Publicitat

Rogeli Pedró: “Hi ha pocs elements que ens recordin que Sant Cugat havia estat un poble pagès”

Fotos: Jordi Pascual

Mestre, director en gestió cultural i antropòleg, Rogeli Pedró és un d’aquells personatges del Poble (en majúscula), amb reconeixements com ser caparrot de l’any al 2005, pregoner de la Festa de Tardor al 2004 i Premi Santcugatenc de l’Any al 2012. Autor de diversos llibres sobre tradicions i cultura popular de Sant Cugat, ara és un dels impulsors del programa Converses consentides, de Cugat Mèdia. Acaba de publicar el llibre Antics oficis i feines a Sant Cugat del Vallès [Cossetània Edicions, 2020], en benefici de la Marató de TV3. En aquest fa un repàs dels oficis que van marcar un poble rural, molts dels quals van resistir fins a mitjans del segle passat; una oportunitat per reivindicar el llegat agrícola i vitivinícola que Pedró defensa que s’ha de recuperar amb noves accions públiques.

Reivindiques un passat agrícola que no és fàcil de veure al Sant Cugat actual.

– Aquesta és la intenció primera del llibre. Es tracta de reflectir la vila rural que havia estat Sant Cugat a través dels seus oficis. Si no es recupera és impossible entendre quin havia estat el nostre passat.

En molts punts del llibre dius que aquell model de vila era molt més sostenible que l’actual.

– I tant! Potser hi havia més porqueria als carrers, hi havia menys higiene personal, les cases estaven més brutes... però, pel que fa als residus, es reciclaven: fems per als horts, s’esmolaven els ganivets, el paraigüer que arreglava paraigües, el vi i l’aigua es compraven amb garrafes de vidre que es tornaven a emprar, es recarregaven els bolígrafs... Moltes de les eines servien per a diverses generacions. Hi havia moltes menys deixalles i, per tant, no calia inversions com les que ara es fan en camions d’escombraries i en abocadors. Però també és cert que llavors es cremaven algunes deixalles i això contamina més. En qualsevol cas, ara produïm una gran quantitat de deixalles que no reutilitzem.

També hi havia una relació totalment diferent amb els animals.

– Tothom tenia el seu hort, d’on sortien bona part dels aliments de les famílies. Però també tenien animals: conills, gallines, pollastres, porcs... Aquests animals servien per alimentar-se i, en alguns casos, per vendre’ls al mercat. Les cases estaven estructurades perquè hi hagués un corral.

També es depenia més dels animals per fer algunes feines. Això, des de la perspectiva de benestar animal actual, és un trencament.

– Els animals s’han de respectar però potser ara hi ha una sobreprotecció. Abans els gossos i els gats anaven pel carrer i no passava gran cosa; se’ls respectava. En canvi ara hi ha tot tipus de productes per a gats i gossos. Potser és més important preocupar-se pel veí.

Al llibre expliques que hi ha molts oficis que eren temporals, precaris, però, alhora, tenien enxarxament i reconeixement socials.

– El pregoner, el sereno, els campaners, els escombraires... Eren oficis que es feien a més a més, a banda d’una altra feina. Eren treballs socials i reconeguts. També hi havia altres oficis que estaven marcats per l’estacionalitat i, per tant, només es feien durant unes setmanes. És el cas dels esquiladors, que només treballaven abans de l’estiu i per les festes de Sant Antoni. Però potser no és tan diferent a la pluriocupació actual.

Amb feines molt dures. Potser el cas més paradigmàtic que apuntes al llibre és l’ofici de carboner, que implicava quedar-se a la muntanya dia i nit controlant que es fes el carbó. Sense horaris.

– La majoria de feines no tenien horari. Els oficis que sí que en tenien, s’adaptaven. Per exemple, el barber tenia uns horaris però si anaves a afaitar-te fora d’horari o en cap de setmana et podien agafar igualment.

El vi era l’element més important del Sant Cugat rural?

– Sí. Ara ens pot sonar inversemblant però Coll Favà estava ple de vinyes! Per anar fins als jesuïtes [el Centre Borja], calia fer una excursió perquè tot eren camps de cereals i a mig camí només hi havia una bòbila. Els governs locals s’haurien d’haver preocupat més de la memòria històrica de la ciutat. Actualment hi ha pocs elements que ens recordin que Sant Cugat havia estat un poble pagès. Hi ha el Celler Cooperatiu i poc més.

