Mandràgora reggae trenca el ‘mamihlapinatapai’

Fotos: Jordi Pascual

Una mirada entre dues persones que esperen que l’altra iniciï una acció que ambdues volen que succeeixi però que cap de les dues comença. Si costa d’explicar en una frase, encara més en una paraula. Però la llengua dels indígenes de la Terra del Foc té el mot exacte: Mamihlapinatapai. Gens casualment el grup santcugatenc Mandràgora reggae ha decidit fer d’aquest vocable el títol del seu primer LP, per al qual han obert una campanya de micromecenatge a través de Verkami. Després d’uns inicis carregats de bolos, de ser els creadors de la cançó de la Jamborinada –la trobada escolta més gran del país–, d’haver tocat davant de 13.000 persones, de fer un EP, d’haver tocat també al festival BioRitme i de viatjar a l’Initiative Forum de Järna (Suècia), han decidit trencar el mamihlapinatapai i començar un nou repte en forma de disc.

D’on traieu els noms?

– Ens agraden noms complexos i curiosos. Mandràgora és una planta, com la que crida quan l’arrenquen a la pel·lícula de Harry Potter –explica Marc Berruezo, guitarra i coros del grup–, després vam saber que hi ha un DJ que també es diu Mandràgora així que li vam afegir el reggae al final.

També el seu EP, Chakana, expliquen, rep un d’aquests noms estranys que tant els agraden, concretament el d’un símbol –una creu esgraonada– dels indígenes dels Andes centrals. Però això dels noms estranys ve amb el naixement del grup tal com es coneix actualment. Abans de Mandràgora gairebé els mateixos integrants del grup tenien Brindis, una aposta musical més propera a un grup d’amics que versionava cançons de pop-rock català, bàsicament. Aquella espurna es va poder crear perquè molts d’ells són companys i amics des de petits, a l’escola bressol, al Cau Berenguer el Gran... Amb els coneixements musicals bàsics, alguns per algun curs i la majoria en clau autodidacta, van començar a fer música fins que els exàmens els van aturar temporalment. A principis del curs 2015-2016 els va sorgir l’oportunitat de fer un concert de comiat al Siglo, al Mercantic. La reunió per preparar aquell darrer bolo va ser l’excusa per acabar creant un nou grup.

Ens vam venir amunt –diu la veu de Mandràgora, Arnau Serrallonga–, teníem l’oportunitat de crear un grup nou i tots teníem ganes de fer-ho amb més implicació.

Això va suposar marcar-se un intens calendari de tres assajos setmanals, de superació any rere any, de començar donant-se a conèixer al 2015-2016, de treure un EP i créixer més encara al 2016-2017 i, enguany, fer un CD. Les prioritats han canviat respecte als ritmes que seguien a Brindis. Reconeixen que no és senzill combinar els estudis i la feina amb un grup de música i el monitoratge al Cau però tenen clar que en la llista de prioritats Mandràgora està ben a dalt. I això és un repte perquè són set persones, a banda de Serrallonga i Berruezo, Alex Rigueiro (guitarra i coros), Guillem Busquets (baix i coros), Bernat Ayneto (teclats i piano), Marc Loscentrales (tècnic de so) i Flavi Aspero (road-manager). El seu somni és poder tindre la seva feina però aprofitar els caps de setmana per fer bolos com a grup consolidat a l’escena musical catalana. Aquest somni els fa renunciar a algunes coses però no tantes com alegries els ha donat estar junts en una aposta musical que “més que una flor al cul, ha tingut un ram”, bromeja Berruezo.

La flor més gran de totes va ser la Jamborinada, l’oportunitat de compondre la cançó de la trobada escolta més important de Catalunya. Tot va anar molt ràpid. Serrallonga va rebre una trucada del que va ser un dels seus monitors quan era un nen al Cau dient-li que just aquell dia acabava el termini per presentar una proposta. Les normes deien que s’havia de presentar la cançó definitiva, en format banda si aquesta era la proposta i tenint en compte que havia de ser apta per cantar a les trobades i activitats dels grups escolta. No hi havia temps per a preparar tanta cosa així que en qüestió de mig dia va transformar uns primers acords de guitarra amb la proposta definitiva sense banda. Per si hi havia algun problema va dir que la podia tocar tot el grup però que la preferien enviar així per demostrar que es podia cantar als Caus. La va enviar al concurs abans que a la resta del grup. En aquell moment La força per moure el món era una cançó totalment reggae d’uns set minuts.

