Quim Pla: “La cultura popular fa una funció social que va molt més enllà de la plaça”

Foto: Aina Serra. Il·lustració: Eva Navarro

Acostumats a veure’ns entre places, reunions, barres i concerts avui ens dediquem una estona de conversa tranquil·la. No és menor, costa veure al Quim quiet, però aconseguim un lapsus de temps de calma entre que aturem els mòbils i engeguem de nou les tardes de família i reunions.

El Quim és part del nucli de la cultura popular i tradicional santcugatenca des de fa més de vint anys. És o ha estat membre d’entitats com Castellers, l’Esbart, la coral la Lira o el primer intent d’escola de música tradicional de la ciutat, El Tudell. Va ser al nucli impulsor de la primera Coordinadora d’entitats de Cultura Popular i Tradicional, que no va fructificar i, en conseqüència, fa dotze anys amb una colla d’amics van crear Profeslo, la Promotora de Festes Locals, impulsora del Seguici Festiu i del Carnaval, entre d'altres.

Què entenem per cultura popular?

– Crec que la cultura popular és la que el poble se sent seva, la que no està institucionalitzada, però no el sentit econòmic i administratiu, sinó en el sentit pràctic. La Patum de Berga l’organitza l’administració però el poble se la sent seva, el Carnaval a Sant Cugat el finança l’administració però el poble se’l sent seu. És una qüestió de pertinença i sentiment, que inclou des dels Bastoners fins als Pastorets, passant per les corals, el Carnaval o la cavalcada de Reis.

I les penyes de Festa Major o els sopars de veïns?

– Sí, però potser encara no són tradicional?

Tradicionals?

– Quan ja es fa sol, quan li surt així a la col·lectivitat, sense ser forçat... no es poden posar uns anys.

El seguici de Sant Pere, amb poc públic i balladors, sembla una mica forçat...

– Ha canviat la plaça i l’hora respecte a quan ho vam idear, potser encara li cal rodatge. El Paga-li Joan és més aviat repetitiu i lent, però omple la plaça any rere any, o a Vilafranca, per posar un exemple, els seguicis tenen gent siguin a l’hora que siguin. Cal que passin un anys, i finalment, dependrà de la il·lusió de les entitats, de l’aposta municipal i que la gent s'ho faci seu perquè el format funcioni.

Quin és el sentit de fer-lo?

– La Festa Major era com un festival d’activitats, i la idea era nodrir-la de certs rituals o dinàmiques, que donessin un fil conductor a la festa i perduressin fins esdevenir tradicionals. Profeslo ho engega i ara ja és la Coordinadora qui ho organitza, això és senyal de consolidació.

On és l’equilibri entre tradició i innovació quan creeu una proposta així?

– No és tant innovació com adaptar les propostes per tal que el poble se les senti seves. Per mi no és tant important ballar una jota perfecta com saber-la portar a la plaça, al carrer, al fet quotidià. Entenem que no hi ha innovació sense tradició, tot acte cultural beu d'unes fonts i a partir d'aquí es crea. A Sant Cugat vam beure dels elements locals i d'altres exemples d'èxit estesos pel país.

Si Mediterrània no existís, l’Esbart hauria de tenir més paper de conservació?

– Mediterrània balla dansa d’arrel amb unes coreografies del Salvador Mel·lo i ara amb creacions pròpies, per tant tot és una interpretació, una evolució del ball a plaça, com el que fa l’Esbart amb altres coreògrafs i el llegat del Joan Serra. Ells mantenen potser una estètica més antiga, o menys quotidiana si li volem dir, però no més o menys tradicional. Son diferents dialectes d'un mateix llenguatge.

Les Gitanes és el ball portat a la plaça…

– Gitanes és un ball de plaça, i potser l’exemple més clar de cultura popular i tradicional de Sant Cugat, ha popularitzat la dansa al carrer prioritzant el passar-ho bé ballant que la tècnica, alhora que es recuperava un dels balls amb referències escrites més antigues de la ciutat, fins i tot més que el Paga-li Joan. Fa 130 anys ja les ballàvem, és molt bèstia i potser la gent no n’és conscient.

Què s’ha fet bé?

– La il·lusió i les ganes de la Comissió Gitanes. Han transmès normalitat, facilitat, bon rollo, i això ha trencat barreres que ni ells s’imaginaven trencar. És brutal posar l’entrada o la jota del ball de Gitanes a una festa i que la gent espontàniament es posi a ballar.

S’hi val tot en crear o recuperar?

– No! Cal posar criteri i donar singularitat: aportar un sentit local, establir una manera de fer i blindar les propostes perquè esdevinguin singulars. A més, deixar-ho per escrit i que l’Ajuntament vetlli perquè es compleixi, així potser algun dia serà tradició.

Exemples...

– Hem creat el Gall de Carnaval, que baixa del campanar del Monestir, és una figura local i la farem singular si li posem uns límits, que només aparegui, amb el seu pes i pas lent, els dies de Carnaval, per exemple. Uns límits, o criteris, que potser caldria plantejar a altres figures municipals que han anat fent segons bonament han cregut o pogut. Ara tenim damunt la taula el debat respecte Gitanes… cal posar-li un límit de balladors per mantenir-la a la plaça d’Octavià o fer pagar un import simbòlic per corresponsabilitzar els balladors de la despesa dels músics, per exemple? Hi ha debat, estem consensuant els criteris. Crear i recuperar sobretot vol dir parlar molt, debatre i qüestionar fins arribar a un format que col·lectivament es cregui que pot funcionar, no es pot fer des d'un despatx.

L’Ajuntament vetlla per la cultura popular?

– No prou, si l’Ajuntament dediqués un ínfim % del que dedica a esports, a cultura… i no només en pressupost, en metres quadrats, en professionals…

Per què ho hauria de fer?

– La cultura dóna ànima a una ciutat, fa una funció social que va molt més enllà de la plaça. Són unes persones que s’aglutinen per un mateix objectiu, que comparteixen, parlen, es discuteixen… i això genera tot un teixit que integra i cohesiona, dóna vida a les persones i per tant a la ciutat.

I què li demanem?

– Reconeixement.

Desenvolupa...

– Que s'hi dediquin recursos econòmics, tècnics i humans, que si es decideix fer una Oficina de Cultura Popular no es desmantelli, que si hi ha una moció aprovada al Ple per la Promoció de la Cultura Popular es facin mesures per aplicar-la, que es vetlli per la redacció i seguiment dels criteris i Protocols, que es defineixi de què estem parlant: l’Ateneu és cultura popular? les penyes de Festa Major? la pujada dels gegants a Sant Medir?

Com ho viu la cultura popular?

– És una sobrecàrrega per a les persones que lideren les entitats i han de mantenir el ritme amb locals precaris, amb activitats que se solapen, amb faltes de compromís. Hi ha desconfiança de les entitats cap a l’Ajuntament, per això fa un any la plantada a l’esclat de Festa Major, i hem avançat poc tot i que cal reconèixer que s'hi ha posat fil a l'agulla amb la redacció d'un pla estratègic de cultura popular, veurem com avança i on acaba.

Notícies relacionades