Jordi Lara: “A Xirinacs el van condemnar al silenci però mai va deixar de tenir fe en el poble”

Fotos: Jordi Pascual

Lluís Maria Xirinacs és conegut pel seu activisme i vida política però hi ha molt més darrere del personatge. La mort mística –volguda però natural– a l’agost del 2007 al Pla de cal Pegot, a Ogassa (Ripollès), és un interrogant més d’un home que va desafiar el poder establert d’una manera tan sincera que fins i tot els seus adversaris polítics sempre li han reconegut la coherència. Ara el santcugatenc Jordi Lara ha intentat posar noves preguntes i algunes respostes sobre els dies previs a la mort de Xirinacs amb la novel·la Sis nits d’agost [Edicions de 1984, 2019] que va presentar el passat 28 de març al Cafè Auditori.

Hem convertit Xirinacs en un mite.

– Dissortadament no abunden les persones que es comprometen a fons per la resta. Si n’hi ha, no són gaire visibles. Quan algú es dona als altres de forma visible i com a testimoni, és a dir, vol que la gent es bellugui, immediatament es converteix en un personatge públic que la gent té present. Amb els anys i la seva mort, pot esdevenir una mena de mite. Però pot ser un mite en positiu o en negatiu. Xirinacs és un mite polèmic perquè representa la desobediència i l’actitud contestatària davant els poders, reivindicant la llibertat de l’individu i dels pobles.

És molt més conegut pel seu activisme i l’etapa com a senador que no per la intel·lectualitat que també desenvolupava.

– Dels 30 als 45 anys es va dedicar a fer visible l’oposició contestatària. Volia fer perdre la por a la gent. Plantava cara a la repressió franquista, demanava la separació entre Església i Estat... Quan va desaparèixer de l’escena pública es va dedicar a l’estudi. Va desplegar una obra intel·lectual molt àmplia que no és tan coneguda. Però no deixa de ser el mateix Xirinacs. Ell deia que s’havia ficat en política per una raó de fe, religiosa. Considerava que podia ser una forma d’ajudar la resta.

Sense el sacerdoci no s’explica la figura de Xirinacs?

– No, sense la seva part religiosa no s’explicaria. Però a més ell no va ser un capellà dòcil amb la jerarquia eclesiàstica. Als anys 60 va plantar cara als Bisbes. Va ser el primer capellà de l’Estat que va renunciar a la paga que el franquisme donava a tots els capellans. També es va tancar a Montserrat per demanar una separació de l’Església i l’Estat. Quan va sortir del sacerdoci se sentia plenament sacerdot però ho va fer perquè s’havia enamorat.

Un dels elements més polèmics de Xirinacs és el seu pacifisme radical, que el portava a no utilitzar la violència com a forma d’acció però, alhora, entendre que hi ha diferents tipus de violència. Va arribar a dir que la violència d’ETA era més comprensible que la de l’Estat.

– Creia que la violència de l’oprimit, que es defensa, no és el mateix que la violència de l’opressor, que ataca. És un raonament de sentit comú i és des d’aquest punt que cridava a comprendre, no a legitimar, la violència de l’oprimit. Quan l’any 2002 va fer aquelles declaracions tan polèmiques en què es declarava amic d’ETA, venia d’un raonament a propòsit de Ghandi que ja posava de relleu que no era la mateixa violència la de l’opressor que la de qui es vol defensar.

S’ha intentat passar pàgina del testimoni polític de Xirinacs?

– Sí, de fet, a La traïció dels líders denunciava que quan va arribar la democràcia, si és que es pot dir així, hi va haver unes corredisses de possibilisme. És a dir, molts activistes que havien plantat cara al franquisme van anar corrent a ocupar les poltrones d’una Generalitat de fireta. Ell deia que no s’havia lluitat per una autonomia dòcil amb Madrid i, per tant, no s’hi va conformar i ho va denunciar. Va ser un personatge incòmode per als que van tenir el poder després de la dictadura. Fins i tot va ser silenciat durant molts anys a la premsa.

Són anys de silenci, des de la desaparició de l’esfera pública fins a la mort.

– Va desaparèixer perquè el van condemnar al silenci però mai va deixar de tenir fe en el poble. Quan es va apartar a estudiar, va teoritzar sobre economia i autogestió, va crear les primeres cooperatives autogestionades, de consum, de moneda transparent... Això als anys 80! Eren mecanismes per trobar l’emancipació del poble, la plenitud. Sobretot, mai va perdre la fe en el país. Estava segur que un dia el poble es tornaria a aixecar.