La viticultura havia estat important al poble, amb un vi força bo. Era maco veure com els carros passaven pel centre de Sant Cugat en temps de la verema. Ara ens costa imaginar-nos carros per l’avinguda Cerdanyola, pel carrer Santiago Rusiñol...

Expliques que s’havia arribat a parlar de fer un museu agrícola a la Masia Torreblanca. No s’ha recuperat la idea per fer-lo a un altre lloc.

– Hi va haver diverses propostes i iniciatives. Per exemple, un grup de persones del Club Muntanyenc, entre les quals el Joan Tortosa, van recollir eines que les van arribar a exposar i en van fer un fons. El Joan explica que han desaparegut moltes eines que és possible que estiguin en algun racó d’un magatzem de l’Ajuntament. Em sap molt greu.

Ja fa anys que jo mateix em vaig preocupar d’aquest patrimoni i el vaig començar a col·leccionar. Ara en tinc una col·lecció important i catalogada que es pot visitar al que era el corral de la casa del meu poble d’origen, Ponts. Encara hi ha gent que em dona eines per ampliar la col·lecció. M’agradaria que algun dia hi hagués interès per recuperar aquestes eines i per fer un museu agrícola o de la pagesia. Penso que es podria parlar amb els propietaris de Cal Bal (plaça Sant Pere) per fer-lo allà. És a una zona que sortosament s’ha mantingut conservant els elements antics.

Malgrat això, s’han recuperat algunes coses; com la fira de les portadores.

– Fa dos anys es va fer una fira que recordava el que havia estat la fira de les portadores, que havia estat molt important no només per la pagesia sinó també per tot el que se’n deriva, com l’ofici de boter o els cellers. Sortosament encara tenim Cal Caballu, que en conserva l’essència i on es pot comprar vi a granel en garrafa i fer barreja.

Altres iniciatives de recuperació del patrimoni són privades, com Cal Gerrer.

– Va estar força anys amb un manteniment mínim. De vegades les iniciatives de recuperació són ocurrències una mica boges però amb voluntat de conservar el passat, el que en aquest cas s’ha de reconèixer a l’Ignasi i al Frederic Cabanas. És impossible recuperar la Terrisseria Arpí com a ofici perquè ara no seria rendible, però, en canvi, ara té un altre ús que manté la història. Al Museu de Cal Gerrer es pot veure una exposició de la Marilyn Monroe, exposicions itinerants... però també el que havia estat el treball de la ceràmica.

Tant les iniciatives públiques com les privades tenen el repte de la rendibilitat econòmica i social. Al Ple es va debatre molt si el Museu del Tapís Contemporani a la Casa Aymat era útil o si no s’atreia prou públic, per exemple. Ara l’edifici és un centre de creació i formació artística i l’exposició es troba al Can Quitèria, al Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil Contemporani.

– Quan es prepara el projecte per recuperar un espai és important tenir en compte la projecció al futur i al passat. A la Casa Aymat va passar el contrari que a Cal Gerrer. Calia alguna innovació, iniciatives interessants per al públic i per actualitzar l’espai amb un ús diferent. El Paco Minuesa, que hi havia treballat, havia proposat fer-hi trobades internacionals de joves creadors. És una molt bona possibilitat.

Quan reivindiques la recuperació també parles dels oficis i expliques l’experiència de recuperació de la vinya a Can Monmany i a Can Bell. Què més es pot fer?

– Mai podrem recuperar tots els camps perquè la part urbana ha crescut molt. Però dins de la vila hauria d’haver-hi els elements suficients per recordar-nos què havia estat el poble. Però que ho recordin bé, no com els safareigs de Can Villà, que han esdevingut uns recipients plens de pedra i plantes. Potser no tenien un gran valor artístic però sí de memòria.

Més enllà del nucli, s’hauria de fer més suport i ajut a iniciatives com les de Can Monmany i Can Bell. La segona masia necessita una rehabilitació. L’Ajuntament hauria de cuidar el patrimoni. Aquest també seria un bon espai visitable per posar en valor el passat agrícola de Sant Cugat, més encara tenint una vinya recuperada just al costat. El mateix podem dir de la Torre Negra, ara que l’Ajuntament n'ha iniciat la compra. Hi ha molts camps que es podrien conrear.

