Izaskun Barbarie i Gemma Almagro: “‘Patas arriba’ és un cant a la diversitat”

Fotos: Jordi Pascual

La Floresta. Dues guerrilleres de la poesia i la música assagen a una casa. L’èxit de l’única representació de Patas arriba. Guerrilla poético musical abans del confinament domiciliari de l’any passat els va omplir l’agenda i, de cop, la pandèmia. Tot aturat. Un any després Izaskun Barbarie i Gemma Almagro ja han pogut tornar als escenaris, i ho fan amb un avantatge destacable: han tingut tot un any per polir l’espectacle. No és un recital de poesia, no és un concert i no és teatre però, alhora, és tot això al mateix temps. El proper 25 d’abril a les 12:30h. tornen a la Unió Recreativa i Esportiva de la Floresta (UREF) amb una proposta artística-guerrillera que camina entre el feminisme i la teoria queer, la calidesa i els textos punyents i la intimitat i la remoció de consciències.

Quin és l’origen de la guerrilla poético musical?

– Izaskun Barbarie [IB]: Ens vam conèixer a un vermut musical que vam fer a casa meva. Jo portava temps sense tocar i la vaig convidar a venir.

– Gemma Almagro [GA]: Bé, abans ens coneixíem perquè va venir a casa a recollir una cafetera que vaig regalar. El dia de l’espectacle que va fer amb Labios de papel va ser clau perquè, a més, jo buscava un músic per acompanyar els meus poemes. Eren cinc dones però jo només la veig veure a ella.

Quan va ser?

– IB: A l’octubre del 2019. Ella i jo vam acabar de connectar al gener del 2020. Vam estrenar Patas arriba el 21 de febrer. Va ser l’única actuació abans de la pandèmia.

– GA: I va ser un èxit! Un mes després de l’estrena teníem l’agenda plena de bolos però no vam poder fer-ne ni un. Tot allò ens va servir per ser conscients que havíem fet un bon producte. Durant un any hem assajat pràcticament cada dimecres i també hem parlat i posat moltes coses en comú. Ens ha servit per posar solos de piano, fer que jo parli menys, donar-li més grandesa...

La vessant musical té molta improvisació. De fet, teniu una partitura que costa d’entendre (mirar la foto més avall).

– IB: Sí. Ella em va passar molts poemes i vam fer una selecció per tenir un recull d’una temàtica femenina, feminista, feminoide, que és el que diem a l’espectacle. També introduïm una mica la immigració per un poema molt punyent. En lloc de treballar la música per lliure, ella venia, recitava i jo improvisava. No ho havia fet mai!

Diem que som dos personatges perquè ella parla i jo toco. Ens responem, és com un diàleg. Em vaig quedar amb els acords bàsics i vam definir els moments d’entrada però cada vegada puc canviar coses. És a dir, com passa amb el jazz, hi ha una estructura amb punts clars en què coincidim.

Com heu fet l’elecció temàtica?

– GA: Quan vam començar a treballar tot just acabava de publicar el llibre Poesía de trinchera - Altamar [Perfil Criativa - Edições, 2019]. Fins aquell moment havia desenvolupat quatre seccions: amor, maternitat, social i eròtic. Són els temes que em preocupen tot i que no tinc un discurs feminista tan elaborat com ella. Soc molt conciliadora, tot just ara començo a parlar en femení... Vaja, que durant molt de temps he parlat de dos gèneres, d’avançar junts... Soc molt feminista per a algunes persones i molt poc per a d’altres.

Alhora, la immigració sempre ha estat un tema important; és una desídia que sotmet moltes persones que volen venir. Ella va proposar sumar a l’espectacle un poema molt potent sobre aquest tema, Y si un día. A més, a Patas arriba ens agrada aquest viatge. Comencem amb poesia eròtica, la vida, poesia domèstica... i, pum!, Y si un día, que és un poema solemne i dur. L’espectacle és un circuit emocional per al públic i també per a nosaltres.

És normal reproduir el masclisme, el binarisme de gènere, l’heterosexualitat.., sobretot si aquesta és la teva realitat quotidiana.

– GA: Clar, i canvies el discurs amb el pas del temps. Fa poc la meva filla em va dir que era una persona no binària i de gènere fluïd i, per tant, ara tinc une fille. Entre elle i Izaskun m’estan descobrint un món. Ha estat una hòstia perquè l’homosexualitat la tenia claríssima però el gènere m’ha arribat de cop. De fet, començo els espectacles fent broma, dient que porto malament el llenguatge inclusiu. Com que ho faig en broma, no senta malament. Al darrer espectacle va venir le meve fille i vaig aprofitar per fer un petit incís sobre la diversitat de gènere en l’adolescència. M’agradaria que fos un tema latent a Patas arriba.

– IB: Juguem amb el llenguatge inclusiu i hi ha moments en què la Gemma s’enredra i acaba posant una e final a tot! [Riu] Llavors jo li dono joc. Un dia em vaig aixecar, vaig agafar la metralleta de plàstic amb que fem l’espectacle i li vaig pegar un tir.

– GA: Tot això també és el joc dels personatges. Jo faig de dona benintencionada que està feta un embolic i ella és la que ho té tot claríssim.

Què hi ha de l’experiència amb le teve fille a l’espectacle?

