Francesc Godàs: “El meu pare, del POUM, era l’únic del poble que no anava a missaˮ

Fotos: Jordi Pascual i Tino Rubio

L’exregidor Francesc Godàs ha publicat el llibre Del Liceu Escolar a l’exili. Els Godàs i Vila, una família lleidatana [Pagès Editors, 2019], un recorregut per la vida familiar travessada per la Guerra Civil i l’exili. Els Godàs són un exemple d’una família qualsevol durant la guerra però amb trets diferencials ja que l’avi de l’autor va fundar el Liceu Escolar i el seu pare va ser un dels fundadors del POUM.

El llibre se centra molt en la vida familiar...

– Des de la mort del meu avi, ja que d’ell hi ha força documentació i articles publicats.

Abans de començar la recerca, eres conscient de la força de la història familiar?

– Sí, l’he viscut molt perquè la meva família estava exiliada a Mèxic. Quan vivíem a Esplús en parlàvem poc per prudència però a dins de la família sí que en parlàvem. Jo era molt petit així que ho recordo però sé que no era conscient per què tota aquella gent estava a Mèxic.

Què recordes de la teva infància?

– Vivia a un poble molt dominat pel franquisme tot i que va haver-hi molta repressió d’uns i d’altres, de la FAI i dels nacionals. Hi havia un gran silenci, només s’escoltava alguna referència als maquis i als rojos. Tot això ho vaig entendre més tard perquè quan vaig venir a Barcelona tenia 9 anys. Això no treu que no veiés coses diferents en el meu pare, que era l’únic del poble que no anava a missa, per exemple.

Com ha estat el treball de fer recerca en l’arxiu familiar, aconseguir confidències..?

– La meva relació amb la germana petita del meu pare, l’Elvira, que va morir fa dos anys, era forta. Tenia molta memòria i m’explicava moltes coses. A partir d’aquí vaig considerar que era interessant explicar-ho perquè eren experiències que no només mostraven la realitat familiar sinó també de la societat del moment. A més, el meu pare era un personatge molt potent per la relació política i amb les escoles modernes. Tot això va fer engreixar la pila de papers.

Una part del Liceu Escolar va acabar derruïda per les bombes. S’hauria pogut perdre tot però no. No és habitual que una família conservi un arxiu tan potent com el vostre.

– Hi ha coses que no sé mai com s’han conservat perquè quan marxes a l’exili no t’emportes res! A casa, per exemple, teníem moltes coses que eren del Liceu Escolar però mai vaig saber com hi van arribar. Més tard les vam cedir a la Paeria.

Agraeixes el suport en la recerca d’antics alumnes i de la Paeria.

– Sí, ja el primer alcalde democràtic va posar el nom del meu avi a una escola. Però el gran impuls va arribar més tard amb un acte anual en l’aniversari del bombardeig, un monument, una revista pedagògica... Era la forma que tenien d’iniciar el reconeixement a una realitat que estava molt oblidada, amagada i que corria el risc de perdre’s per sempre. Encara hi ha 12 supervivents però el més jove té 90 anys. Ells m’han explicat vivències sorprenents, com quan els van treure de sota de la runa.

T’han contat alguna cosa que desconeixies i t’ha sobtat?

– Per exemple, quan com de ridícules eren acusacions de la Guàrdia Civil i la Falange a la meva família. També he descobert que la meva tieta va marxar a l’exili travessant els Pirineus a peu, la van retenir els gendarmes, la van ficar a un camp, després es va escapar... És una història quasi cinematogràfica.

Respecte al meu pare potser el més sorprenent és com la sort de tenir un cunyat fidel al règim el va salvar d’un afusellament segur. Les guerres civils són enfrontament però també teixeixen proteccions entre familiars.

Fundador del POUM.

– Perquè era molt amic d’un altre dels fundadors, el cervell, Joaquim Maurín; que havia estat el seu protector i quasi de pare perquè el meu avi va morir quan ell tenia 10 anys. Durant anys jo he viscut una cosa similar amb la visita de persones que havien estat al club benèfic on treballava la meva mare; infants amb problemes o amb famílies desestructurades que la meva mare va cuidar i els hi va donar afecte.

Una altra experiència important per a la família és a la Ribagorça, on la meva mare donava classe. Va deixar un record tan fort que encara quan pugem ho tenim tot pagat pels seus exalumnes, que deuen tenir tots més de 80 anys.

A nivell polític, ets fill de les dues primeres generacions de polítics que van retornar la democràcia. S’ha fet prou feina per recuperar la memòria?

– Durant molts anys perquè la transició va ser un pacte de silenci, una correlació de debilitats, com deia Montalbán. Fins al primer tripartit, amb la constitució del Memorial Democràtic, i posteriorment amb Zapatero i la llei de memòria històrica, no es torna a explicar què havia passat amb l’oposició dels vencedors perquè no volen rebre cap crítica.

I encara s’hi lluita. Hem tret a Franco del Valle de los Caídos però hi ha moltes més coses per fer. A Catalunya, per cultura democràtica, s’ha fet més que a altres indrets d’Espanya. A Lleida s’ha fet molta feina. Hi ha molts republicans que tenen el seu reconeixement en espais municipals. S’ha d’acabar la feina.

Portat a la institució, es va aconseguir un canvi real?

– Sí hi va haver un canvi, i també feina per fer. Hi ha generacions que no ho heu viscut però no es poden minimitzar les conquestes laborals, de drets... Per a qui no ho ha viscut, li pot semblar que tot li ha vingut donat de forma evolutiva. Molts hi han hagut de deixar la pell. Això no treu que en aquests temps hi ha una certa involució i ens hem de mantenir a l’aguait.

Tenim partits d’extrema dreta i un retrocés en molts termes, els canvis sistèmics potser no són tan evidents...

– Sí, però no hem de negar la involució, que no només és nostra, és europea i mundial.

Notícies relacionades