tipus d’espectacles com el del Teatreneu. Nosaltres recuperem la idea original amb equips diversos de gent diversa que s’enfronta per fer un combat teatral per crear un espectacle per divertiment del públic.

És més amateur que el que pugui fer una companyia professional?

– RC: En el nostre cas sí, fins un cert punt. Però de lligues impro hi ha professionals i amateurs. A la nostra enguany hi participa una companyia que es dedica a fer impros i, alhora, un grup d’amateurs absolutament que ho van veure a l’edició anterior i han decidit llençar-se a la piscina. L’any passat hi van participar dues escoles que es dediquen només a fer improvisació i grups d’alumnes dels nostres tallers de teatre.

Quina dificultat té la improvisació en teatre? Estem acostumats a l’obra ja escrita i l’actor que se l’ha d’aprendre.

– Marta Uxan [MU]: Quan ens fem adults ens jutgem molt, i dalt de l’escenari encara més. En canvi, quan som petits podem jugar a papàs i mamàs i comencen a sortir històries. Amb la improvisació hem de tornar a reprendre aquest nen. És el principal inconvenient tot i que a la gent que li agrada i s’ho passa bé surt a jugar. Bàsicament és joc, unes premisses, cinc segons per preparar ràpidament i tirar-te a la piscina. No és fàcil però la idea és passar-t’ho bé i no pensar massa.

– RC: A nivell acadèmic, totes les escoles i instituts de teatre el treball es basa en improvisacions. El nostre treball per arribar a fer un Shakespeare molts cops és a base d’improvisacions, construcció de personatge i situacions... En una segona fase ja entra el text, que en el fons és improvisar sabent què has de dir. No està tan allunyada una cosa de l’altra tot i que sí en el format final perquè en un impro els actors no saben què passarà i en un de text està tot tancat i decidit. En la base, naixen paral·leles. A totes les escoles es fan improvisacions per aprendre a ser actor; després ve el text.

Així i tot, en una obra ja escrita es pot controlar més bé el moment; ara s’introdueix drama, ara comèdia... Això es perd amb la improvisació?

– MU: Depèn, de vegades surten coses espectaculars dalt de l’escenari amb una improvisació. Les improvisacions d’espectacle són molt ràpides però a classe n’hem fet algunes que m’encantes. En el fons treus coses del teu interior, moltes emocions. No crec que s’hagi de separar perquè al final porta a la creació d’una obra o un espectacle.

– RC: Molts espectacles actuals, que són creacions col·lectives de companyies, neixen a partir d’improvisacions. És a dir, el treball de fer el text es basa en unes improvisacions per discutir i mirar quines idees són bones. Què té més valor? Són coses diferents que neixen d’una mateixa base. Poden haver improvisacions molt ben fetes i obres de text molt mal fetes i viceversa.

Pel que dieu sembla que fer una obra de Shakespeare, per exemple, està molt més lluny de la improvisació que algunes contemporànies?

– RC: Segurament sí. En el cas de moltes obres del circuit alternatiu, absolutament. En poques hi ha un dramaturg al darrere que treballa en base a un text. Moltes es fan a partir d’idees i el dramaturg va construint a partir del que ha anat succeint.

Com és la Lliga impro d’enguany?

– RC: Farem quatre semifinals i una gran final per Festa Major. A les semifinals participen dos equips de tres persones. Els guanyadors passen a la final a quatre. Prèviament hi ha hagut una sessió prèvia per escalfar motos amb improvisadors individuals. Són quatre proves en cada espectacle i, en cas d’haver-hi empat, una de desempat.

Quines opcions té la gent que vol anar a veure-ho?

– RC: Les dates que ja tenim tancades al Casal Torreblanca, ja que el Mut participa en l’organització de la Lliga. El públic ha de tenir una participació activa ja que quan arribi es trobarà uns paperets en què haurà d’escriure títols inventats. A partir dels títols es faran les proves. Un cop fetes les representacions, el públic haurà de decidir quin grup ho ha fet millor cenyint-se al títol escollit i vota.

Hi ha molta gent interessada en fer teatre a Sant Cugat o només el limita als ímputs que ens arriben des de les agrupacions?

– MU: Hi ha molt moviment, molts joves interessats en fer teatre i provar. Hi ha moltes companyies. Potser falta potenciar-les perquè potser hi ha algunes que queden apartades i no acaben de florir tant com podrien. Al marge d’això, hi ha molta gent involucrada i que vol aprendre, no només als nostres tallers, també a altres escoles.

Així i tot, sempre dic que a les escoles públiques ens falta una classe de teatre dins de l’horari lectiu. El teatre educa, ensenya valors i disciplines importants per a la vida.