– GA: Patas arriba està tancat però els discursos van canviant. També aprofitem els bisos per introduir temes dels quals volem dir alguna cosa. A més, això de le meve fille és molt recent i no ho he incorporat fins els dos darrers bolos. Vull ser una bona mare, comprensiva i sincera. Però també vull parlar-ne més. Faig un personatge però el que conto ho visc realment.

Onada feminista, debat al voltant de la llei trans... Fiqueu el dit a la llaga!

– IB: Vaig escollir els poemes de la Gemma perquè em tocaven de ple.

I què hi ha de personatge i què de persona real?

– IB: Fins i tot diria que soc dos, que es barregen en la vida quotidiana: qui he sigut i soc i els personatges que pugui fer a l’escenari. Com en el no-binarisme, no em cal definir.

Tampoc a la vida?

– IB: He anat canviant. I el personatge i la vida és un entreteixit. He arribat a la conclusió que prefereixo que m’anomenin en femení, potser per una qüestió de reivindicació, però internament soc una persona no binària tant a l’escenari com a fora.

Com vas començar a pensar-hi?

– IB: Vaig tenir una patologia d’úter molt potent. En aquell moment vaig començar a llegir, veure documentals, informar-me sobre el binarisme, l’univers trans, sobre els cossos no normatius... Així vaig passar de ser una pianista de conservatori que sortia vestida de negre al personatge que encara construeixo: amb bigot, barret, tirants, tutú... Una barreja de gèneres. Crec que és com m’hagués agradat expressar-me des de petite [utilitza el neutre expressament tot i que majoritàriament es refereix a la seva persona en femení].

Fer Patas arriba es va convertir quasi en una rehabilitació perquè podia crear un personatge i jugar amb coses que no m’havia atrevit a tocar en la meva vida quotidiana. Alhora, per salut, havia estat uns set anys sense tocar el piano. Això em va fer plantejar-me com volia tornar a tocar el piano. No volia tornar al formalisme del conservatori. Tenir una estructura d’acords i capacitat d’improvisació em permet cuidar-me, tocant de manera honesta.

Per què qualifiqueu Patas arriba de guerrilla poético musical?

– GA: Vaig començar al Teatre de guerrilla, liderat per Quim Masferrer. Jo era l’única dona i això m’ha acompanyat sempre. Alhora sempre he estat agressiva des d’un punt de vista psicològic. He cuidat molt la meva existència per no tenir carències, el que ha fet que sempre fes meu el terme guerrilla. Sense pensar-ho, la meva poesia també és guerrillera. Però no ho és volgudament. Els poemes baixen d’algun lloc, algú me’ls envia.

Sembla que la teva poesia no està pensada...

– GA: És que no ho està! El pozo más grande del mundo, que vaig escriure quan un nen va caure a un pou [Julen al gener del 2019], em va venir abans de sortir a passejar amb el gos. Vaig trigar tres minuts a escriure’l. Quan vaig tornar vaig veure que havia passat alguna cosa estranya perquè no parava de compartir-se, fins a 50.000 persones.

Fins i tot vaig rebre amenaces de mort perquè consideraven que em reia d’una desgràcia. També em van convidar a festivals. Tot aquest rebombori per tres minuts d’escriure! Això no vol dir que després no mediti molt i revisi els textos. M’he arribat a aixecar a les tres de la matinada per treure una coma. De certa manera, el terme de poesia de trinxera em va venir així. Suposo perquè des de la trinxera s’està còmoda però es dispara.

Trinxera i guerrilla!

– IB: És que a una trinxera aquesta dona només podria ser a una guerrilla.

– GA: Però no per violència, sinó pel terme just de la paraula. Dir el que s’ha de dir. Som directes i sinceres.

– IB: Crec que jugar amb el concepte guerrilla poético musical també és jugar amb la contradicció, perquè normalment associem la poesia i la música a la tendresa. La guerrilla, a més, és gamberra, reivindicació... i, segons la Gemma, també un producte.

Un producte?

– GA: Jo era directora de vendes i sempre tinc el màrqueting al cap. És un segell que no deixa indiferent. A més, no seria just dir que fem un recital de poesia perquè no és cert. Què fem?! Doncs una guerrilla poético musical. Punt.

També és un títol que us vincula a un circuit íntim i reivindicatiu. Mai sereu a un espai gran i institucional com el Teatre-Auditori, per exemple.

– GA: No, home, demana’ls que ens contractin! [Riu] Ens agrada la intimitat però també funciona en espais oberts. En tot cas, el que canvia és poder veure el públic o no poder-ho fer perquè tens un focus que t’ho impedeix.

– IB: Crec que els espais institucionals també s’han posat les piles. Fins i tot crec que pot agradar perquè és un cant a la diversitat, de forma càlida. Patas arriba es pot portar a qualsevol lloc. L’únic impedient de cara a la institució són totes les paraulotes que solta la Gemma! [Riu]

– GA: Coño p’arriba, coño p’abajo! Però si em demanen no dir tantes paraulotes o no triar tantes poesies eròtiques, m’hi adapto. Reconec que de vegades me’n passo però de la mà del públic. Bé, l’última vegada es va enfadar un home perquè li vaig dir que es col·loqués bé la mascareta apuntant-lo amb la metralleta. Era una broma però no li va agradar.

Situacions com aquesta o com el rebombori amb el poema del pou han fet que us limiteu una mica abans de començar?

– GA: Prefereixo cagar-la. I ser directa, com ho soc sempre.

– IB: A la darrera representació a la UREF jo també em vaig sentir més còmoda: vaig cridar, botava...

Notícies relacionades