Al llibre parles de la mort i dels dies previs. Aquell fet està marcat per mentides des del primer moment. La premsa va dir que s’havia suïcidat.

– He escrit una novel·la. Més que clarificar intento buscar els punts més foscos, és a dir, plantejar preguntes i no donar respostes. La mort és aquí al mig perquè molta gent deia que era un suïcidi però després et trobes al forense que deia que era una mort natural. És a dir, no es pot dir que fos un suïcidi ja que no es va prendre res ni es va infligir cap violència tot i que la voluntat de morir hi era.

 

Les paraules de vegades no ens ajuden a comprendre la realitat. La literatura justament el que fa és intentar entendre la realitat a través d’unes paraules que s’han de reinventar. Hem de trobar un llenguatge nou i una paraula que s’ajusti més a la mort de Xirinacs.

I no l’has trobat?

– Bé, he escrit un llibre sencer buscant-la.

Dius que el llibre busca espais foscos però també hi ha una part de reconstrucció d’un espai molt íntim. Xirinacs marxa sol a la muntanya a morir volgudament sol.

– Hi ha una part detectivesca perquè havia de desmentir falsedats. És a dir, hi ha una capa de saber què va passar i una segona, que és la que jo buscava, sobre el sentit d’aquestes coses. És un home que va decidir morir quan tenia 10 o 20 anys de vida per davant, amb gent que l’estimava, feina per fer... Tot i així, el dia del seu aniversari va pujar a la muntanya per morir, sense cap patologia mental. Encara que es va dir, no és cert que estigués boig.

Quins interrogants et queden?

– Potser dos. La primera quins són els límits del compromís individual amb el col·lectiu. Ell ens ho planteja: fins on estem disposats a arribar com a individus pel nostre poble. En els moments que vivim a Catalunya és una pregunta interessant. La segona és si la resta ho vam saber entendre. Ho entenem ara? Som prou valents per plantejar-nos-ho amb aquests termes?

A l’octubre Joan Parés, metge de Xirinacs, va venir al Club Muntanyenc de la mà de l’associació Dret a Morir Dignament per fer una xerrada. Sobre la mort, ens va dir: “Va fer una protesta a la plaça Sant Jaume en què li van fallar les forces. Des de llavors va veure que el millor sacrifici pel seu país i per la seva causa era donar el que li restava de vida per així deixar de ser un súbdit”. És això el que t’has trobat fent el llibre?

– Sí, i més coses. Va pujar a morir per interpel·lar el poble, i això es demostra a l’Acte de sobirania que va escriure. Però a banda d’això va pujar per altres raons. Un dels motius morir era per donar-se del tot a Jesús i als altres. Des d’una perspectiva més mística, també deia que volia tornar a formar part de la natura que l’havia creat.

És a dir, no hi ha una única raó política nacional. N’hi ha d’altres. Segurament també de personals que desconeixem. Penso que fins i tot hi ha algunes raons que ell no sabia. No tot el que fem a la vida sabem per què ho fem o, com a mínim, no sabem verbalitzar-ho perquè forma part d’un subconscient tan profund que no aflora mai.

També hi ha la mort com a via d’arribar a la consciència universal, lligat a la seva vessant més filosòfica.

– A l’indret del Ripollès on va anar a morir ell estableix una mitologia sobre les muntanyes que l’envolten. Això es vincula amb la seva voluntat d’integrar-se en una consciència universal. També hi ha bona part del seu globalisme, és a dir, veure la realitat d’una manera íntegra, amb totes les seves dimensions. Ell defensava que aquesta forma de veure el món hauria de ser compartida per tots els éssers humans perquè això ens portaria a la plenitud i a la fraternitat universal. Quan decideix morir també ho té present.

Quin és el principal llegat de Xirinacs?

– La dignitat de poble. Fins i tot els sectors més contraris al seu ideari van reconèixer la dignitat i coherència. La desobediència és també un bon llegat, perquè és l’única manera de fer evident la injustícia.

Ara se’n parla molt alegrement.

– La desobediència no és fàcil perquè s’ha d’exercir en un bon sentit. S’ha de mesurar i administrar. Hauríem de rellegir Xirinacs perquè ens ensenya a ser desobedients però amb astúcia per aconseguir el nostre objectiu. El mateix passa amb la no violència perquè implica reprimir la teva pròpia ràbia. Però també s’ha d’entendre que no es tracta de resistir les bastonades de l’opressor sense fer res. La no violència té un component d’activisme.

Notícies relacionades