Mireia Gallego: “Als grans moments d’inflexió de la història sempre hi ha una dona”

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Coneguda pel seu activisme veïnal al barri del Monestir-Sant Francesc, Mireia Gallego és encara més coneguda pels amants de la història per ser divulgadora de la vida quotidiana grecoromana. Autora del blog Atenea Nike, Gallego ha fet un pas més en la divulgació històrica i acaba de publicar Servilia. La mujer que cambió el destino de Roma [GoodBooks, 2021], la seva primera novel·la que se centra en la vida de Servília Cepionis, una dona que va viure a l’ombra de Juli Cèsar –del qual era amant– però amb una gran incidència política en el moment de declivi de la República i la dictadura de Cèsar, fins que va ser assassinat precisament per l’únic fill baró de Servília, Marc Juni Brut.

Per què Servília?

– Al 2018 vaig fer un article per a l’associació Arraona Romana de Sabadell. Vaig pensar que era el moment de parlar de figures femenines. Vaig escollir Servília perquè és fonamental per entendre el context històric. El problema és que no hi ha fonts clàssiques d’on treure informació. L’article va tenir molt bona acollida però tenia la sensació que encara hi havia molt més a explicar.

Com t’has documentat, llavors?

– D’aquella època, sobre ella només hi ha fragments limitats de clàssics que parlen de la seva figura en relació a Juli Cèsar. També es conserven algunes de les seves frases. Per això vaig haver d’aplicar el sentit comú i, en base a la meva experiència com a divulgadora, vaig establir un perfil a partir de les figures del seu entorn de les quals sí hi ha més documentació. Com a context, el que explico al llibre és el que hi havia. Els detalls concrets són menys precisos. Això passa amb totes les dones d’aquella època. De fet, també passa amb els homes perquè les fonts clàssiques en gran mesura són pamflets polítics.

Fas un dibuix molt concret de Servília, el d’una dona que, tot i estar reprimida per ser dona, va ser molt potent a nivell polític.

– Això és real. Era una aristòcrata i venia d’una família molt potent a nivell polític, tant per pare com per mare. Eren defensors de la República. La figura de la domina a Roma estava silenciada perquè servien com a instrument polític. Ella, a més, va haver de conviure amb el seu tiet i el seu germanastre, que eren polítics. El seu primer marit és l’eix polític que travessa Servília perquè era un Juni Brut, els avantpassats del qual van abolir la monarquia romana i van establir la República. Se sap que era una dona forta, de conviccions profundes i que va influir molt en el seu fill, que es va quedar sense pare.

Transmissió de valors polítics...

– Els romans no es contemplaven com a individus sinó com a part d’un col·lectiu social. Tot el seu món girava al voltant de què proporcionava cadascú a l’Estat. Si eres dona, proporcionaves soldats, agricultors... pensant en el bé de Roma. En el seu cas, no només oferia un ciutadà sinó oferia un Juni Brut. Durant tota la vida havia d’estar a l’alçada perquè creien que si no ho estaves els avantpassats se’t presentaven per la nit a demanar-te explicacions. Les tradicions són bàsiques per entendre la vida de l’aristocràcia.

La figura de Juli Cèsar ha invisibilitzat molts aspectes de la crisi de la República?

– Sí. Aquella part de la història de Roma demostra que quan la política no es mou i hi ha molta corruptela pot sortir qualsevol amb una mica de nivell, discurs i tarannà per convertir-se en un tirà. Cèsar va monopolitzar el seu moment perquè va ser una figura política molt potent, un gran militar i per tot el que va girar al seu voltant. Va canviar per sempre la història política d’Occident.

La seva figura va eclipsar tot el que hi havia al seu voltant, però això no vol dir que la resta fossin dolents. Quan analitzes la història has de veure els ets i uts. Hi ha moltes ombres i llums. Els republicans van fer el que creien que havien de fer, a l’igual que els partidaris de Cèsar. Com que la història sempre està explicada pels guanyadors, els republicans van quedar menystinguts perquè la figura de Cèsar va arribar a ser divina. De fet, encara s’honora a Juli Cèsar, amb flors al lloc on va ser incinerat. És una mitificació.