Deies que falta potenciar algunes entitats. És una qüestió de les pròpies agrupacions, de l’administració, del públic..?

– MU: Una mica de tot. Hi ha una mica d’haver-nos assentat i no voler tirar endavant. També les administracions, en veure que no hi ha molta lluita, no s’hi fiquen massa.

Des de la perspectiva qualitativa, són bones les agrupacions santcugatenques?

– RC: Deu ni do el nivell que hi ha! Ja sigui gent d’aquí que fa teatre aquí o que participa a companyies de fora, hi ha molt bon teatre. No estem parlant de les companyies més top sinó també de caire més alternatiu.

Així i tot, el teatre és més complicat que la música pel que fa a espais. Potser ens manquen espais on poder-ne fer. Al Teatre-Auditori és impossible accedir perquè aixecar un teló són 2.000 euros. La Unió està en obres eternes. El Siglo està molt lluny –no sé què ens passa a la gent de Sant Cugat que ens costa moure’ns–. Ens falta l’espai petit però no sé si és només una qüestió d’espai.

Per exemple, com pot ajudar l’Ajuntament? Ara, després d’haver creat la Xarxa de Centres Culturals Polivalents (XCCP), fa un programa molt treballat on hi ha la programació només d’allò seu. Caldria que hi hagués la programació de tot, també dels espais alternatius. Estem en l’època de la sobreinformació i per això és difícil arribar amb un lloc on es pugui trobar tot.

Costaria ben poc que el Teatre Auditori o la XCCP, que són els qui tenen els recursos, encartessin en algun mitjà local la seva programació també incloent les alternatives. També la de petits bars que l’Ajuntament no para de limitar per l’assumpte dels sorolls. A la primera reunió de la Taula d’Arts Escèniques fa quatre anys es va dir que hi hauria un portal en què quedaria recollit tot però encara no existeix, tot i que semblava que ja estava fet.

La gent sap de teatre? O potser no cal saber de teatre per gaudir-ne?

– MU: No cal saber-ne. Si el text et mou i et remou, no cal que sàpigues d’on ve l’autor ni de quina època és aquella obra. El teatre és visual i emocional, la resta és interessant per a la gent que ens hi dediquem. La gent hauria d’anar més al teatre per viure l’experiència.

– RC: A nivell de públic hi ha un gran percentatge de gent que no va mai al teatre. Més que desconeixement del text o de l’autor és de les possibilitats que hi ha al teatre. Hi ha l’exemple de l’impro, que agrada a tothom. El teatre no és gens complicat. És curiós com ara poses un còmic i a tothom li agrada com a conseqüència d’El Club de la Comedia de la tele. Ara tothom sap que existeixen monologuistes i a tothom li agrada.

Necessitem més teatre en la tele?

– MU: Sí, abans es feia però ara és extraordinari. Ara et posen Mar i cel un cap de setmana i no et tornen a fer teatre fins a saber quan.

– RC: No costaria tant un programa setmanal amb una representació d’una obra que ja no s’estigui fent al teatre. Així i tot, són dos llenguatges diferents. Hi ha també un problema de públic. Jo faig teatre infantil i veig com els pares porten els nens però ho deixen de fer quan fan 8-9 anys. Si el nano no recupera l’interès per si mateix, ja ningú més el portarà a veure teatre. Als instituts sí els porten però, com tenen tanta fixació en complir el currículum d’anglès, els porten a veure obres en anglès d’un nivell baixíssim. No els porten a veure obres potents en què quedarien flipant.

O sigui, el problema d’edat és d’educació?

– RC: Als joves els agrada fer teatre però no hi van. A nivell de públic és complicat, és un debat que ja hi havia fa 40 anys. També és cert que la gent del teatre ens hem de baixar de dalt del pedestal. És curiós que a l’Auditori per exemple veus parelles, famílies i grups de dones que van a veure teatre. No veuràs grups d’amics.

Deies abans que La Unió està d’obres eternes. Diuen que al 2019 s’acaben...

– RC: Perquè diuen que venen eleccions, no? [Riuen] La sensació de les obres és que l’Ajuntament juga al Scattergories. Les obres s’eternitzen a nivell de temps de manera exagerada. Sempre hi ha excuses i sempre diuen que estem sobre calendari perquè, com el joc és seu, l’adapten. Han aparegut dificultats però s’haguessin pogut posar més les piles. No crec que sigui ni tan sols per mala bava de l’Ajuntament, hi ha una descoordinació entre departaments considerable. És la sensació que tenim com a Tallers de teatre.

