Júlia de Paz: “El mite de la maternitat és una eina d’opressió”

Fotos: Melisa Margarita Ramírez Estremadoyro (1 i 3) i Juanma Bernabeu (2)

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Ama, la història d’una mare i una filla travessades per la precarietat, és el primer llargmetratge dirigit en solitari per la santcugatenca Júlia de Paz. És un projecte que pretén desconstruir el mite de la maternitat i que va nàixer a partir del curt homònim que la mateixa de Paz va dirigir al 2018, un treball reconegut a l’Ibicine per la productora la Dalia Films, que el va premiar amb la conversió del curt en una pel·lícula.

De Paz atén elCugatenc amb la mirada fixada en l’estrena d’Ama el proper 16 de juliol –l’estrena depèn de Filmax i la directora encara no sap quan es podrà veure a Sant Cugat–. La pel·lícula ja ha tingut impacte i al darrer Festival de Màlaga es va emportar dos reconeixements: el de la crítica (de l’Asociación de Informadores Cinematográficos) a millor pel·lícula i la Biznaga de Plata a millor actriu (Tamara Casellas).

Tot i que diversos mitjans parlen d’òpera prima en tant que és el primer llargmetratge que ha dirigit en solitari, cal tenir en compte que al 2019 de Paz ja va codirigir, amb 10 altres estudiants de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), la pel·lícula La filla d’algú, que va rebre el premi a millor actiu i un premi especial al Festival de Màlaga i una nominació a millor actriu als Gaudí.

Per què la maternitat?

– Amb la Núria Dunjó, la guionista, ens vam reunir per proposar temes que ens venia de gust tractar. Veiem cada projecte com una forma de tractar i sanar coses que ens preocupen. Vam decidir que volíem parlar de l’abandonament i el penediment. Vam començar escrivint què suposava per a nosaltres aquests dos conceptes, un viatge que jo vaig fer amb el suport de la meva mare. Vam veure clarament que eren dos conceptes molt presents en la maternitat. Va ser així com vam començar dibuixar el personatge de la Pepa, una mare que es penedeix de la maternitat i es planteja abandonar la seva filla.

En diverses entrevistes has dit que no hi ha un tipus de maternitat. És una forma de lluitar contra la idealització de ser mare?

– El mite de la maternitat és una eina d’opressió. Ens demanen que complim un tipus de maternitat que no és real, que perdem la llibertat, que ho donem tot per la família, que perdem la identitat com a dones... A la pel·lícula intento defensar que no existeix un únic tipus de maternitat perquè és una relació humana i, per tant, cada cas és diferent.

Vau parlar amb moltes mares i també expertes que podien ajudar-vos a entendre els debats de la maternitat a nivell emocional. Com va ser aquest procés?

– Vam estar un any fent-ho, amb el suport especial d’una treballadora dels serveis socials de Rubí que s’encarrega de la infància. Molts d’aquests infants es troben en situacions de mares que no tenen recursos ni eines per afrontar la maternitat. Això genera una frustració que sempre acompanya la mare. La Tamara va parlar amb un noi que va ser abandonat als cinc anys i ens va regalar la seva història. Hem intentat tractar el tema amb el màxim respecte possible. Vam intentar i intentem informar-nos al màxim.

Visibilitzar una realitat que cap persona de l’equip ha viscut?

– Clar. Jo no soc mare ni he sigut abandonada. Sí que he pogut tenir en algun moment un sentiment d’abandonament però no de la mateixa manera. Per això era tan important el procés d’investigació.

La Pepa és un mix de moltes d’aquestes vivències que us han explicat? Havia de ser un personatge molt ben construït perquè té el pes de tota la pel·lícula.

– Sí. És un personatge que hem treballat molt entre la Tamara i jo. Per molt que no compartim tota l’experiència, quan es construeix un personatge també es parteix de l’experiència pròpia. La Pepa té parts de la Tamara i meva, i de tot l’equip. És molt difícil defensar un personatge que no entens o amb el qual no empatitzes. Aquest és el treball que més vam elaborar. Més tenint en compte que la gravació la fèiem a partir d’improvisacions i, per fer-les bé, has d’entendre molt bé el personatge.

El vincle mare-filla és clau a Ama però suposa treballar amb una nena. Com ha estat l’experiència?

– Doncs la nena no és actriu i no tenia cap experiència en interpretació. Vam fer càsting amb nenes amb experiència però no em sentia connectada amb cap d’elles. Posteriorment la directora de càsting se la va trobar a un bar i d’allà va sorgir tot. Vam passar moltes hores amb ella, vam jugar i, a partir dels jocs, vam entendre com era. En cap moment se li va passar el guió i la interpretació es plantejava com un joc.

La pel·lícula també és una crítica a la precarietat laboral, especialment a les zones turístiques. Per què?

