Joan Anton Català: "Espero viure el descobriment de vida a Mart"

Fotografia de l'astrofísic Joan Antón Català, des de Mauna Kea

Joan Anton Català fa 10 anys que es dedica professionalment a la divulgació de l'astronomia, ha tret sis llibres i fa conferències i xerrades arreu. També és pioner en la seva metodologia A Space To Grow, que barreja consultoria d'empreses amb astronomia, una eina que ha tingut èxit a molts països.

Col·labora amb mitjans de comunicació com el programa El Suplement, de Catalunya Ràdio, treballa a la iniciativa "Sopar amb les estrelles" de l'Observatori Fabra, és membre de l'Associació astronòmica Sant Cugat-Valldoreix, i ens explica coses cada dia a les xarxes socials i al seu blog (@estelsiplanetes a Twitter).

Recordo de petita anar a veure les estrelles amb un telescopi darrere els cinemes de Sant Cugat on et reunies amb altres curiosos. Quant fa que tens aquest interès per l'astronomia?

– Amb la meva mare vam acordar que als nou anys em vaig construir la meva primera andròmina. Vaig agafar un mirall d'aquest còncaves que augmenten la cara per maquillar, vaig desmuntar un microscopi per a aprofitar-ne els oculars i vaig fer el que jo anomenava telescopi. Realment no ho era perquè les estrelles es veien millor a simple vista que pel tub que em vaig construir, però a mi ja em semblava espectacular poder veure-hi alguna llumeta. El cel sempre m'ha fascinat. Hi ha hagut moments a la meva vida que per temes professionals hi he estat més o menys implicat, però sempre l'he mirat.

Des d'aleshores, la teva activitat com a divulgador s'ha incrementat moltíssim. Mitjans de premsa, publicació de sis llibres i un increment de la popularitat. Tot això en poc temps. Com ho has viscut?

– L'astronomia no és un assumpte que sigui de molt impacte social, i aquesta popularitat no és la mateixa que podria ser en altres àmbits, tot i que és una cosa molt interessant científicament parlant i per a tots els públics. Però sí que ha anat creixent. Quan era jove, amb prou feines hi havia divulgació de l'astronomia als mitjans. Era un tema que quedava molt lluny de la gent. Poc a poc això ha anat agafant una posició i ara hi ha espai per a parlar-ne. Cada cop em trobo més gent que tot i no tenir una formació ni un interès científic especial li agraden les coses del cel o de l'exploració espacial.

No tenia unes expectatives determinades quan vaig començar a fer divulgació. Primer la feia en entorns reduïts i fa vuit o deu anys que la faig de manera més professional. Va ser començar i veure que la cosa anava sortint. La gent s'interessava pels llibres, i sobretot per les conferències. Després va venir la premsa, la ràdio, la televisió. Però no em vaig posar una meta. La meva passió és divulgar, compartir amb els altres aquesta passió que jo sento pel cel, perquè entenc que és una cosa que ens uneix a tots amb la nostra història i és un element molt potent per crear emocions i de donar aire, especialment a un moment tant complicat com aquest.

Per què el coneixement de l'univers és interessant i important per a tothom?

– Quan estàs mirant el cel una nit estrellada i algú t'explica quatre coses, pots gaudir una passada d'aquella visió i pots emocionar-te. Això ens ha passat a tots. Entendre que vam nàixer allà dalt, que les estrelles que estan fent pampallugues al cel estan creant vida, que ens han creat a nosaltres. Aquest pensament és molt potent.

També el pensament d'humilitat, adonar-se de les mides que té l'univers i de la nostra irrellevant posició. I contra aquella frase que ve de seguida del "no som res" jo dic: no, no, clar que som! Perquè justament dins d'aquesta posició irrellevant, ves que no tenim vida i estem ara aquí parlant tu i jo. Per tant, com d’important que és la vida, gaudir-la, viure cada segon d'ella. Son exemples de pensaments que quan estem mirant el cel ens poden posar la pell de gallina. Et marca la historia que et lliga amb l'Univers. I tots l'hem de poder gaudir.

Hem d'apretar els nostres governants per a què ens retornin el dret que tenim d'emocionar-nos mirant el cel estrellat. Cada cop és més difícil parlar de contaminació lumínica als nostres nuclis urbans. Com a societat hem de trobar la forma de fer compatible el desenvolupament social, cultural, econòmic, amb retornar uns cels que la gent pugui mirar. Quan pregunto a les conferències qui no ha vist mai la via làctia cada vegada hi ha més mans. I això està trencant el vincle que et deia. I no parlo de física ni astrofísica ni de química, sinó de pensaments humanistes, que van molt més enllà de tot això.

Et dediques a la divulgació científica per a què "la gent torni a mirar al cel", també a les escoles. Per què creus que s'hauria de parlar més d'astronomia a les aules?