Al llibre el dibuixes com un home molt ambiciós des de la seva joventut.

– Quan analitzes el personatge en profunditat, més enllà de la mitificació, es veu clarament que era molt orgullós. Hi ha un passatge seu que explica que quan va anar a Gades (Cadis) va veure una figura d’Alexandre el Gran i es va enfadar perquè tot i tenir més edat que ell, encara no havia fet res.

La part militar està contrarestada per les fonts que ens expliquen que es movia molt bé als barris humils de Roma, on vivien les prostitutes, la gent que no tenia res... Connectava molt bé amb aquella gent. Per exemple, a les campanyes militars s’aprenia el nom i les vides dels soldats per preguntar-los. En un moment molt classista, Cèsar esdevenia humà i estimat. Va tenir l’habilitat de lidiar entre allò grandiloqüent i la proximitat, especialment amb les dones. Sempre va estar rodejat de dones: la mare, la filla, Servília...

I les dones com a amants. Tal com ho expliques al llibre, sembla que tota la grandesa política és debilitat emocional.

– Totalment. Quan ell passava per Roma, els seus soldats cridaven que amaguessin les dones i joves perquè arribava el calb promiscu. Es ficava al llit amb tothom i ho utilitzava com a eina política. Quan el van acusar d’homosexual, la seva resposta va ser anar al llit amb les dones de tots els que l’havien acusat. Tot i això, en la part afectiva era fluctuant, amb molta passió per dones de la seva família. En la intimitat era molt femení.

Fas un retrat interessant de l’aristocràcia. És impossible tenir coneixement de la realitat dels esclaus, les classes humils..?

– Hi ha una mica de documentació de la plebs però és diferent ser ciutadà que esclau. Un ciutadà romà podia optar a ser esclau per tenir un plat a taula, i ho feien. També hi ha molta epigrafia sobre els esclaus, que eren propietat de l’amo i fins i tot podien ser assassinats. De fet, va sorgir una llei que els hi donava ànima perquè abans es considerava que no en tenien. Però això no vol dir que el maltractament estigués estès. Hi havia esclaus que passaven tota la seva vida amb les famílies i fins i tot hi tenien una relació d’amistat. En qualsevol cas, hi ha menys documentació sobre la vida quotidiana i la informació que es té és per restes arqueològiques, algunes lleis...

Al llibre parles de la relació de Servília amb Víbia, la seua esclava.

– Volia mostrar-ho perquè no tot era violència contra els esclaus. Un esclau podia ser llibert per la concessió de la llibertat. Ells no podien ser ciutadans de Roma però els seus fills sí. Els lliberts majoritàriament continuaven treballant per a la família. De fet, ascendien i treballaven en l’administració pública, com a funcionaris públics en càrrecs alts. Amb Víbia vull mostrar que hi ha relacions d’amistat que es perpetuaven, i que podien culminar amb la concessió de la llibertat.

Pel que fa a la dona, no només estava invisibilitzada sinó que, pel que sabem, tenia una submissió total.

– Les famílies prometien les nenes entre 7 i 12 anys. Es casaven als 12 amb senyors que podien tenir 60, 50, 40 anys... Passaven a ser propietat del seu marit. Tot i això, es podien divorciar. El matrimoni era un contracte pensat per procrear. Malgrat això, les dones escoltaven i custodiaven molts secrets. Tenien la capacitat de carregar-se famílies senceres dient algunes coses. Eren molt més llestes i hàbils del que volien fer-nos entendre. Tot i que no estaven a les esferes polítiques, eren política activa en tot. Les dones som el 50% de la història. Fins ara ens hem fixat en l’altre 50%. Que la seva història estigui a l’ombra no vol dir que no fossin part activa de tot.

