La creu de terme i la cura del Monestir

Foto: Lali Puig

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El passat 19 de juny, just a punt de començar l’estiu, la creu de terme al Monestir es va estavellar contra el terra. La nit desfasada d’un grup de persones va acabar en acte vandàlic, amb una d’elles fent caure la creu i trencant-la en desenes de fragments.

Un acte absurd, aparentment sense intencionalitat, però amb greus conseqüències. La creu ha quedat malmesa, i si bé es podrà restaurar, no sabem encara l’abast del resultat. La persona que s’hi va pujar va quedar ferida, i a més haurà d’afrontar un acusació per delicte sobre el patrimoni històric, concretament contra un element que disposa de la màxima protecció en tant que Bé Cultural d’Interès Nacional.

La creu de terme del Monestir és un magnífic exemplar d’aquest tipus de fites que cobrien el territori des d’època medieval, en una societat on la religió tenia molt poder i era present arreu. Al costat dels camins assenyalaven els termes i les poblacions. Aquesta concretament s’alçava en origen al peu de l’antic camí a Terrassa, popularitzat al segle XX com a “camí dels monjos”: sortint del carrer Sant Domènec seguia en direcció nord passant per l’actual capella de Sant Domènec, seguia a tocar de les masies de Can Bellet, Can Delaire, can Graells... un territori antic que avui quasi no reconeixem. La creu actual data del segle XVI, si bé hauria substituït una de més antiga, la “creu de pedra” que consta en alguns documents medievals, i que després rep també el nom de Bufart i de Sant Domènec, en relació als nous referents. És també la creu de terme més ben preservada de Sant Cugat, de fet l’única creu que conservem íntegrament. Una creu que comparteix amb molts altres exemplars una estètica gòtica, molt evident en les traceries i elements decoratius, i les imatges de la crucifixió i de la Mare de Déu amb un nen Jesús als braços.

El 1936 va patir el primer enderroc a l’inici de la Guerra Civil, quan el cop d’estat feixista va produir una reacció anticlerical i d’enderroc de símbols religiosos. El 1940, passada la guerra, el nou rector mossèn Griera la va fer alçar dins el recinte del Monestir, en una doble operació de restauració del patrimoni i dels símbols religiosos en el context del nacionalcatolicisme. Des d’aleshores ha format part del paisatge del monument i del paisatge vital dels santcugatencs. Som molts els qui ens hi hem assegut a la seva base, el petits que han fet la primera escalada als graons, i moltes les fotos grupals i sessions del ball del paga-li Joan que ha presidit...

És sobretot aquest vincle emocional amb la ciutat, trencat amb la visió de la creu fracturada, el que ha generat una reacció. La notícia es va escampar ràpidament als mitjans i a les xarxes socials. Feligresos moguts per un sentiment religiós van omplir de flors i ciris el peu de la creu, i moltes persones van regirar les fotos antigues per compartir els records familiars a l’entorn de la creu.

Ara, passada aquesta onada de rebuig al vandalisme i de reivindicació de la creu de terme, és el moment de capbussar-se als corrents més profunds d’aquest mar que modela el que passa al monestir. Aquest malaurat incident ens recorda que el patrimoni històric és un bé vulnerable i irreemplaçable. El Monestir és un element inqüestionable, el bé patrimonial més rellevant i valorat de Sant Cugat, però no per això està exempt de riscos en una ciutat que creix i intensifica l’activitat al seu voltant. Ha de seguir sent proper i ben present al dia a dia a de la ciutat. Però cal protegir-lo i conscienciar sobre els seus valors i la necessitat de cuidar-lo entre tots més enllà de les campanyes de restauració, essencials, del monument. Si no, anirem perdent poc a poc una peça important del nostre bagatge cultural, i això no ens pot passar.

Alba Rodríguez, servei de Patrimoni Històric i Museus de Sant Cugat (Ajuntament de Sant Cugat)

Notícies relacionades