Publicitat

‘Ella i jo’. Una dedicatòria a la pel·lícula de Jaume Claret Muxart al Festival de Cinema de Sant Sebastià

Fotos: Fotogrames de la pel·lícula

Fa unes setmanes, una entrevista de Cristina Cabasés es compartia a murs de Facebook i d’alguna manera s’anunciava a la ciutat la candidatura de la pel·lícula Ella i jo, un curtmetratge de Jaume Claret Muxart, a la secció Nest Film Students de la 68ena edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià. Una servidora va escriure’n una crònica amb una passió dedicada per tot allò que va veure, però obviant, possiblement, la pel·lícula més important per ella de tota l’edició d’enguany, de la qual n’és muntadora.

Ella i jo és una pel·lícula que, des d’un inici, s’ha forjat des de casa, des de la família, des de cineastes-amigues, des d’un context càlid, gens fred, arrecerat d’indústria però ple de recursos, ple d’amor. El director explica que casa de la seva àvia desapareixia, i filmar l’espai que es perdia significava “una forma resistència”. El lloguer s’infla, l’Eixample explota i les veïnes marxen. Però la memòria que queda, enregistrada a l’aire, als mobles i a les parets, també reclamava la vida artística i l’origen potent de les obres de les pintores Roser Agell i Paulina Muxart Agell, obres que, el director (nét i nebot respectivament) ha tingut el bonic honor de filmar i reivindicar.

El cinema també té la funció de captar l’essència d’allò que s’esborra, i des de la materialitat dels colors, a Ella i jo s’intueix el desgast d’una vida en la mateixa pantalla. A l’altra banda, a Grècia, una nova etapa comença, i quan això passa, sempre hi ha una certa reticència a seguir en contacte amb l’anterior, a tenir-la present, a pensar-la sovint. La pel·lícula filma una relació mare-filla des d’una distància i comunicació de silencis i mirades, que traspassen les pintures de les dues, convertint aquestes, en la seva correspondència pintada. Catalunya Ràdio començava l’emissió al país i les cases s’omplien de fons en català, en aquella magnífica sensació de no sentir-se sola quan es té la ràdio posada. La pel·lícula també treballa la correspondència radiofònica de les dues dones i el vincle subtil entre elles. De cara al futur, a la seqüela del film, ben prometedora, la ràdio tindrà una importància més notable envers els altres elements narratius i funcionarà com a idea cinematogràfica vertebradora.

Ella i jo, sensible, emotiva i fantàstica (com podria jo escriure quelcom objectiu) es podrà veure a Catalunya a partir de 2021 i se n’espera un llarg i pròsper recorregut per festivals d’arreu.

elCugatenc ha acreditat l’Associació Jove de Cinema de Sant Cugat per acudir al Festival de Cinema de Sant Sebastià. Durant la seva estada han preparat aquest aticle sobre la pel·lícula del santcugatenc Jaume Claret Muxart. També van escriure una crònica del conjunt del festival.

Notícies relacionades