A L’origen de la família, la propietat privada i l’estat, Friedrich Engels posa l’origen de la família actual en el model grecoromà, en aquesta propietat de la dona, de la vila, dels esclaus...

– És així. Cal tenir en compte que el pensament de l’antiga Roma no només ens ha influenciat sinó que va ser agafat per Mussolini i per Hitler, que van copiar la simbologia. Els nazis fins i tot van fer un coliseu a Nuremberg. L’ús de la família com a eix social i polític és tan antic com la humanitat.

Als grans moments d’inflexió de la història sempre hi ha una dona. Per exemple, amb Ròmul i Rem, la llegenda del rapte de les sabines va servir perquè les dones posessin pau. A Roma la dona havia de ser intel·ligent sense que es notés perquè havia d’aportar al marit sense deixar-lo en ridícul. A més, la dona era productora de ciutadans perquè com a societat guerrera calia tenir molts ciutadans i soldats. Moltíssimes dones morien als paritoris entre 12 i 15 anys.

Al llarg del temps tot sovint hi ha dones com a figures secundàries transcendents: dones, filles, amants... A Roma les dones esdevenien una icona, heretada pels cristians; que tenen la figura de la perfecció –bona mare, que accepta el seu rol i les directrius de Déu– i la seva contraposició, Maria Magdalena: la prostituta i tot el que no has de fer.

Què hem heretat d’aquella societat?

– Tot! La part social de com es veu el paper de la dona és diferent però hi ha molta semblança política. Puc agafar la franja política de finals de la República i principis de l’Imperi i posar-la al segle XX moltes vegades: el nazisme, el franquisme i fins i tot més endavant. Aquesta part de la història serveix per veure com funciona la política, que en realitat és veure com funciona l’ésser humà.

 

La idea de base és la mateixa: si tinc un plat a taula i seguretat, m’és igual que qui governa sigui un tirà. És molt perillós. La política actual està carregada d’exemples d’això mateix. Com en aquell moment, hi ha corrupció, la gent està cansada i fatigada... El polvorí pot esclatar en qualsevol moment i a qualsevol part del món.

Aquí és més evident perquè som essencialment romans i conservem moltes de les tradicions: expressions, la llengua, el ritual del casament, l’arquitectura, l’urbanisme... La influència és evident quan veiem la quantitat de restes romanes que tenim d’Hispània: a Tarragona, a Mèrida...

Quins reptes té la divulgació històrica actualment?

– Vaig començar als anys 2000, amb un blog a internet quan gairebé no hi havia usuaris. Però realment hi accedia molta gent. Ara és més fàcil. La divulgació és com un àlbum de fotos que ens explica el nostre passat per saber qui som. Es tracta de contextualitzar què som amb el context de què érem, el que ha de servir per no cometre els mateixos errors. Hi ha molta gent que ho mira i ho segueix. Però s’ha d’explicar bé, com una història, no com una cosa avorrida. Per això hi ha tants grups de recreació històrica. Milers de persones al voltant de la divulgació.

Per plaer, potser el repte és professionalitzar-ho...

– Clar, hi ha gent que ho interpreta com disfressar-se però en realitat és molt més, i car, perquè tenir una bona reproducció d’armes, vestits... no és barat. És més fàcil impulsar iniciatives així en llocs on cuiden molt el patrimoni perquè en tenen molt, com a Tarragona, que a llocs on no hi ha quasi restes, com a Barcelona.

A Sant Cugat, per exemple, no tenim gaire patrimoni descobert. Hi ha restes romanes al Monestir (castrum), la vila de Can Cabassa i un mil·liari –una senyal que indicava les direccions a les calçades romanes–. Segurament si busquéssim, podríem trobar viles de comerç d’oli i de vi perquè érem al camí entre Barcino (Barcelona), Egara (Terrassa) i Arraona (Sabadell). A més, teníem un castrum que havia de protegir alguna cosa, segurament aquestes masies.

Notícies relacionades