L'any del cinema britànic

Fotos: promocionals de les pel·lícules

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Jaume Claret Muxart | En la 69 edició del festival de Sant Sebastià s'han presentat dues pel·lícules britàniques que es posicionen dins de les millors pel·lícules de l'any. Dues obres de gran emoció:

image.png

El festival s'anticipava com un gran esdeveniment on retrobaríem amics i veuríem una programació d'alt nivell. En els primers dies radiants una pel·lícula va ressaltar entre les altres. De conversa en conversa, en els bars del costat de la ria a prop del Kursaal, a les cues per entrar al Principal (curtes perquè aquest any teníem butaques assignades), a dins les sales esperant que la pel·lícula comencés, s'escoltava un nom: Terence Davies. Jo, incrèdul i emocionat, sense esperar tal rebuda, al·lucinava amb la popularitat d'un cineasta com Davies, un dels més grans dels últims anys, però poc valorat com a tal. Per a mi la projecció era realment especial, em vaig comprar un tiquet tot i tenir acreditació, per anar a la gala a la gran sala del Kursaal. Davies és un dels referents més importants pel meu cinema. Admiro a tants cineastes com fotogrames per segon, però sempre hi ha uns pocs als qui m'hi sento identificat i que penso sovint quan faig cinema. Benediction de Terence Davies és la seva pel·lícula diàleg. Tot el relat està construït a partir d'escenes que es van succeint una rere l'altre, la majoria converses, amb uns diàlegs brillants en els quals les paraules suggereixen un doble significat, normalment profund, emmascarat per un humor sarcàstic i molt fi. En el darrer film de Davies hi ha una economia sorprenent de transicions i panoràmiques. Davies és un jove de setanta-cinc anys que ara juga amb els formats digitals per generar aquestes transicions, que poden arribar a ser fallides i estar fora de to. Tot i la manca de les habituals transicions, el personatge principal el poeta Siegfried Sasson interpretat per Jack Lowden, es manté com a pilar de punt de vista. Ell és la transició d'escena en escena, ell va canviant, fins a transformar-se en algú que no li hagués agradat ser i no fa més que recordar el seu passat.

image.png
The Souvenir: Part II - Joanna Hogg
image.png
Qui també mira enrere a la seva joventut és Joanna Hogg. On estava Joanna Hogg? Fins fa res, poc coneixíem del seu nom i del seu cinema. Per a mi va ser un gran descobriment, com Mia Hansen-Løve, Kelly Reichardt, Claire Denis, Angela Schanelec entre poques altres. Cineastes que vaig devorar tota la filmografia de dalt a baix en molt pocs dies de diferència. Són cops de cor. La primera pel·lícula que vaig veure de la cineasta anglesa va ser Archipelago i estava fascinat per la seva cruesa formal i els seus complexos personatges. Quan m'agrada molt una pel·lícula, l'aturo per uns instants, baixo a la cuina i em preparo un té. Aquest ritual fa allargar la pel·lícula dins meu i l'estat de benestar, i evidentment va succeir en totes i cada una de les pel·lícules que vaig veure de la Joanna Hogg. Un any després, s'estrena la primera part de The Souvenir, i el seu nom creix entre la cinefília. La pel·lícula és l'exposició internacional d'una directora que va restar amagada per molts, malgrat la seva qualitat cinematogràfica, equiparable a Schanelec. Ens hauríem de preguntar, perquè va restar a l'ombra i quantes més Hoggs hi ha per descobrir. Segurament l'excessiva velocitat de la temporada cinèfila i el volum immensurable de pel·lícules que es produeixen durant l'any, no permet que sensibilitats com la de cineasta en qüestió floreixin entre tanta mediocritat. Amb The Souvenir la ubiquem en un entorn molt ben connectat: el productor executiu és Martin Scorsese, l'actriu protagonista és Honor Swinton Byrne filla de l'actriu Tilda Swinton i va formar part de la mateixa generació de cineastes, artistes i fotògrafs com Derek Jarman. Després de l'explosió que va suposar The Souvenir a la seva carrera, torna amb la segona part, o més ben dit, el seu díptic: The Souvenir: part II.
La segona pel·lícula de The Souvenir conté dins seu la primera part. L'aspecte fascinant d'aquest projecte és l'experiència de l'espectador quan el veu i el vincle continuo amb l'experiència de la protagonista qui és un borrós mirall autobiogràfic de la cineasta. La primera pel·lícula narra la permanent absència i desorientació d'una noia que en acabar d'entrar a la universitat de cinema comença una relació tòxica i desestabilizadora amb un noi més gran. La segona, narra la llum després de la tragèdia, en la que ella comença a fer cinema i filma la seva pel·lícula de graduació que és: The Souvenir. Com les capses de nines, una conté dins seu l'altre, però aquesta reveladora estructura no es descobreix fins a la segona part a través d'un muntatge metacinematogràfic el·líptic i rítmic que es combina amb estil i elegància amb la música que hi apareix. Una autèntica delícia.
Després d'un raig de llum del projector, sobre els ulls de la Julie, asseguda a una de les butaques del cinema, es precipita la primera imatge de la seva pel·lícula de graduació. És un pla mitjà que es converteix en un primer pla en un moviment de tràveling angular de la càmera cap al seu rostre que acompanya l'emoció d'ella en veure per primer cop les seves imatges i la meva emoció en veure el rostre de la Julie commogut. image.png

elCugatenc ha acreditat l’Associació Jove de Cinema de Sant Cugat per acudir al Festival de Cinema de Sant Sebastià. Pots veure les cròniques de l'entitat aquí.

Notícies relacionades