Bé, de les 86 hectàrees que ha comprat l’Ajuntament, només tres són la finca perquè la resta és Parc Natural, on segurament és més difícil fer coses.

– Res que no estigui relacionat amb l’agricultura no serà possible però és una proposta interessant. Es podria fer suport a qui vulgui fer-se càrrec d’aquests camps. De fet, de camí a Can Borrell de tant en tant encara es veu un tractor llaurant els camps. Certament és una iniciativa de cura del territori i manteniment de l’activitat perquè no deu ser gaire rendible.

Al llibre fas una proposta clara: Com que s’han perdut molts tocs de campanya i ara gairebé només ens queden els horaris, proposes portar algú que ensenyi aquest art. Algú t’ha fet cas?

– No [riu]. Alguns pobles petits encara conserven els tocs de les campanes, que són diferents si és l’Àngelus, si és un difunt o una difunta, si és Festa Major... A Sant Cugat i a Valldoreix s’ha perdut. Ara està tot programat però aquests tocs també es podrien programar. Però, clar, entrem en un altre debat: Hi ha qui diu que les campanes molesten. Però no és cert! Les campanes hi han sigut sempre i el seu toc és una manera d’informar el poble i també de recordar-nos la presència d’un monument com el Monestir. És una manera d’explicar la nostra història.

Per tant, em reitero: Si mai hi ha interès en recuperar el toc de les campanes, em comprometo a portar un campaner o una campanera que encara conservi aquest art. Si més no estaria bé fer una exhibició.

També parles del Pla d’Actuació de Comerç de Sant Cugat, impulsat per l’Ajuntament al 2016 amb la voluntat de conservar el comerç emblemàtic. Ha estat útil?

– Es va impulsar, es van fer fotografies de comerços emblemàtics, es van lliurar plaques... Això també s’ha de fer! Actualment tanquen molts comerços històrics. Vaig tenir la sort, per exemple, de fotografiar el Celler Santa Maria abans que tanqués. Però hi ha molts comerços que han desaparegut o estan en perill: forns, carnisseries...

De les carnisseries expliques una anècdota curiosa al llibre: El motiu pel qual van deixar de penjar una bandera vermella quan començaven a vendre botifarres, llonganisses, llom, costelles i altres parts del porc.

– La carnisseria que ho va iniciar estava a la cantonada del carrer Major amb la plaça d’Octavià. Però, passada la Guerra Civil, es va prohibir perquè era una bandera roja.

Què et sembla l’exposició sobre els 900 anys d’història de Sant Cugat que es pot visitar al Museu municipal?

– Està molt ben estructurada i pots fer-te una idea global del que era el Sant Cugat dels segles XIX i XX però m’hi falten molts elements. Hi ha alguns elements de casa, de l’ofici de boter... Es parla de la Lira però no apareix la Unió Santcugatenca... Sant Cugat és més que allò. L’exposició no parteix d’un fil conductor històric però tampoc és popular. És una barreja.

En la visita amb l’alcaldessa i amb els mitjans, la comissària Alba Rodríguez va explicar que aquest era un primer pas com a exposició temporal que els agradaria que esdevingués fixa i més àmplia tenint en compte que ara no hi ha cap espai municipal que expliqui tota la història de la ciutat. Això seria més interessant?

– Exacte. Poder estructurar l’exposició per àmbits i en un espai més gran. Però això no treu que seria molt maco tenir una casa de pagès ambientada amb totes les eines i estris del poble.

Després de tot un llibre parlant d’oficis antics, a l’epíleg Carles Garrigues, professor d’Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la Universitat Oberta de Catalunya, ens fa un toc d’atenció per recordar que avui dia estem en un moment molt tecnològic.

– Clar. No ens podem quedar al passat, que existeix i ha d’estar documentat. Hem de mirar al futur. L’epíleg ve a dir que la vida continua i les coses canvien. També demana tenir confiança. És cert que hi ha feines que es perden però, realment, canvien. El que abans feia una persona de forma manual ara ho fa una màquina i això és progrés també perquè aquestes persones poden passar a tenir altres ocupacions.

No li dones la raó als luddites. La màquina no és enemiga?

– No, perquè amb les màquines apareixen noves professions. Durant la pandèmia hem vist que la gent ha treballat des de casa i ha pogut fer moltes coses. Ha estat un moment molt creatiu. Això significa que mirem endavant amb entusiasme.

Notícies relacionades