Personatges salvatges per mirar-se endins

Fotos: Jordi Pascual

El pragmatisme classificatori de fonts dels periodistes fa que tingui a Pepe García guarda’t a l’agenda del mòbil seguit de les sigles CCOO. De sobte, aquest sindicalista de la casa gran de la ciutat m’envia un Whatsapp anunciant la presentació del seu nou llibre. Potser hauré de canviar el nom del contacte, o potser ja està bé mantenir les sigles del sindicat al qual li dedica bona part de la seva vida, aquell que li permet ajudar de forma gratificant a desenes i desenes de persones, especialment aquelles que tenen alguna discapacitat, i, alhora, convèncer-se cada dia més que el sindicalisme de classe és l’únic útil perquè no divideix la classe obrera. Però treballar a l’administració de l’Ajuntament és cansat, és exposar-se a les dinàmiques d’una gran maquinària institucional i passar-se per les mans cada dia els tripijocs de la política que generalment dificulten més la feina que cap altra cosa. Llavors Pepe arriba a casa i desconnecta de tot aquest món endinsant-se en lectures diverses i creant les seves pròpies històries carregades de contingut reflexiu.

Des d’aquest prisma, Las primaveras rotas (Acen, 2017) és una història evasiva, una magnífica experiència que ha esdevingut un refugi durant els quatre anys que ha trigat a escriure-la. Però no. La seva tercera novel·la parla de l’amor a través de personatges salvatges que arriben als límits més insospitats en les relacions humanes. Quan Pepe explica el sentit del relat, utilitza el terme “romanticisme trencat” perquè els personatges que inclou són monstres. Allà al mig sempre hi ha l’experiència de l’escriptor, les seves vivències pròpies traslladades a alguns elements de la història però, diu, mai seria capaç d’arribar als límits als quals porta els personatges de Las primaveras rotas. Hi ha infidelitats, ruptura, l’inici d’una nova relació i preguntes tan complexes com si ens convertim en una nova persona quan comencem una relació amorosa o què passa amb el llast del passat. Malgrat la complexitat, reivindica, hi ha un missatge d’esperança comú als seus llibres anteriors.

La seva nova novel·la té l’amor al centre i narra la història de diverses persones que acaben arribant a un final comú inesperat. Tot comença amb Daniel Aguilar, un pintor d’èxit, que fuig de la seva ruptura sentimental a un poblet de la Costa Brava. Però no tot és tant tranquil com sembla i a mesura que es passen les pàgines tot es complica. “Fins aquí puc contar”. No farem un spoiler literari però això ja és suficient per evidenciar el que l’autor ens diu en forma d’advertència: “Aquest és un llibre per llegir seguit, si el deixes uns dies és impossible seguir-li el fil, es perdrien molts detalls”. És, en part, una crida a l’esperança i al benestar intern, una mena de lògica zen no vinculada a cap moda imitadora pràctiques i religions místiques sinó portada al nostre jo més íntim: “Agafar la bicicleta cada cap de setmana també pot ser una religió”.

Parlar de l’amor amb personatges que no dubten en arribar a l’extrem és parlar de les actituds deplorables que s’amaguen al darrere de l’amor, és reivindicar un nou tracte entre persones i, especialment, dels homes vers les dones. “Em preocupa especialment el jovent, que reprodueix actituds que semblaven oblidades”, diu davant les constants mostres d’un masclisme que ha oblidat els rols més clàssics per entrar a través dels nostres mòbils a un control i assetjament digital menys palpables per a l’entorn de la víctima. Però és conscient que el poder de la masculinitat hegemònica va més enllà del Whatsapp: “Dir-li a una companya que la roba que porta aquell dia no és del teu gust també és masclisme”.

 

Quan fa la presentació més formal del llibre, Pepe cita a Goethe –“deia que hi ha persones que neixen per a somiar l’amor i d’altres per viure’l”– i a Lord Bryon –“t’estimo tant que prefereixo oblidar-te”– perquè per escriure cal coneixement de causa, un bagatge que pren entre lectures que en aquest cas li han permès endinsar-se en una part gairebé psicològica i de comportament social. Però no tot ha estat escriure d’amor. Els seus llibres anteriors no tenen res a veure. El primer, Todas las noches oscuras (Seleer, 2013) s’endinsa en la Barcelona dels darrers anys del franquisme amb la història d’un nen de 8 anys que allà pel 1969 és ingressat a un sanatori on viu moltes mostres de maltracte. El segon, Barcelona última estació (Seleer, 2015), conta la història d’Alexandra, una assassina a sou que arriba a Catalunya per matar un polític enmig de la crisi econòmica, la corrupció i la reivindicació independentista. “Vaig preveure moltes coses que han passat”, diu sorprès. I per què no ho aprofita i el rellança? “Ja miraré de recordar-lo a les presentacions de Las primaveras rotas”.

Notícies relacionades