Patrizia Lohan, quadres amb perspectiva per la pau

Foto: Jordi Pascual i Ajuntament de Salou

Està preocupada per la pau. Ella mateixa ho ha viscut amb les seves carns quan alguna persona li ha dit aquell “ets molt alemanya”, com si els alemanys no fossin diversos i com si ella no tingués arrels sicilianes i no portés molts anys vivint a Sant Cugat. Per evitar els estereotips que poden acabar generant divisió i violència, l’artista santcugatenca Patrizia Lohan demana perspectiva i point of view (punt de vista), que és com s’anomena l’exposició que té a Salou fins el 7 d’octubre, resultat d’haver guanyat el IX Premi Salou de Recerca Pictòrica. Els seus quadres, blancs com la calç, juguen amb formes que sobresurten i reflecteixen colors fluorescents sobre el llenç. Depèn de la llum i de la perspectiva, el quadre canvia, amb més o menys força del color reflectit i de la duresa de les ombres.

– El premi em serveix per tenir reconeixement. En no tenir una carrera universitària lligada al món de l’art, un guardó pot ser molt important.

I és que Lohan va començar a endinsar-se al món de l’art a principis dels 2000, quan la seva filla va marxar a estudiar a Madrid i va decidir omplir el buit que li quedava a casa amb la pintura. D’aquella manera, una de les habitacions de la seva llar de La Floresta, que tenia perquè el seu marit, com molts d’altres estrangers, tenia el seu lloc de feina a una de les multinacionals amb seu a la ciutat, es va començar a convertir en el seu petit taller. Es va decidir a estudiar a l’Escola d’Arts Plàstiques i Disseny de Sant Cugat i prendre algun curs a Alemanya, on en la seva infantesa ja havia destacat per les seves agilitats artístiques sota la direcció de l’escola Bauhaus.

Si a la Patrizia d’aquell moment li haguessin dit que avui tindria un guardó per un dels seus quadres i que, fins i tot, ja hauria exposat a Corea del Sud, segurament no s’ho hagués ni imaginat. Però un quadre que va vendre a una exposició al Club Esportiu Valldoreix li va servir d’ànim per seguir. Ara, quan se la visita al seu taller, una sala a una nau industrial del polígon Cova Solera de Rubí, explica entusiasmada les vivències que li ha portat l’art i, sobretot, aquell llarg viatge cap a terres orientals on l’art lligat al paper té una importància impensable a casa nostra.

– Les peces que sobresurten dels quadres les faig amb una pasta a base de cel·lulosa –diu mentre mostra una mena de plastilina amb un estrany toc de paper.

Amb un rotlle, com si estigués preparant la massa d’una pizza, aplana i retalla les peces per posteriorment donar-los forma i deixar-les assecar durant dies. Un cop seques, agafa pintura acrílica –molt millor que l’aquarel·la amb la qual va començar– per pintar la part que no es pot veure des de cap perspectiva, la que permet que el color tregui el cap en forma de reflex lluminós. El principal impediment, quan una d’aquelles peces es trenca amb un cop i cal tornar a començar. Per això ara, quan exposa, introdueix els seus quadres dins d’una urna de metacrilat, no vagi a ser que el transport o algun visitant els faci malbé.

La idea de treballar d’aquesta manera és una evolució. Els seus primers quadres eren molt colorits i plans –la majoria d’ells ja eren abstractes–. Després va incorporar el relleu però els colors continuaven pintats sobre el llenç, fent una combinació dels elements que sobresortien amb les tonalitats. D’aquí va passar a jugar amb els relleus amb el blanc com a color únic, sent les ombres les que donaven el joc artístic canviant. Finalment, i ja fa quatre anys que s’hi concentra, introdueix els colors a mode de reflex. Cada dia intenta noves formes i efectes fent del seu taller un petit laboratori de la plàstica.

I a aquest taller –al qual, per cert, diu que sóc el primer periodista que ha entrat– ensenya un dels seus quadres, que, si es mira de front, deixa entreveure unes petites línies de color reflectit però, si es mira des d’un dels costats, el taronja guanya presència. Metàfora perfecta d’aquells punts de vista múltiples amb els quals creu que s’ha d’analitzar la realitat per trobar la pau. La llum seria, segurament, el focus informatiu. La baixa informació desdibuixa els matisos, com la baixa llum esborra les ombres. L’excés d’informació segurament és intencional i provoca blancs i negres, com la llum genera ombres rígides. Per això, diu, prefereix una llum mitjana que permeti gaudir de les ombres i els colors com cal.

A simple vista, són quadres minimalistes i estudiats al mil·límetre. Quan es miren de prop, s’observen peces de formes i mides diferents, el que demostra l’artesania de l’obra. Per a ella és la mostra del perfeccionisme alemany i la varietat italiana. Però, sobretot, és la demostració de com la diferència –ja sigui d’elements d’un quadre com de les persones– no ha de ser un impediment per fer un conjunt harmònic, es digui quadre o es digui societat. De l’acceptació de les diferències i la seva correcta combinació pot sortir un resultat preciós, la pau.

Categoria: 

Notícies relacionades