Javier Corso: “Fotografiar una cosa pot fer que altra gent s’interessi i aquest és el primer pas perquè la situació canviï”

Fotos: Jordi Pascual

Un miner amb la mirada fixada a la càmera dóna la benvinguda a la seva exposició. Javier Corso és un fotògraf, director de l’agència documental OAK Stories, que remou consciències amb les seves imatges de zones pobres, degradades i d’una quotidianitat que dista molt de la nostra. Ell ha estat guanyador de la II Beca de Fotografia que atorga l'associació Qgat Foto, la Joan Cabanas-Alibau, i ara exposa les seves fotografies a l’exposició Tierra Verde a Cal Gerrer. És un retrat cru de les mines de maragdes de Muzo (Colòmbia), on desenes de treballadors es juguen la vida per extreure aquest mineral. També hi ha aquells qui ho han deixat tot per trobar-ne una peça grossa que els faci rics. Aprofitem la inauguració de l’exposició per parlar amb ell sobre fotografia social.

Aquesta exposició n’és una mostra però també has fet treballs com el del viatge per retratar la realitat de Benín. Et preocupa molt la funció social de la fotografia.

– És la idea de tots els projectes que duc a terme. Tot el que intentem produir a OAK, ja sigui fotografia, documental o periodisme, sempre tenen un caràcter social i humà. Busquem històries en què sigui tant important el lloc com l’estètica. La imatge ha de tenir tant de pes com la temàtica. Ens importa la temàtica social perquè parlem de realitats globals a través de casos individuals, a través d’històries personals.

"La millor eina que tenim és que el periodista s’obri cap a la persona"

Això és important. Hi ha fotografies que per fer-les has hagut d’entrar a la casa de la gent.

– Exacte. En alguns casos la confiança que et guanyes invertint temps, no només documentant-te, fa que entris a la vida de les persones i que t’ho acceptin. De vegades t’has de barallar perquè no és fàcil accedir a la intimitat de la gent. Per això cal temps de dedicació. Solem ser un mes sobre el terreny. La millor eina que tenim és que el periodista s’obri cap a la persona que vol conèixer i, a canvi, rep el mateix. Al final pots retratar el seu dia a dia a la feina i fins i tot la intimitat de la seva llar.

En un primer moment és difícil per la desconfiança però, quan se supera, la majoria de gent accepta aquest contacte?

– Sí, fins i tot en els casos més delicats. A aquesta exposició tenim perfils de tota mena, des de miners, treballadors que rebusquen al riu pedres de maragda... Però, potser, el perfil més interessant és el del mossèn que està retratat a la darrera fotografia de l’exposició. Va costar molt aconseguir accedir-hi. Finalment, tot i aconseguir accedir, no tot el que sents és bo. Aquest home va tenir un paper molt compromès en època de les guerres verdes, 40 anys abans del reportatge. Era íntim amic d’un dels capos del món de la maragda. El seu testimoni era molt important perquè ens podia explicar el seu punt de vista, molt particular i personal. És el contrapunt a altres històries. Necessari per fer un documental amb altres punts de vista.

Doneu importància a la part més artística. És realitat però és estètic.

– Jo m’ho crec. Hi ha moltes maneres d’explicar històries. Perquè jo et transmeti, és més fàcil que t’arribi amb imatges visualment potents, atractives, ben compostes, amb llums adequades... Així es capta millor l’atenció perquè pot arribar a gent cultivada i informada però també, encara que només sigui per la vista, a gent que potser no en sap tant. A partir de la imatge potser vol conèixer la història.

Quan es fotografien realitats crues es genera un debat. Està bé que fotografiï aquesta gent en aquestes condicions? No puc fer res més per ajudar-los?

– Per documentar no em poso mai en la pell d’una ONG. El meu paper no és mirar com puc ajudar sinó que la meva manera de contribuir és difonent. Com a fotògraf he d’intentar donar la visibilitat que no té aquesta realitat. Si treballo bé un tema, pot interessar-li a altra gent i aquest és el primer pas perquè la situació canviï.

En el cas de Tierra Verde, per molt dura que sembli, en molts casos és una situació triada. Hi ha molta gent que ha deixat altres feines i d’altra que sinó no faria res. N’hi ha molts que han estat emigrant perquè, si un d’ells es troba una maragda, es converteix en multimilionari. Tota la seva fe està dipositada en això. En aquest projecte no només retratem això sinó tot el que envolta el món de la maragda. És la forma de donar a conèixer la part d’injustícia social que sofreixen i que no té tant a veure amb les condicions de vida com amb la despreocupació i falta de rigor per fer complir lleis mediambientals que afecta directament a aquesta població flotant, no censada enlloc.

"Un premi, pel simple fet de ser un premi, no només valora el tema sinó també la fotografia en si"

Hi ha premis i certàmens a nivell mundial que reconeixen la fotografia social com ara el World Press Photo o el Visa pour l’image. Què et semblen els guardonats? De vegades porten polèmica.

