Publicitat

‘Elogi del malentès’, una exposició de les problemàtiques actuals amb mirada de gènere

Fotos: Mariano Martínez

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

L'exposició Elogi del malentès, impulsada per la Diputació de Barcelona, recala a Sant Cugat en la seva vuitena etapa, travessant temps de pandèmia i sortejant les amenaces de tempesta de la tarda del divendres tres de setembre. És una mostra d'art contemporani que neix de l'encàrrec a Anna Crosas, directora de difusió artística de la Diputació de Barcelona a Joana Hurtado Matheu, comissaria de la mostra. A la presentació, a més de l'Anna i la Joana, també hi és l'Ester Madrona, regidora de cultura de l'Ajuntament, que reitera el compromís i l'aposta que continua fent el municipi per les arts audiovisuals i l'art contemporani.

La mostra presenta l'obra de 14 dones, però, encara que al transcurs de la visita hi ha un clar missatge de gènere, en conjunt no es pot catalogar d'exposició feminista, el discurs va més enllà i trepitja per sobre diverses problemàtiques actuals. La primera obra que trobem al vestíbul del centre Maristany és de l'equip format per la Helena Cabello i l'Anna Carceller i consisteix en una bandera feta amb lona de bastida i cinta americana, material d’usar i llençar, amb un títol, Sujetos imprevistos, i el corresponent cartell explicatiu. Helena i Anna parteixen del llibre de la feminista Carla Lonzi Escupamos sobre Hegel, la subjectivitat de l'ordre establert, de l'autoritat per se, perquè és la norma que s'arrossega des de temps passats.

Instal·lació, una bandera recolzada a la paret, en equilibri inestable i amb materials precaris, suggereix provisionalitat, el moment que fuig deixant espai buit per la reflexió i el qüestionament dels certeses arrossegades al llarg de la historia com veritats universal, inqüestionables per ser dipositàries de l'objectivitat reconeguda per l'estasblishment i la comunitat en general. És un crit per allunyar-nos del nostre espai de comoditat fabricada amb dogmes lliçons apreses des de la infantesa i passar de la crítica negativa, de la queixa estèril a l'acció i a la construcció de una realitat alternativa, on es pugi desenvolupar una transformació social. O al menys caminar vers enllà . La intencionalitat era que el públic pogués interactuar amb la bandera, però degut a les normes de l'era COVID-19 no es por tocar, com la resta d'objectes que trobarem al llarg de la exposició.

Gestació d'una instal·lació per reflexionar

La Joana Hurtado va rebre de l'Anna Croses una proposta amb un sol requeriment, que tota l'obra fos de dones, i amb aquesta concisa idea, la Joana va seure a definir i planificar quin seria el fil conductor. “La primera pregunta que em va venir a cap va ser, què és ser dona, ser dona avui? Perquè no em podia quedar amb la definició que ve de sèrie, con l'enunciat i patrons heretats” i predeterminats per el patriarcat que impera des de temps remots. “Perquè la feminitat i el gènere no es poden definir amb els patrons del feminisme dels 60, la realitat ara és canviant i no és única, no hi ha una sola realitat i una objectivitat vàlida per tothom”. Vivim una realitat líquida, com diria Bauman, “on no podem parlar de feminisme, perquè ara és múltiple, metamorfosat en les diverses identitats de gènere, que a més no són definitives en el temps com ens havien fer creure, al llarg de la vida una persona pot canviar els seus sentiments i la seva percepció del gènere.”

I en aquesta realitat marcada pels canvis i transformacions contínues, sorgeix el conflicte, d'incertesa i també “el malentès que trenca amb l'eficàcia que atribuïm al llenguatge com a sistema de comunicació i qui diu llenguatge diu imatge”. Perquè no sempre aconseguim transmetre amb fidelitat el missatge que volem o la recepció no és la correcta, per mig hi ha un munt de sorolls, interrupcions, intencionalitats fosques... que distorsionen la comunicació. Això passa en tots el àmbits de la vida, des de el món professional, les relacions d'amistat o de parella.

Però les incertituds i dubtes que provoca l'exposició, com la lectura d'alguns comtes de Isaac Rosa, que a vegades porta al malentès i al conflicte, és una oportunitat per a la reflexió i el replantejament de la càrrega emocional i intel·lectual que portem a sobre i determina el nostre comportament, la manera de relacionar-nos amb la societat i les persones que ens envolten. I també “amb el malentès apareix la diferència, i aquesta ens obliga a explorar críticament les convencions que regeixen la nostra relació amb l'entorn”.

El conjunt de instal·lació ens condueix pels camins ja enunciats al començament d'aquesta crònica, qüestions que, per assimilades a l’inconscient individual i col·lectiu, a diari ens passen desapercebudes. Sorgiran les dubtes i a vegades tindrem la sensació d’haver trepitjat el ressort d'una mena de parany que ens fa sortir de l'ensinistrament mental per on naveguem sovint, massa sovint. Trobarem propostes per repensar les nostres certeses, fins ara lliures del vent del dubte, i que poden encaminar-nos a la recerca d'alternatives i raonaments encara no sospitats. També ens pot sorprendre en algun racó de la sala el somriure i la nota amable, com la cerca de la carta d'amor més bonica del món, però la majoria de proposicions que ens trobarem són per treure'ns de l'ombra de manual que ens empara des de l'acta de naixement, per sacsejar-nos de la comoditat que enfondeix l'acceptació acrítica del discurs mainstream.

L'exposició té una part important de muntatges audiovisuals, on destaca una pel·lícula de la barcelonina Mireia Sallarés, feta a Mèxic, que a partir de la pregunta què és per a tu l'orgasme, entrevista a una serie de dones de diferents edats i estrats socials. El recull de testimonis és colpidor. Al llarg de les cinc hores de pel·lícula hi ha denúncies de violències diverses, de dones que s'han rebel·lat contra la dominació de tot tipus, exemples de vides refetes a partir de coratge i lluita... Però, encara que a la sala no trobareu més que una petita mostra de 20 minuts, és suficientment representativa i dona idea bastant acurada de la totalitat.

Cal destacar també que durant el recorregut per les dues sales de l'exposició podreu trobar en vàries obres referències a intel·lectuals reconeguts i respectats, com poden ser Jacques Rancière, Samuel Beckett, Simone de Beauvoir, Virginia Wolf...

Però no faré aquí una descripció de totes les obres, que seria incompleta i pobra si no tenim l’obra davant. A l'entrada hi ha un fulletó, complement imprescindible per entendre les diferents parts, fer-se una idea del missatge que planeja per sobre les individualitats i després començar la reflexió personal sobre les incerteses i malentesos que ens trobem a diari. Perquè una del les missions de l'art, abans i ara, és portar-nos a analitzar la nostra realitat amb una altra mirada.

L'exposició romandrà oberta al públic fins al 9 d'octubre. I al llarg d'aquest temps tindran lloc diverses actes relacionats, com un recital poètic, visites guiades per escoles i grups...

Notícies relacionades