Joan Artigas: “Espero un Foix i un Ferrater del segle XXIˮ

Fotos: Jordi Pascual

Salvador Espriu i Pere Quart són els protagonistes del darrer disc de Joan Artigas, Silencis en veu alta, que va presentar el passar 24 de setembre a l’Ateneu. Es tracta d’un recull de poemes que ja havia musicat i que ha decidit agrupar en un disc. L’exdirector de l’institut Angeleta Ferrer llença així el seu segon disc, que arriba després d’un dedicat al santcugatenc Garbriel Ferrater i que el va fer col·laborar i finalment entrar a la junta de l’associació ciutadana que reivindica la figura del poeta.

Com neix aquest disc?

– Està format per dues maquetes amb poemes de Pere Quart i Salvador Espriu enregistrades entre el 2012 i el 2013. Ho he refós perquè crec que tenen un nexe ja que tots els poemes reflecteixen una època de silencis però amb molt de ressò al voltant d’aquest silenci.

Per què has optat per aquest silenci com a protagonista?

– Els poemes que vaig escollir reflecteixen tota una època, des de la Guerra Civil fins al franquisme. Són silencis en veu alta però amb molta contesta i rebel·lia. El nom del disc és el primer vers d’un dels poemes de Pere Quart.

Per què aquests dos poetes?

– Un compositor no escull els poetes sinó que els poetes i els poemes t’escullen a tu. De vegades m’empenyo a posar música a alguna cosa i no acaba de funcionar. En canvi, un dia estic llegint i dic: ostres!, aquí hi ha una cançó.

Fa un parell d’any vas dir que Ferrater era un autodidacta. Quin és el tret diferencial de Pere Quart i de Salvador Espriu?

– Potser no són els únics però són uns veritables cronistes del segle XX. També hi ha altres elements, com la ironia de Pere Quart o la senzillesa d’entendre el conflicte amb Sepharad que té Espriu.

En aquella entrevista deies que no havies sigut capaç de musicar cap escrit teu...

– Segueixo igual! He escrit algunes coses tot i que no em considero poeta. Però diria que només hi ha un poema que en realitat és una cançó. Suposo que la forma d’escriure té un ritme que no s’adapta a l’estructura d’una cançó. En canvi, hi ha poetes que m’ho donen molt millor que com jo ho sé fer.

Amb Pere Quart i Espriu, t’has trobat alguna dificultat per musicar-los?

– Sempre hi ha poemes en què la música et surt en cinc minuts i d’altres en què tardes cinc anys. Quan t’enfrontes a un poema, saber quan l’acabaràs de fer és una incògnita. Tinc una multitud de poemes amb alguna primera melodia al calaix. Falta aquella màgia que cal per dir: ara ho tinc! Un compositor sap quan té la cançó a les seves mans.

Com has finançat aquest disc?

– Autofinançat. És més senzill i parteix de maquetes ja fetes. És diferent a l’anterior.

Haver musicat Ferrater t’ha portat a implicar-t’hi en l’associació ciutadana, que ha aconseguit tornar a posar al poeta a la vida cultural santcugatenca.

– Vaig conèixer l’associació just quan feia la campanya de micromecenatge pel disc. Des d’aquell moment vaig establir el vincle, vaig acudir a altres reunions i aquell 2017, quan es va decidir formalitzar l’associació, em van demanar formar part de la junta. Com estava a punt de jubilar-me, vaig pensar que era el moment de fer-ho. Sempre havia desitjat aprofitar la jubilació per dedicar-me a la música. I ara a sobre tenia l’oportunitat de l’associació.

I aneu més enllà de Ferrater...

 

– Tot al voltant de la poesia, de dignificar-la. És un gènere que sembla menor però per a tots els que estem a l’associació és molt important.

Malgrat tot, darrerament hem vist nous autors, editorials...

– Sí, i hem de partir de la base que Catalunya és una terra de poetes. Durant el segle XX hi ha hagut grandíssims poetes. Al XXI també, i amb molta més quantitat. Espero un Foix i un Ferrater del segle XXI. Arribaran. Hi estic convençut, hi ha bona base.

(foto)

Són coneguts els cantautors de la Nova Cançó però ara, tot i que n’hi ha, tenen menys visibilitat.

– No és fàcil perquè el tipus de música de moda és un altre.

Entrem al debat del públic i l’autenticitat. Hi ha músics amb grans formats i que omplen i d’altres, de molts estils diferents, que no arriben mai a ser reconeguts.

– Soc defensor de tots els tipus de música. M’agrada el jazz, el rock, el flamenc... Per a compondre tinc les meves preferències. Els cantautors de la meva edat som autodidactes. Jo mateix he anat molt poc al conservatori i he après a fer música sol tot i que amb bons companys que t’ajuden.

Tenim els estils de música separats per murs. Si t’agrada un és com si no poguessis escoltar un altre. No passa res si un dia te’n vas a un concert de punk i t’ho passes bé i un altre te’n vas a un de clàssica i també!

– L’altre dia anava al cotxe i a la ràdio van posar una cançó de Doctor Prats. A continuació van posar una altra que tenia moltes semblances amb l’anterior. I la següent igual. És cert que de vegades, seguint el que vol la gent, reduïm la varietat musical. Aquesta no és la meva proposta. Segurament el que canto no és el que vol la majoria de gent però ho faig per gaudir.

No hi ha forma d’aconseguir que aquestes apostes més petites tinguin més presència?

– Qui té diners bàsicament són els ajuntaments. Haurien d’apostar no només per tipus de música majoritaris i optar per la varietat. Potser comercialment no és rendible...

Per al tècnic municipal potser és menys arriscat contractar algú que sap que omplirà la plaça...

– Evidentment perquè hi ha comptes que s’han de quadrar.

Doncs sort, t’hauria de dir, no?

– [Riu] S’intentarà! I a preparar el nou disc.

Ja el tens pensat?

– Segurament serà un monogràfic sobre Pere Quart i es dirà Tot era mentida. Fa temps que hi penso però no he tingut temps. Fer un disc no només és anar a un estudi. Cal pensar-ho molt bé, contactar amb els músics...

Notícies relacionades