Hi ha de tot. Al final, un reconeixement important són premis que donen suport a la trajectòria del fotògraf i reconeixen que un tema és especial i està ben tractat. Un premi, pel simple fet de ser un premi, no només valora el tema sinó també la fotografia en si. Siguin més o menys d’actualitat, els premis reconeixen que el reportatge estigui executat de manera excel·lent en un tema que no s’havia tractat fins ara o que ara s’ha fet d’una manera nova. Contribueixen a donar a conèixer aquests temes.

Però sempre hi ha el debat sobre què mostrar o no. S’ha de mostrar gent morta a una guerra?

El festival premia allò que els arriba. En última instància, la responsabilitat de les imatges és del fotògraf. Ell decideix on anar. Si va a una zona en conflicte, sap que hi haurà morts. Quan és allà, està en la seva mà fer o no fer la foto. No sóc qui per dir si aquella imatge s’hauria d’haver executat i difós. Està en la teva mà anar, enviar-la als mitjans... La línia és molt fina. Jo mai m’hi he trobat. No he estat a cap zona en conflicte en què la mort se’m presentés al davant i hagués de decidir si la retratava o no.

El matís és on està la línia de les fotos que poden ferir sensibilitats alienes. Així i tot, estem tant submergits a un món d’imatges duríssimes, que veure-les premiades a un festival ja no ens canvia res, no ens afecta en desmesura. A vegades un cop d’efecte d’una fotografia especialment dura pot fer reaccionar un públic passiu.

El fotògraf necessita eines de treball, assegurances, viatges... Com veus l’ofici en aquest sentit?

Sóc optimista. És innegable que hi ha una crisi als mitjans i cada vegada ens paguen menys i hi ha menys encàrrecs. Però allò més important és que, davant la negativa dels mitjans a assumir responsabilitats, tot acaba recaient sobre el propi fotògraf. Hi ha més fotògrafs freelance que mai. El que ens queda és intentar triar els temes en funció dels nostres interessos, fer-los el millor possible i tenint molt clar que, lamentablement, en la majoria dels casos ens haurem de fer càrrec de la nostra logística i seguretat. Això sí, després hem de defensar amb ungles i dents que se’ns pagui en conseqüència. No puc apostar el meu capital per després malvendre els meus projectes. He de demanar uns mínims perquè a la llarga em pugui dedicar a això.

Estem en ple boom de les xarxes socials i cada vegada hi ha més gent que pot fer fotografia. Això ajuda a la difusió o fa que no es diferenciïn els treballs professionals de la resta?

És una arma de doble fil. Les xarxes socials juguen un paper fonamental per donar a conèixer fotògrafs i imatges. Tot i així, ni abans tothom que tenia una càmera era fotògraf ni ara qualsevol que faci una fotografia amb l’eina que sigui ho és. Ser fotògraf ho construeixes, és una professió com qualsevol altra. Les xarxes poden ajudar a donar a conèixer alguns fotògrafs que en altres condicions, per com d’elitista és la professió, no tindrien prou projecció.

Si s’empren de manera ètica i correcta, poden ser un trampolí per aconseguir més públic i donar a conèixer la teva feina. Si bé, estem tant saturats d’imatges que el valor que els donem com a observadors cada cop és menor. Ara la forma de visualitzar-les ja no és acudir a una exposició, que té un valor. És molt diferent a mirar-ho davant d’un ordinador o un mòbil. Amb el segon en què fas scroll devalues la imatge.

Sembla mentida que hi hagi mitjans que haurien de pagar per fer servir imatges a les xarxes socials no ho facin. Per exemple, si a mi el Times em compra una imatge per a un article, si la posa també a una xarxa social, això té un preu perquè segurament arribarà a més lectors. No es pot malvendre.

"Sembla mentida que hi hagi mitjans que haurien de pagar per fer servir imatges a les xarxes socials no ho facin"

Com vas conèixer la beca?

Ja m’hi vaig presentar l’any anterior perquè l’havia conegut a l’Institut d’Estudis Fotogràfics, on m’hi vaig formar, a través d’un dels meus professors. No vaig dubtar ni un moment perquè coneixia l’espai, que és molt bo per muntar una exhibició, i perquè és un centre que dota econòmicament les seves beques. Hi ha moltes beques que se’ls diu així però no ho són. És fonamental. Crec que tots els certàmens no haurien de tenir quota d’entrada o hauria de ser molt mínima i sempre haurien de tenir una dotació econòmica. És la gent que munta aquestes coses la que ha de buscar les subvencions i ajuts per facilitar que autors sense pressupostos per muntar-se una exposició puguin tirar endavant. Estic molt en contra del nou model de concurs que finança els premis a través de recaptació dels participants.

Què significa per a tu haver obtingut la beca?

Estic encantat. Estic molt content de com ha quedat l’exposició, que l’ha muntada l’agència germana Territorios Libres. Estic molt content del muntatge, de l’espai i de la gent que ens ha ajudat. Espero que la recepció sigui bona i que la gent quedi tant contenta de la sala com per poder veure aquest tema amb calma. Aquest reportatge s’havia publicat altres vegades però, quan ho fas, pots veure una o dues fotos. Aquí es poden veure totes a una mida considerable. Pots fer una passejada per les imatges. Un tema ben abordat, cal poc text per conèixer la història a través de les fotografies. Animo a la gent a venir i fer-se preguntes, fins el 30 de novembre.

Categoria: 

Notícies relacionades