Homenatge a Picasso per la pau i la democràcia

Fotos: Jordi Pascual

Fer coincidir una representació teatral d’homenatge al pintor Pablo Picasso amb el Dia Internacional de la Pau és un encert pel simbolisme de les seves pintures sobre la guerra, especialment el Guernica. Però ningú li hagués dit als Amics de Pedra i Sang allà pel juny, quan van presentar l’edició d’enguany de les Lectures a la Fresca, que la representació se significaria encara més per l’actualitat. La lectura que ha posat punt i final al cicle d’aquest estiu ha estat dedicada a les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost i, seguint els valors republicans del pintor, ha reivindicat la democràcia en unes hores en què les actuacions policials en contra del referèndum han convençut la majoria de la societat catalana –i de l’espectre polític– que l’Estat ha pres una deriva autoritària.

I així, Homenatge a Picasso, de Josep Palau i Fabre, s’ha convertit en un clam reivindicatiu des de bon principi, quan ha aparegut la campanya Democràcia d’Òmnium Cultural en la gran pantalla sobre la qual s’han projectat els quadres del pintor mentre els actors de l’obra se sumaven a la cassolada reivindicativa que des del dia anterior es fa a les 10 de la nit a tots els pobles de Catalunya. Tot i el context polític, la directora de l’obra, Dolors Vilarasau, ha justificat que Amics de Pedra i Sang hagin tirat pel dret: “És important que la cultura segueixi endavant i que les nostres armes siguin la cultura, la llengua i les institucions”. I a llegir!

A mode d’esquetxos, l’obra ha jugat amb les etapes de la vida pictòrica de Picasso: la blava, la rosa, el nou classicisme i el cubisme. Però, aquest cop, la lectura ha estat secundària, no perquè no hi hagués text sinó perquè aquest era cantat majoritàriament, i acompanyat del grup vocal Picassa Cantabile, i, sobretot, perquè en la representació d’Homenatge a Picasso pesa molt més la plasticitat que la intrahistòria. Perquè el que explica l’obra no és la vida i miracles del pintor a mode de biografia sinó la seva evolució artística, la translació d’allò que ell feia sobre llenç a l’actuació que es pot fer a sobre d’un escenari.

Aquest passeig és suficient per entendre’l. Començant pel retrat de la misèria, continuant per l’alegria i acabant amb aquell cubisme que tant reconeixement li va donar. L’obra té dos moments àlgids que coincideixen amb les dues obres més conegudes del pintor malageny, Les senyoretes del carrer d’Avinyó i el Guernica. La primera amb cançó bordellera que no pot faltar en una referència a aquesta avantguarda pictòrica del segle XX que retrata les prostitutes del carrer Avinyó de Barcelona; un cant executat i –més important encara– interpretat amb la roba i els moviments que emulen aquell prostíbul perdut del centre de Barcelona. Ha estat un dels moments més aplaudits. El segon, amb el sofriment, la por i el dolor representat amb vestimentes negres i cossos emulant la desfiguració del cubisme estesos al terra.

Uns moments artístics aconseguits gràcies a l’actuació conjunta de Virgínia Martínez, Ana San Martín i Martina Vilarasau, un trio d’actrius que en alguns moments s’ha fusionat, com feia Picasso als seus quadres, per configurar un tot col·lectiu mentre, en d’altres , s’ha separat per destacar la força dels retrats més o menys cubistes que va fer l’artista. Això, acompanyat d’un encertat piano sota el comandament de Paul Perera, que ha donat les notes exactes per a la Marsellesa però també per a aquelles músiques alegres o lúgubres en funció del moment pictòric de l’artista.

Però no es pot representar la vida de Picasso sense ell. I aquest ell ha sigut Albert Mora, abillat per moments amb aquella boina senzilla que tant caracteritzava al pintor i que li donava aquell toc de persona concentrada en la seva feina alhora que de personalitat humil, d’estètica de classe popular. Sense deixar de banda aquell Picasso que freqüentava la taverna Els Quatre Gats, símbol del moviment modernista i on va exposar els seus dibuixos per primera vegada.

I aquest cop, el Picasso que s’ha vist a la plaça de l’Om és aquell que li va dir en una entrevista a la periodista francesa Simone Tery que “la pintura no és per decorar apartaments sinó una arma ofensiva i defensiva contra l’enemic”. Potser per això, encara ha tingut més força la condemna dels atemptats i la defensa del referèndum, potser per això els més de 100 santcugatencs que han vist cloure una nova edició de les Lectures a la Fresca han acabat dempeus cantant Els Segadors i rebent roses vermelles que volaven des de l’escenari.

Categoria: 

Notícies relacionades