Poc temps després el mateix Serrallonga va rebre una nova trucada: havien guanyat. La creació havia estat tant improvisada que ni tots els membres del grup l’havien escoltada i fins i tot ell va haver de fer una nova escolta. Així va començar un llarg i intens procés de producció. Reduir la cançó als poc més de tres minuts que dura actualment, retocar cada detall, gravar el videoclip i a poc a poc esdevenir un grup referent a l’escoltisme català. La culminació va arribar el 29 d’abril amb l’acte central de la Jamborinada. 13.000 persones cantant amb Mandràgora la que és fins el moment la seva cançó més reconeguda –més de 70.000 reproduccions al YouTube– i que els ha donat reconeixement i anècdotes.

Avui a la feina –explica Berruezo, que treballa de monitor de menjador– una nena m’ha preguntat si jo havia creat la cançó de la Jamborinada. Quan li he dit que sí, no s’ho ha cregut. He hagut de demanar-li a un altre company que li digués que sí havia estat jo amb el meu grup. Després m’ha dit que no entenia per què era monitor al menjador si era famós i estava forrat.

Evidentment, cap membre de Mandràgora està forrat però els encanta que hi hagi infants que els reconeixen pel carrer. Fins i tot han signat autògrafs i s’han fet fotos amb els fans. Però la Jamborinada és tota una experiència i també una bombolla que els va esclatar amb la gravació de l’EP. Van arribar a l’estudi de gravació després de guanyar el concurs de bandes emergents del Vallès, Boca Grossa, i pensant que no havien de fer música per a consum propi. Havien de pensar cada nota, cada instrument i cada detall per donar la màxima qualitat musical possible. Aquella gravació la consideren la primera feina professional com a grup sense l’ajut de l’equip de la Jamborinada.

Quedaven pocs dies per entrar a gravar, teníem quatre temes i no ens funcionava cap. Al final vam decidir que valia la pena gravar-ne només un però ben fet abans que fer-ne molts i que no quedessin bé.

Si la cosa va de flors al cul, aquella decisió va ser una llavor perquè en menys d’una setmana no només van perfeccionar un dels temes que tenien pensats sinó que en van crear tres més, i aquests sí que els sonaven bé. La clau, segons Loscertales, va ser relaxar-se una mica, el que els va permetre oblidar per un moment l'espontaneïtat que sempre porten lligats els directes per l’estudi de cada detall que precisa un tema gravat. El Boca Grossa no només els va donar l’oportunitat de treure l’EP sinó també de participar al festival BioRitme amb grups de la talla d’Aspencat i Greenvalley, una altra experiència que els ha marcat per haver compartit backstage amb grups que són els seus referents.

Aquestes dues grans experiències se sumen a una tercera que també els ha consolidat com a grup, haver participat a l’Initiative Forum de Järna, un punt de trobada d’iniciatives d’arreu del món a favor de la transformació social que es va començar a gestar l’any 2009 amb la 360º Conference. Els Mandràgora van acudir a l’edició d’enguany, celebrada a l’abril, perquè ells mateixos es van interessar per acudir i tenir un espai als concerts que es fan després de sopar. Van compartir escenari amb altres grups d’arreu del món preocupats pel benestar social i pel medi ambient. D’aquell concert rememoren la gent que acudia només per conèixer nous grups –cosa poc habitual a casa nostra, lamenten– i la connexió entre el públic i els músics, llàgrimes incloses. Recorden amb especial estima una àvia que des del públic es va inventar una coreografia per a la cançó Beyond the borders. Aquell ball ha quedat immortalitzat al videoclip.

Per a Mandràgora, el reggae és molt més que un gènere musical, és una forma de socialització i de demanar un món millor, allò de “deixar el món millor del que ens el vam trobar” que canten a La força per moure el món. Els valors creuen de cap a peus el grup però això no significa que no estiguin oberts a fer concerts a llocs i ambients que potser desentonen ja que el seu principal objectiu, diuen, és transmetre el missatge i, de fet, té més sentit fer-ho on encara no ha quallat que entre els convençuts.

Si el Verkami va bé, al març podran tenir el nou disc enllestit. I si encara va millor, podran tenir fins i tot un format vinil. Els esperen uns mesos de molta feina, d’assajos i d’estar lluny dels escenaris un temps més. Però els concerts, reconeixen, es troben a faltar així que, tot i que consideren que l’Ajuntament no fa una aposta prou clara pels nous talents musicals –ho exemplifiquen amb el retard i retallada a la meitat del pressupost de la sala de concerts o sala polivalent–, aprofitaran una de les eines que consideren positives, la iniciativa de músics al carrer. I al carrer esperaran que Mamihlapinatapai els torni a sobre dels escenaris.

Categoria: 

Notícies relacionades