Publicitat

Josep Canals: "Si l’administració creiés en l’art, no hagués tingut que arribar a l'extrem de tancar"

Fotos: Anna Poquet

Canals Galeria d’Art, l’espai d’art més antic de Catalunya amb 44 anys d´història, i a la vegada, la galeria més antiga de Sant Cugat, tancava les seves portes a finals del passat mes de gener. Durant la seva existència, aquest espai d’art ha defensat els artistes de la ciutat i del país, trampejant les dificultats que afecten el món de l'art, a causa de la crisi. La manca  suficient d’ajuts a la iniciativa privada per mantenir en actiu espais d’art com Canals Galeria d’Art, ha fet inviable la seva continuïtat. Josep Canals, director de la galeria d’art, explica en aquesta entrevista el futur dels quadres i opina sobre com veu l’art a Sant Cugat i a Catalunya en comparació amb la resta del món.

– Amb quina projecció va néixer la galeria d’art Canals ara fa 44 anys?

– El meu esperit, com el de qualsevol galeria de qualsevol ciutat europea, era exportar el que passava a la ciutat mostrant-ho a la galeria. A París, per exemple, hi havia el Toulusse Loutrec i tots els que actualment coneixem com a grans artistes. Però que en aquell moment no eren tant coneguts, fins que un empresari va decidir obrir un local per projectar aquella creativitat humanística, que és el món de l’art visual, i qui diu París diu també qualsevol altre ciutat o poble.

En el cas de Catalunya, per exemple, què seria de Cadaqués sense el pas de Dalí i tota la vanguarda de primers de segle, que va agafar aquell indret per estar-hi una temporada i crear, no solament a nivell d’arts visuals sinó també en música, teatre i literatura?

A Sant Cugat tenim l’Escola Catalana de Tapís, feta per un privat, que es deia Miquel Samaran, un empresari de Sabadell que es va quedar la Casa Aymat per seguir treballant en el món del tapís. Jo que ho vaig viure, el fet de veure com passaven per aquella escola, diferents artistes com  Grau-Garriga, Tàpies i alguns artistes joves, tant santcugatencs com del país, em va fer pensar en crear una galeria que agafés aquesta vessant que començava a haver a Sant Cugat i vaig obrir aquest espai exposant el talent de gent jove i creativa que feia art.

A més, en aquell moment, en tapís només existia la Real Fàbrica de Tapices a Madrid i aquesta de Sant Cugat. Per aquest motiu vaig decidir obrir aquest espai, no d’artistes clàssics ni aficionats, sinó dels artistes punyents.

– Van ser difícils els inicis?

– Sempre ha sigut difícil, no només els inicis, però passa en qualsevol galeria, ja sigui de Barcelona, Vic o Cadaqués, perquè l’art no ha sigut fàcil a Catalunya. L’únic lloc que ho ha tingut més fàcil en els seus inicis ha estat Barcelona, tot i que ara és Madrid qui ha agafat aquesta volada i on hi ha moltes galeries, de fet, l'única Fira Internacional de l’estat està a Madrid.

A Barcelona gràcies al Gaudí, un carrer que era de bancs, avui s’ha convertit en un carrer turístic gràcies a l’art. Gràcies a ell els vaixells paren a la ciutat i la visiten. És a dir, les arts en general comporten turisme.

– Hi ha interès a Sant Cugat per l’art?

– A Sant Cugat ha estat sempre difícil, tant per part de la gent com per part de les administracions.  Aquí la gent ha estat sempre més aviat conservadora, no hi veig futur en aquest moment.

El que sap molt greu és que tenint una alcaldessa com la que tenim, que és la presidenta de la Diputació i que, per tant, hagués pogut fer molt en aquests últims anys per les arts, no ho ha fet. Estem perdent molt pes i és una llàstima, perquè tenim creadors però no s’enfoca la cosa com s’ha d’enfocar i això fa que els crítics no coneguin la majoria d’artistes d’aquí, és a dir, no s’acaben de creure que a Sant Cugat hàgim tingut grans artistes. Tot el que té a veure amb cultura o té un seguiment o no rutlla.

L'única cosa que es va fer a Sant Cugat va ser amb l’alcalde Aymerich i l’Escola Catalana de Tapís, però van fer un projecte que havia de ser casa-estudi de Grau-Garriga però va venir l’alcalde Recoder i el va transformar en un lloc de treball, d’empreses i ara no se sap que serà.

A més, es vol fer una Fundació Grau-Garriga però no es veu clar, perquè tota fundació necessita un públic i una inquietud perquè la gent hi vagi. Personalment, crec que s’haurien de fer coses més importants perquè a Sant Cugat tenim molts artistes que aquí passen desapercebuts, com per exemple, el cas de Joaquim Chancho o Gabriel Ferreter que es va morir aquí o Grau-Garriga que ja fa 5 anys que va morir i no té ni un carrer dedicat a Sant Cugat. No hi ha hagut sensibilitat per part dels polítics, no creuen en les arts.

Sant Cugat i Madrid són els únics llocs de tapís, a Madrid pots anar a la Real Fàbrica de Tapices a veure’ls i en canvi, a Sant Cugat no es veuen tot i ser una marca de la ciutat. Com a la Bisbal és la ceràmica. És bastant trist que Grau-Garriga tingui fundació i tapissos a França i que fins ara no s’hagi decidit fer un edifici Grau-Garriga, tot i que no hi haurà publicitat i passarà com el que està passant amb l’Escola de Tapis, que no es dóna a conèixer.