Però per al 2019 sí que hi confieu?

– RC: Ja no hi confiem, estem a l’espera.

És una qüestió de tràmits? Per la part política expliquen que cal, per exemple, una modificació del Pla General Metropolità (PGM) que ha de tenir exposició pública i revisió per part de la Generalitat i, per tant, trigarà uns mesos.

– RC: Però això ja se sabia quatre anys enrere. Sempre apareixen coses però ho fan amb molta poca previsió. A mi m’hauria passat però jo no sóc d’Urbanisme de l’Ajuntament.

Ara quin és l’estat?

– MU: Que està tancat. Podem anar perquè tenim quatre trastos allà però no podem fer cap activitat.

Mentrestant esteu a la Casa de Cultura. Com es porta aquest espai tenint en compte que ja hi havia moltes entitats allotjades?

– MU: Gens fàcil. No tenim prou espai per tenir tot el material; tenim vestuari, atrezzo, mobles... Les sales no són adequades perquè és un centre preparat majoritàriament per donar classes.

– RC: Hi ha algunes aules de cos però no sempre disposem dels espais. Ens ho combinem per poder-hi accedir. Però és cert que hi ha vegades que necessitaríem unes taules i unes cadires per fer uns exercicis i no les tenim.

Ho heu parlat amb la gent de la Casa de Cultura o de l’Ajuntament?

– RC: Sí, clar. Però al final has d’anar fent i has de carretejar una taula que tenim a un magatzem que compartim totes les seccions de La Unió i les entitats de cultura popular i tradicional, un espai com aquesta sala on hi és tot.

– MU: Estem bé però no és el lloc adequat.

No n’hi ha cap possible?

– MU i RC: No.

A la Taula d’Arts Escèniques el govern va prendre el compromís de cedir un espai, segurament a Volpelleres, perquè les diferents agrupacions compartissin magatzem.

– RC: Ha anat canviant de lloc i ara no sé on serà. És una bona idea perquè es posa un espai per guardar escenografies, vestuari i atrezzo alhora que es fa una base de dades comuna perquè les companyies es puguin demanar coses entre elles. És un punt interessant i s’hi treballa a la taula. A nivell nostre, però, això no ens dóna resposta. Com a escola necessitem atrezzo i vestuari per treballar el dia a dia. No és el mateix vestir uns nens o muntar un escenari concret perquè improvisin que fer-ho sempre vestits de carrer.

El teatre és joc. De fet, hi ha idiomes que no diferencien entre interpretar i jugar, és play. Ens manca poder disposar de tot això al lloc on fem classe. Les nostres obres de teatre són una part dels exercicis, l’últim pas d’un procés; no és l’objecte pel qual estem. Són dues coses diferents. Això donarà resposta a la socialització i magatzematge però nosaltres continuarem amb un problema d’espai.

També des de la Taula es va intentar fer alguna cosa conjunta entre les diferents agrupacions per celebrar el dia mundial del teatre. Finalment no es podrà fer enguany. Què ha passat?

– MU: És molt difícil coordinar molta gent diferent, amb horaris i objectius diferents. Si es vol fer, ha de ser a llarg termini.

– RC: El dia mundial del teatre neix de la idea de visualitzar el teatre a Sant Cugat, com ja es feia amb el dia mundial de la música. Mentre és relativament fàcil muntar escenaris a cada cantó per al dia de la música, és complicat el mateix model al teatre perquè requereix d’una concentració, un espai i una microfonia que no es té –no hi ha suficients micros inalàmbrics–. Encara no s’ha trobat la fórmula bona i es van fent tantejos. Durant dos anys s’ha provat el Celler però no ha acabat de funcionar. Enguany es planteja el vestíbul del Teatre-Auditori.

Nosaltres plantegem que el millor lloc seria l’Auditori perquè tothom poguéssim fer peces curtes a un lloc realment guapo de teatre. Segurament no interessa perquè ja té la seva programació top i no la seva programació popular.

Entre agrupacions hi ha des d’enveges per subvencions a molt bones relacions. Com ho percebeu vosaltres?

– MU: Nosaltres ens relacionem amb algunes companyies que de tant en tant ens demanen actors i ho comuniquem als nostres alumnes. Veiem enveges, però com a tot arreu.

– RC: És complicat gestionar els interessos de tothom quan no hi ha diners per a tots. Nosaltres tenim bona relació amb tothom. Hem intentat establir lligams i ponts més enllà de les entitats de teatre: participem del Carnaval, Festa Major... Volem establir relacions amb la xarxa de Sant Cugat en sentit ampli.

Notícies relacionades