– En el procés d’investigació totes les dones que ens trobàvem, tenien aquesta situació. Com que volíem tractar-ho amb respecte, no anava a inventar-me una classe social que no m’hagués trobat. No volem dir que la classe treballadora és més propensa a trobar-se en aquesta situació. Simplement les dones que ens vam trobar tenien aquesta situació i això ens permet mostrar la falta de recursos i de suport per part de la societat, l’economia i el sistema. És una manera de donar veu tot i que sigui des del meu privilegi de poder fer-ho.

Per què heu posat el focus a les zones turístiques?

– Perquè hi ha el discurs que Espanya és rica però al final treballem per la gent que ve de fora, deixant de banda molts recursos necessaris per a la gent que vivim aquí. És un contrast entre la imatge que es vol donar portes enfora i la precarietat que hi ha a dins.

Tots els escenaris són reals i això us ha portat a gravar a Sevilla, Alacant, Benidorm i Altea. Ha suposat un repte?

– Només quan la pandèmia ens va obligar a aturar el rodatge i quan vam tornar la gent portava mascareta a la platja. Vam haver de contractar figurants. Però gravar els espais reals ja tenen la seva història i aporten molt per crear.

Com va ser l’aturada?

– Portàvem la meitat del rodatge fet. Ens va trencar la dinàmica de rodatge. Teníem por perquè una nena de 5 anys creix molt ràpid. Alhora, va ser una aturada constructiva perquè vam poder rellegir tot el guió per canviar algunes escenes, eliminar-ne, afegir-ne...

Com ha estat treballar amb la Tamara?

– Un luxe! La vaig conèixer fa cinc anys i sempre dic que tot el que he après de direcció d’actors i actrius ha estat gràcies a ella. De fet, a un rodatge que venia de l’ESCAC em deien la miniTamara, però jo no sabia qui era la Tamara. La vaig conèixer a una escena molt complicada. Per això ha estat molt fàcil treballar plegades. Però, a més, té molt talent i ho ha donat tot.

Què suposa per a vosaltres rebre els premis del Festival de Màlaga?

– Gran part de l’equip fa poc que hem sortit de la universitat i els reconeixements ens ajuden a tenir visibilitat. Ara bé, els premis s’abracen quan venen però em preocupa que em donin feina.

Ha costat agafar un curt per convertir-lo en llarg?

– Com que era un tema complex, el curt se’ns feia curt narrativament. A més, el curt el vam escriure amb 21 anys i ens faltava experiència i maduració com a creadores. Quan se’ns va obrir la possibilitat de fer la pel·lícula ho vam rebre com una oportunitat per abraçar de nou el curtmetratge aprofundint més. Són moltes més hores de rodatge. De 10 dies per al curt a cinc setmanes per a la pel·li.

Al 2019 ja vas fer un llarg, La filla d’algú.

– No ho vaig viure de la mateixa manera perquè érem 11 directors i directores. Jo vaig dirigir tres escenes. Hi ha la seguretat de tenir més persones a la direcció. Ara bé, part de l’equip de La filla d’algú ha estat a Ama i m’he sentit segura.

Vau tenir nominació als Gaudí i dos premis a Màlaga.

– No ens ho esperàvem gens. Va ser una experiència molt maca i intensa.

Aquesta pel·lícula naixia de l’ESCAC. Està sabent fer suport als estudiants per visibilitzar-se quan surten al món laboral?

– Sí. A més, l’ESCAC és reconeguda i té molta visibilització. Això no vol dir que ara la meva principal preocupació sigui que em surti feina. Ara estic fent un curt i començo a escriure un llarg. És un procés lent i costa molt arribar a veure diners. És a dir, no paro de treballar però costa viure d’això.

Ser dona i jove ho fa més difícil?

– Quan decideixes ser directora, reclames una veu. Fas una obra en què dones la teva opinió. No interessa que com a dones parlem de certs temes perquè sortim de la norma. La dificultat arriba en el moment en què reclamem tenir veu i un càrrec. Ara bé, personalment no m’he trobat cap situació de menysteniment però perquè he triat els equips.

El futur és seguir dirigint?

– No és tan fàcil. De moment tinc projectes. El futur és incert però vaig fent com puc. Només treballar de directora és molt difícil. Les persones que s’ho poden permetre és perquè cobren molt per cada projecte i poden sobreviure el temps en què no estan dirigint preparant el projecte següent.

L’estrena és el dia 16. Es podrà veure a Sant Cugat?

– Per ara a Barcelona segur però a Sant Cugat no. Com que és cine d’autor, costa més.

Els Cinemes Sant Cugat ara són públics i hi ha pel·lis d’autor. Interpel·lem directament a la regidora a veure si aconseguim alguna cosa?

– Vinga!

Notícies relacionades