– Afortunadament s'hi parla molt. És un descobriment que també jo he fet quan he anat a escoles. He vist que cada cop hi ha més interès, tant per part dels mestres com dels alumnes, i se'n parla molt. És una llavor. Els nens a una determinada edat son esponges, poden absorbir de seguida molts coneixements. I a part de donar els coneixements científics, pots promoure carreres. Em pregunten molt què han d'estudiar per a dedicar-se a tot això. Fa anys hagués contestat: física, química o mates. Ara és qualsevol cosa. Els biòlegs hi estan totalment implicats, buscant vida i entenent com aquesta pot existir a altres llocs. Els geòlegs, els enginyers per a les naus, els informàtics, psicòlegs, metges, els filòsofs!

És brutal poder donar aquest missatge a aquestes edats. I després hi ha un altre missatge molt important, que és l'ecologista, el de la solidaritat: tenim un planeta que no ens el mereixem. Som l'enveja de l'Univers. Quan els altres ens miren diuen "carai, aquesta gent, quin planeta que tenen!" Els únics que no ens n'adonem som nosaltres. Què important és que el cuidem, el reciclatge, no maltractar animals o plantes. Aquests missatges els dones a una gent que és molt receptiva, i és una eina molt potent per contribuir a la cultura global de solidaritat i de protecció del medi ambient.

El moviment ecologista ha pujat aquests últims anys. Hi ha preocupació pel futur de la Terra. A tu et preocupa més la humanitat.

– Sí, penso que és un error i una manca d'humilitat pensar que els humans hem de salvar el planeta. El planeta no ens necessita, va nàixer sense nosaltres i morirà sense nosaltres quan el sol s'apagui. No hem de salvar la Terra, hem de salvar l'estil de vida que tenim, que és el que els nostres pares i avis ens han passat, i que nosaltres no podrem passar als nostres fills, o als fills dels nostres fills, perquè haurem malmès el nostre entorn. Hauran de viure amb climes extrems i condicions adverses. A més, considero que és un missatge que cala més. Si a una persona del carrer que no en té coneixements li dius "has de salvar el planeta!", és un missatge que li queda lluny. Pensarà "algú ja el salvarà, què complicat!" Però si li dius: el que has de preservar és que els fills dels teus fills puguin viure en el mateix entorn en que tu has viscut, toca més de prop. I les accions que es poden fer són simples: reciclatge, intentar no castigar animals o plantes... Són coses que tots tenim entre mans.

- Quina forma tenim les persones d'apropar-nos a l'astronomia? Hem de tenir molts estris i coneixements?

– Afortunadament, no. Per un costat hi ha la divulgació científica, que cada vegada va a més perquè el cel ens està donant moltes noticies. L'exploració espacial està en un moment molt bo, molt calent, tenim robots explorant Mart. Això facilita que la gent s'hi interessi. D'altra banda, Catalunya és molt rica en associacionisme i hi ha moltes associacions astronòmiques.

Aquí hi ha l'associació astronòmica Sant Cugat-Valldoreix i són súper actives i estan plenes de gent que es mor de ganes d'ensenyar el que saben, els telescopis que tenen o per simplement xerrar amb gent. T'hi pots apropar i ells estaran encantadíssims. Després tenim molts llibres, cada cop més espais a la televisió i la ràdio, i tenim Internet. Avui les opcions són infinites i magnífiques comparades amb les de la meva generació. El que sobretot li dic a la gent és que hi ha moltes fonts d'informació i és important saber anar a buscar fonts que siguin fidels i que tinguin una certa seriositat i veracitat.

- Tu formes part d'aquesta associació astronòmica Sant Cugat-Valldoreix. Quina és la feina que fan? Hi pot entrar tothom?

– Tothom s'hi pot adreçar. Pots fer-te’n soci, al seu web hi tenen el contacte. Així participes en totes les activitats i conferències que fan. Les activitats són obertes.

- En quin moment vas veure que podies alinear la teva vida professional, com a coach i consultor, amb la teva gran afició?

– Feia temps que els meus amics i familiars em deien que havia de poder compaginar el món de la consultoria amb el de l'astronomia, però jo no sabia com fer-ho al principi. Fa cinc anys vaig començar-hi a treballar, a crear material i a pensar com podia fer aquest enllaç. Vaig crear una metodologia que es diu A Space To Grow (un espai per a créixer), que utilitza elements de l'astronomia i l'exploració espacial per a treballar temes d'empresa com la humilitat, la gestió de persones, de problemes i projectes. Té diversos components: conferències, jocs, activitats grupals.