Amb això vull dir que talent no ens falta, a qualsevol lloc trobaràs un músic, un poeta, un senyor que pinta, que fa còmics, etc. Però els polítics en  això no hi creuen i, per tant, tot el que diuen és de paraula  però a l'hora de la veritat no es mullen. Si l’administració hagués cregut en l’art, la galeria Canals, que dinamitzava tot un barri, no hagués tingut que arribar a l’extrem de tancar. Perquè unes galeries donen un valor afegit a la ciutat, què seria Barcelona sense galeries o llibreries?

– Però no tanques definitivament...

– Per no marxar del meu poble, faig una cosa diferent, que és treballar per mitjà de la xarxa, cosa impensable fa 4 anys. Algunes de les ventes que vaig tenir l’any passat, van ser per mitjà de les xarxes, gent que veia els quadres que penjava, els agradaven i es posaven en contacte amb mi per comprar-los. Jo els hi enviava a l’adreça que em donaven. És una altra manera de funcionar que està utilitzant la majoria de la gent, tant en temes d’art com, per exemple, per anar de viatge; gairebé ningú va a l’agència de viatges, entre altres perquè et surt més car. Ara el més normal és comprar-te el bitllet de vol per internet i reservar l’hotel, perquè, a més, et permet mirar opinions i aconseguir ofertes.

És cert que no és el mateix vendre un quadre per internet que passejar tranquil·lament per unes galeries, per això el que he fet es convertir la meva llar en un petit santuari d’art, perquè qui vulgui veure els quadres que tinc i que han vist per mitjà de la xarxa, tingui l'oportunitat de venir a veure’ls a casa meva. A més, a part de parlar de l’obra visual, podem parlar d’altres temes com poesia, art i el que es vulgui.

– És una manera més personalitzada d’arribar al públic.

– És el que passa quan els joves van a un bar a escoltar música i a la vegada hi ha una persona que fa un recital. Però aquesta solució és ara per ara per sortir del pas, però de cara al futur necessitem que l’administració es mulli, com ho fa per exemple l’Institut Ramon Llull, que ajuda els escriptors i poetes a que surtin a l’exterior i que puguin exposar. Jo estic ajudant que el Sergi Barnils pugui exposar al Centre d’Art Blanquerna a Madrid, perquè crec que és important i necessari, portar aquest artista fora de la seva ciutat, ja que, s’ha exposat prou bé a països com Itàlia i, en canvi, aquí és desconegut i per descomptat al seu poble, que no hi ha cap empresa ni interès.

– A més, seguiràs fent projectes.

– Com a galerista no em veig tancat a casa i dedicar-me a passejar el gos. Seguiré gaudint de les obres a casa meva amb qualsevol persona que vulgui venir a veure-les. Tots els artistes que hem conegut, des de Picasso fins el propi Grau-Garriga han mort treballant. Mai he vist que un galerista desaparegui del panorama artístic, si és autèntic galerista aguanta fins el final, com ho ha fet la sala Gaspar o la sala París de Barcelona, ambdues grans referents del món de l’art. Això de tancar la porta personal ho veig molt difícil.

– Hi havia un perfil marcat que visitava les galeries?

– Durant aquests 44 anys he tingut molts pocs col·leccionistes, he tingut gent que s’ha sentit atreta per la meva activitat i ha volgut que l’assessorés, per exemple, perquè acabava de canviar de casa i volia posar alguna obra d’art i jo els assessorava.

– Què és el que ha desencadenat la decisió de tancar la galeria?

– M’he trobat massa sol durant massa anys. He fet moltes coses per a Sant Cugat, l’Escola d’Art, la Biennal i altres, però vull dir que, a nivell administratiu, se m’ha ajudat una mica a la biennal però com a espai d’art no he rebut la mateixa ajuda que tenen espais d’art com el de Cadaqués, Reus o Madrid. Si l’Ajuntament en lloc d’obsequiar els que venen a visitar Sant Cugat amb un llibre editat per ells els regalés un gravat o una obra d’art d’un artista de la ciutat, donaria valor a la galeria, valor a l’artista de la ciutat i una obra d’art que té un interès artísticament parlant.

A més, des de l’alcaldia de Mercè Conesa he vist com el teatre municipal ha fet soroll contínuament i s'ha potenciat al carrer i entitats, però el que jo faig no. Llavors truques a l’Ajuntament per rebre un cop de mà però et diuen que no et poden ajudar perquè sóc una empresa privada, a la vegada que veus com ajuden a aquella multinacional que s’acaba d’instal·lar a la ciutat.

Si les administracions segueixen sense ajudar els negocis petits i privats ens quedarem sense empreses familiars, només hi haurà multinacionals i, en el cas de les arts, sense teatres petits, ni cinemes. Si tot s’ho ha de quedar l’administració, estem fent un país on sempre actuen els mateixos als mateixos llocs.

– Què opines de les fires alternatives que s’estan posant de moda en els últims anys?

– Les fires alternatives són molt positives. És una de les coses que s’està fent actualment en les ciutats internacionals de pes i consisteix en fer exposicions d’una setmana o un cap de setmana, per exemple, en un taller de mecànica o de roba, on hi posen quatre llums i música. Això comporta que la vida normal d’un barri o un carrer marginal hi vagi una sèrie de gent per tenir relació amb aquell artista i això és positiu perquè es manté un diàleg amb altre gent mentre observes obres d’art amb música de fons.

Notícies relacionades