Marc Sala: “No pot ser que surtis del conservatori i només puguis treballar al Liceu o fora d’Espanyaˮ

Fotos: Jordi Pascual

Sant Cugat és una ciutat que acull òperes al Teatre-Auditori i, malgrat això, continua tenint el repte d’aconseguir ampliar i diversificar el públic que hi acudeix. Amb aquest propòsit ha nascut AprÒpera, un col·lectiu format per professionals, aficionats i espectadors que ja ha començat a fer activitats de foment de l’òpera a l’Ateneu. Marc Sala n’és un dels impulsors.

Què significa òpera de proximitat?

– El nostre objectiu principal és intentar treure els prejudicis que allunyen la gent de l’òpera: que si és cara, elitista, difícil d’entendre, per a gent gran... L’òpera ens encanta, ens fa feliços i volem compartir-ho. Sempre diem que per culpa dels prejudicis hi ha molta gent que encara no sap que li agrada l’òpera. No serveix dir que has anat un cop i no t’ha agradat perquè és un gènere amb 400 anys d’història i això dona per molts tipus de compositors i d’estils.

Parlem d’òpera de proximitat perquè intentem treure-la dels espais tancats per fer diverses activitats: divulgació amb conferències dinàmiques, concerts amb formats fàcils de digerir, treure-la al carrer...

Presència?

– Sí, i també una aproximació que permeti veure a la gent que l’òpera està bé. Cada activitat ha d’ajudar a seguir pujant l’escala, és a dir, ha de servir per tenir eines que facin gaudir més de l’òpera.

Els estereotips afecten al públic, que més enllà de si és nombrós o no sempre és el mateix. I això ho dieu des de l’òpera però també des del món de la música clàssica en el sentit més ampli d’aquest concepte.

– Sí, és clar. Necessitem un relleu generacional, que a altres països sí es dona. En aquest sentit crec que l’òpera té més opcions que la música purament orquestral perquè suma moltes arts: és música, literatura, teatre, escenografia, vestuari, arquitectura... De fet, una de les conferències que fem va sobre l’òpera com a art total. Per això, quan més entengues el que passa, més gaudeixes. Això no és gaire diferent a qualsevol altre concert molt més reconegut. Quan ve Lady Gaga, Justin Timberlake... si tens el disc, gaudeixes molt més i et poses a cantar.

A l’òpera no passa això. La gent pensa que va a un lloc seriós on ha d’estar atenta i rígida...

– És molt curiós perquè al teatre, que és molt similar, no passa això.

El 26 de setembre vau fer la presentació. Com va anar?

– Molt bé! Es va omplir. Tot i ser nous, tot el que hem fet s’ha omplert. Fins el punt que aquell dia hi va haver un parell de persones que van haver de seure a les escales. També busquem formats atractius per aconseguir-ho. A l’Ateneu fem Òpera entre copes, conferències sobre òpera però amb una copa de vi a la mà. Valen cinc euros i temíem no omplir però, en canvi, les haurem de repetir perquè s’ha inscrit més gent de la que cabia.

Relació amb l’Ateneu, el Teatre-Auditori, l’Ajuntament...

– Els Amics de l’Òpera de Sabadell fa molts anys que porten òpera al Teatre-Auditori. Hi ha un interès com a espectadors i també molta gent que vol fer coses. Per això busquem sinergies, no té sentit anar sols.

Amb els Amics de l’Òpera de Sabadell hi ha un vincle una mica més especial.

– Bé, també parlem amb el Liceu, per exemple. Però és cert que amb ells la col·laboració ha estat clara. Per exemple, fem una activitat que es diu òpera en construcció que es tracta d’entrar a un assaig i així trencar la barrera física amb el públic.

Tot plegat és una visió estratègica per al primer any, en què ens hem de donar a conèixer. En un futur mantindrem la divulgació i la compaginarem amb la producció d’espectacles, concerts, òperes de cambra...

Professionalització?

– Sí. Hi ha un doble problema o oportunitat. D’una banda, l’oferta operística estable és a Barcelona i Sabadell; n’hi ha poca. L’òpera de cambra, més curta i dinàmica, és una bona forma d’entrar en aquest món. D’altra, els cantants tenim la necessitat de tenir espais de creixement artístic. No pot ser que surtis del conservatori i només puguis treballar al Liceu o fora d’Espanya. Sabadell és un bon planter i volem complementar-ho amb produccions que fugin de l’amateurisme.

Això implica temps i esforç econòmic.

– En totes les iniciatives culturals el finançament és el gran repte. Per això fem l’estratègia de fer passos petits i segurs. Així es pot crear un públic amb sentiment de pertinença. Després ja vindran els diners.

De moment teniu definit el primer trimestre.

– Sí, ja estem preparant més activitats però ara per ara no les puc explicar perquè no estan confirmades.

D’on sortiu la gent que conformeu AprÒpera?

– És una idea que fa tres anys que hi treballo, des del postgrau de producció cultural. Ara a la junta som quatre persones de Sant Cugat i d’edats diverses. Sara Bañeras i jo som cantants. Montse Roig porta més de 30 anys coordinant el concurs internacional de piano Maria Canals. Pep Martínez és jubilat, amant de l’òpera i ens ajuda molt en els comptes.

Notícies relacionades