Explicar la cultura tradicional a través dels contes

Fotos: Cedides per Eva Tataret

Una història realment útil és aquella amb què et sents identificat, aquella que et fa pensar que potser l’actitud del protagonista l’haguessis pogut tenir tu o que t’anima a intentar fer alguna cosa, potser impossible: “El millor és quan el nen diu: ‘tant de bo jo tingués un poder per reverir-ho’”. D’aquesta identificació neix el sentit dels contes. Les llibreries són plenes de literatura per a infants pensada per a moments concrets. Si es mor l’avi, un conte sobre la mort. Si comença a fer-se preguntes sobre el sexe, un conte sobre sexualitat. Però això no és útil, no connecta, està tot massa forçat. Aquest és el parer d’Eva Tataret, contacontes, autora, implicada en la cultura tradicional i moltes d’altres etiquetes d’activista cultural que li podríem posar. La clau és que si un conte ben fet pot servir per ajudar els infants –i no només a ells–, per què no utilitzar-los amb un valor pedagògic? La resposta a aquesta pregunta va néixer fa més de cinc anys.

Des del 2011 més de 3.000 alumnes de les escoles i instituts santcugatencs han participat a l'activitat de contacontes que fa Tataret amb l’il·lustrador Pere Robira de la mà de la Coordinadora d'Entremesos de Cultura Popular. Els nens poden viure en aquestes sessions un conte que els uneix a la ciutat a partir de la figura dels Gegants. “Expliquem la història amb altres elements de la ciutat pel mig perquè uns gegants sense història només són uns ninos grans”, explica. Amb La veritable història del Joan i la Marieta els infants comencen a conèixer els gegants més enllà de la figura, a entendre per què van ben vestits, per què porten el vano i el ram... Incorporar altres elements santcugatencs permeten mantenir l’esperit de poble en una ciutat que ho té difícil pel seu ritme de creixement.

Tot i això, no és senzill perquè fer un contacontes a l'escola té més entrebancs dels que sembla. En funció del centre, la direcció està més o menys interessada, hi ha professors que no volen que els alteren ni una mica l’horari i altres que, directament, creuen que aquest tipus d’activitats són ximpleria. Però Tataret està convençuda que explicar aquesta història aporta, i molt, perquè no es tracta d’apropar més infants a la cultura popular sinó d’explicar-los què és i quin sentit té, i si els agrada, ja acudiran a les entitats. D’aquesta experiència, molts centres han fet els seus projectes de creació de gegants i cucaferes, acompanyats de música tradicional o, en la majoria de casos, de batucades. “Només tenim una escola a la ciutat amb un projecte de música tradicional”, recorda Tataret, “almenys nosaltres podem explicar-los per què als gegants els agrada més aquest tipus de música però que si al centre només hi ha batucada, prefereixen sortir al carrer amb una batucada que sense música”.

L’activitat està inclosa al Pla de Dinamització Educativa (PDE) de l’Ajuntament, de tal manera que tots els centres públics, concertats i privats de la ciutat poden accedir-hi. És gràcies a aquest Pla que han pogut entrar a escoles on segurament sense aquest recurs seria impensable accedir. I ho fan amb una força especial, perquè mentre Tataret explica la història, que es pot alterar en to i ritme en funció de l’edat de l’audiència, Robira va dibuixant-la sobre un gran llenç de paper. D’aquesta manera, no només aconsegueixen més atenció sinó que ajuden aquells alumnes amb problemes de comprensió a assabentar-se de tot més enllà de la seva llengua materna o de les limitacions en l’aprenentatge que puguin tenir. “És al·lucinant; hi ha vegades que començo a parlar i no em mira cap nen, estan tots fixant-se en cada detall de la il·lustració”, narra Tataret.

 

D’aquesta experiència van néixer dos altres contes amb una lògica semblant. D’una banda, La llegenda del boc de Can Vernet, escrit per Tataret i il·lustrat per Micu Resines, que fa mig any es va presentar en format llibre i on s’explica la història del boc, que va ser l’esquer que va utilitzar l’abat Biure per pagar el preu que un dimoni li havia posat a la construcció del pont de Can Vernet. De nou, una figura que precisa d’una història i, en aquest cas, també de cura amb la il·lustració per no causar por als nens. D’altra, la de l’origen de la tradició de la revetlla de Sant Joan i, especialment, la flama del Canigó, que els va demanar Òmnium i que, de moment, no ha estat editat. Tot un repte explicar als nens santcugatencs per què ve una flama des de la Catalunya Nord i esdevé un símbol de la unió cultural dels Països Catalans.

De totes aquestes experiències, Tataret ha pogut constatar que el conte és una eina magnífica per transmetre la cultura popular a nens, joves i adults; perquè permet connectar i amb aquesta connexió aportar elements importants per al creixement personal i per a la identificació col·lectiva com a societat. És per això que va participar al Fòrum d’Educació i Cultura Popular el darrer cap de setmana de gener, on va poder explicar l’experiència davant de persones de la cultura popular arribades d’arreu de Catalunya. Una experiència que recordarà amb estima però també amb utilitat per haver pogut conèixer altres experiències en què la cultura tradicional ha estat al centre de l’aprenentatge.

Però de cultura popular a Sant Cugat encara li queda molta feina a fer, perquè mentre la Coordinadora d’Entremesos acull Bastoners, Caparrots, Castellers, Trabucaires, la comissió del Paga-li Joan, Diables, l’Entitat Sardanista, l’Esbart, l’Escola de Música Tradicional, Geganters i Grup Mediterrània continua havent altres entitats i col·lectius que cal tenir en compte en la concepció de cultura tradicional. Per això té esperances que el Pla Estratègic de Cultura Tradicional, iniciat a l’octubre del 2016 i amb un retard de més de mig any, pugui tenir-ho en compte. A banda de preocupar-se per l’espera de més, avança: “És important que se’ns contempli a tots, no només a la Coordinadora, perquè aquests ja ens veiem totes les setmanes”. El repte és, assegura, trobar un consens sobre què fa i què s’espera en un futur de la cultura tradicional a la ciutat.

Notícies relacionades