Vaig anant-ho presentant al mercat i va haver companyies que hi van apostar. El fet de poder-ho donar en anglès va fer que s'hi interessessin també companyies multinacionals. Fins i tot algunes d'elles venen a Catalunya amb els seus equips directius per a fer aquest programa. És una idea molt innovadora perquè no es tracta només de jugar amb el cel sinó de combinar-ho amb el món de l'empresa.

- Als llibres parles de la immensa buidor, les distàncies inabastables o el fet que estiguem mirant objectes que fa milers d'anys que ja no existeixen. No et provoca mai vertigen mirar l'Univers?

– La veritat és que no he tingut mai vertigen. Jo sempre li dic a la gent que s'oblidi de les xifres, que no es preocupin de recordar-les, que agafin la magnitud de les quantitats. El millor és alliberar-se i navegar seguint les paraules del que t'ho explica i deixar-se portar com si estiguessis fent un viatge per l'Univers. Llavors ja no et preocupes tant de recordar els milers de milions, sinó de gaudir aquesta experiència tan tendra: com de gran és l'univers i com de petits som nosaltres.

- A 100 històries de l'aventura espacial dius que hem de saber explorar l'espai amb els valors de la pau, la cooperació i la solidaritat, que sovint no hem sabut aplicar a la Terra. Creus que ho aconseguirem?

– Doncs no ho sé! Vaig colar un capítol 101 al llibre que era aquest desig. Tinc molts dubtes, com tothom, que siguem capaços de fer a l'espai una cosa que no hem sabut fer a la Terra, però sí que és una oportunitat que se'ns obre. Fer-ho aquí és difícil però potser fer-ho a l'espai és més fàcil perquè comencem quasi de zero i podem crear normativa i legislació que ens faci veure que l'espai no és de ningú, que és de tots. Que l'hem d'explorar en nom de la humanitat, no de cap país en concret.

Tenim oportunitats de fer coses allà que no hem sabut fer aquí. Els dubtes els tinc sobretot per alguns dels lideratges que hi ha en els països més potents del món en aquest moment, que tornen a rebobinar la història cap a la cursa espacial quan competien l'antiga Unió Soviètica amb els Estats Units. Quasi que per a algunes coses estem tornant a aquella època. Tot i així, hi ha brots verds i motiu per l'esperança: l'estació espacial internacional és un lloc propietat de cinc agències espacials: l'americana, la russa, l'europea, la japonesa i la canadenca, i s'han d'entendre i s'entenen. I l'estació funciona. Ara hi ha un americà i dos russos i treballen junts i ho comparteixen tot.

Al llibre Retrats d'un univers sorprenent parles una mica del Zodíac. Quin és l'origen d'això que ara en diem horòscops?

– La nostra cultura ve dels pobles de Mesopotàmia. Ells miraven molt el cel i pensaven que era l'oracle on els déus parlaven amb ells i els deien tot el que havien de fer. Llavors tenien la figura de l'astrònom/astròleg o alquimista que interpretava aquests missatges. Van omplir el cel de figures mítiques, que són les nostres constel·lacions, de reis, princeses, herois, animals. Dintre de tot aquest espai del cel, el Sol, la Lluna i els planetes, vistos des de la Terra, recorren dotze d'aquestes constel·lacions durant l'any. Per a ells eren molt especials i les van anomenar del Zodíac. Els grecs van acabar de donar-les els noms moderns que tenim ara.

En tot el que ha vingut després de l'astrologia no hi vull entrar, no crec en res del que es diu.

Hem vist que el teu nom està de viatge cap a Mart dins del robot Perseverance. Tindrem un santcugatenc marcià?

– Ha, ha. No ho sé però no seré jo. Tens més números de ser-ho tu, a mi ja m'agafa gran. Em moro per anar a l'espai, contemplar la Terra des de l'òrbita. Les emocions deuen ser una passada. Però això jo no ho assoliré. Em sap greu però em conformaré en veure l'humà arribar a Mart, i el retorn a la Lluna. També espero veure algun descobriment molt important, tant de bo el de vida elemental passada a Mart.

Però quan vaig a les escoles els hi dic que alguns dels que m'estan escoltant probablement podran participar de l'exploració de l'espai en alguna de les seves facetes. L'humà està previst que el veiem, si tot va bé, donar saltirons per Mart entre el 2034 i el 2036. Seran astronautes molt preparats, encara som lluny de que l'humà pugui anar a Mart de forma assídua i s'hi puguin instal·lar bases. Quan això passi, hi haurà generacions que començaran a anar a l'espai d'una forma que ara ens sembla impossible.

*RECTIFICACIÓ: En la primera edició d'aquest article, l'entrevistat indicava que algunes de les activitats de l'associació astronòmica Sant Cugat-Valldoreix eren tancades per als socis. L'entitat ha contactat amb aquest diari per indicar que totes són obertes.

Notícies relacionades