Models i referències de gestió per a la nova sala polivalent

Foto: Localpres

Fa tres setmanes que el govern va anunciar la transformació dels actuals cinemes de Cinesa del Teatre-Auditori en un doble espai de cinema i sala polivalent. La tinenta d’alcalde de Cultura, Carmela Fortuny, a banda d’explicar les obres que suposarà la nova aposta municipal, també en va avançar la gestió: totalment pública per a les dues sales de cinema restants i de la mà de les entitats per a la sala. No va concretar què significava això, encara està tot per construir. Mentre l’Ajuntament continua sense presentar cap proposta més acurada pel que fa a la gestió, més partits i entitats han dit la seva.

Després d’unes primeres reaccions de les JERC i La Xesca, que veuen amb recel el projecte basant-se en l’experiència de l’Hoboken, la CUP-PC així com el PSC i les seves joventuts també han dit la seva. elCugatenc ha ampliat la vesant de la societat civil amb una altra de les entitats que més lluita ha fet per tenir una sala de concerts a la ciutat, Dissidència Sònica, que no només reflexiona sobre la proposta del govern sinó que apunta a altres models que consideren referents i que, diuen, serien bons per a la ciutat.

Noves veus dels partits

La CUP-PC com a grup cap de l’oposició va emetre un comunicat a finals del mes passant fent una valoració positiva de la proposta del govern, demanant-li també que tingui les condicions tècniques per realitzar activitats diverses alhora que instant-lo a buscar “noves vies de gestió ciutadana”. Els cupaires defensen al comunicat “la coresponsabilitat en la gestió d’equipament”, rebutgen repetir l’experiència de l’Hoboken i es neguen a fer de l’espai una sala B del Teatre-Auditori ja que en la presentació oficial es va avançar que la proximitat podia servir per buscar sinergies amb l’equipament. “Per això, en el cas contret de la sala polivalent, demanem a l’equip de govern, que arribi a un acord amb les entitats santcugatenques per avançar cap a la gestió popular”, clouen.

L’agrupació santcugatenca de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC), coincidint amb l’argumentació que el partit va publicar dies abans en format vídeo, fa de la gestió pública el principal valor a reivindicar. En un altre comunicat també emès a finals del mes passat es feliciten per la proposta del govern però dubten sobre la gestió perquè volen que totes les entitats i el jovent no associat tinguin accés. Rebutgen, per tant, l’externalització de la gestió i demanen més accions encarades al jovent, el que també passa per tenir en compte aquest col·lectiu quan s’acabi la rehabilitació de la Unió.

Dissidència Sònica aposta per la gestió comunitària

Quimantú Segura, membre de Dissidència Sònica, considera que la gestió municipal de la mà de les entitats és complexa i ho exemplifica amb l’experiència de la Fontana, a Gràcia. “Va ser un equipament de l’Ajuntament de Barcelona que es va gestionar durant anys per una empresa externa i amb ús preferent de la Coordinadora de Músics, que havia lluitat per autogestionar l’espai”, explica, “tot se’n va anar a norris perquè la relació entre l’empresa i la coordinadora era complexa i el col·lectiu va acabar havent-se d’empassar problemes que sota una gestió directa no hagués tingut”. Considera que aquest model de funcionament provoca que les entitats facin de programadors de manera gratuïta i sense tenir un control en la presa de decisions.

En canvi, la gestió comunitària, que administrativament es pot aplicar a través d’un règim de gestió ciutadana, és molt millor, segons Dissidència. Prenent com a referència allò que Judit Font, Helena Ojeda i Xavier Urbano van exposar a l’article La gestió comunitària dins l’economia social i solidària publicat a la revista Nativa, diu que aquest model es caracteritza per permetre l’accés obert a la gestió i presa de decisions i, per tant, a una autoavaluació continuada, que inclou mecanismes perquè tothom hi tingui veu i posar el centre en el retorn social –no necessàriament econòmic–. “Això descarta la cogestió per l’estructura vertical que tenen els ajuntaments”, apunta Segura, i posa quatre exemples.

En primer lloc, l’Ateneu Popular 9 Barris a Barcelona, actualment amb un contracte amb l’Ajuntament per formalitzar la seva existència però nascut de la lluita veïnal per tenir un espai de trobada. “Tot va començar als anys 70 quan els veïns van decidir ocupar una fàbrica de ciment inacabada per fer un centre cultural”, recorda, “amb uns sostres alts, tenien moltes possibilitats i van aconseguir una aliança amb el món del circ, que va permetre crear una escola”. D’aquest arrelament anys després neix el Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel, un referent a nivell de país. Per a Segura és el referent d’autogestió comunitària més antic de Catalunya.

 

En segon, el teatre Kursaal de Manresa, un edifici del 1927 que es va començar a recuperar el 1995 quan l’associació El Galliner va evidenciar el greu estat d’abandonament de l’espai. Es va aconseguir que més de 800 persones compressin entrades inaugurals que permetrien començar a fer activitats i actes que van durar tots els anys 90 i principis del 2000, arribant a més de 10.000 signatures per recuperar l’espai. L’etapa de gestió comunitària va acabar amb la rehabilitació definitiva del 2007 deixant la gestió en mans d’una empresa pública, que reivindica ser la suma dels esforços d’El Galliner i l’Ajuntament. “El més interessant és que al principi de tot quedava clar que si la gent de Manresa volia un teatre, s’havia d’implicar”, diu, “i era la pròpia gent la que s’organitzava per programar, vendre entrades...”

El tercer és un dels grans referents catalans, Can Batlló, al barri de Sants de Barcelona, nascut per la pressió ciutadana a l’Ajuntament, a qui li demanaven la transformació d’unes antigues naus industrials en un equipament per al barri en què els propis veïns poguessin decidir el seu funcionament. El recinte es comença a transformar i rehabilitar al 2011 amb el suport de l’Ajuntament per a despeses bàsiques però no estructurals i avui dia encara manté l’organització assembleària amb una plataforma central de la qual pengen comissions encarregades de gestionar tot tipus de tallers i espais com la biblioteca, l’escola autogestionada, els espais d’economia social, horts urbans...

Finalment, Segura posa d’exemple l’Ateneu l’Harmonia de Sant Andreu del Palomar amb una comissió i entitat gestora, un grup de treballadors i comissions per àmbits. És un dels edificis de l’antiga Fabra i Coats que té espais diversos, un banc de recursos, acull diverses entitats i treballa en xarxa amb d’altres alhora que té la seva pròpia agenda d’activitats i tallers. En tots aquests projectes hi ha una clau comú: es desdibuixa la lògica entre el públic i els artistes o creadors de propostes fent que la gent s’impliqui, i això és el que, segons Segura, no es proposa fins el moment en la projecció de nova sala polivalent on, creu, també es podria obrir la porta a tallers, assajos i altres activitats més enllà d’actes puntuals. També considera que, segons el propi govern, el projecte supera la idea d’una sala de concerts, el que inicialment pot semblar positiu però pot tenir dos efectes paral·lels, que continuï faltant un espai musical i que plantejar un gran ventall de possibilitats prefixat i no nascut de les entitats dificulti la implicació.

Notícies relacionades