El Ramadà fomenta la cohesió social i l’arrelament dels nouvinguts

Fotos: Jordi Pascual

Aina Serra, Xavi López i Jordi Pascual | “Ell és d’Iran, ell del Senegal, ell del Marroc, ell d’Iraq...”, diu Abdel Ilah mentre va repassant tots els comensals que seuen a terra al voltant d’un munt de menjar. Passen uns minuts de dos quarts de deu i tots ells s’han trobat a la Casa de Cultura Àrab per orar i trencar el dejuni. Ho fan cada dia del Ramadà, que enguany va començar el 16 de maig i acaba el 14 de juny. La tradició no ho marca com un moment col·lectiu sinó que normalment es fa en família o, en tot cas, convidant algun amic però la comunitat musulmana santcugatenca està conformada també per molts solters que veuen en la resta d’usuaris de la mesquita la seva pròpia família. El Ramadà i el centre de culte són molt més que uns espais de creença religiosa, han esdevingut llocs de trobada, veïnatge i germanor.

Fa 18 anys que Sant Cugat té la seva pròpia Casa de Cultura Àrab, que ha anat ajustant-se en funció del grau d’implicació que han pogut prendre els seus integrants. Darrerament, explica Abdel, que n’és el president, s’han hagut de centrar en l’activitat religiosa perquè quasi no disposen de temps per a més. Tot i així, prop de 30 persones trenquen el dejuni cada dia del Ramadà i entre 80 i 90 acudeixen a fer les seves oracions els divendres, que acostuma a ser el dia amb més moviment a la mesquita. S’hi troben nouvinguts i catalans de naixement que tenen en l’Islam un dels seus trets en comú.

L’imam no fa ni un any que desenvolupa aquesta funció i, com ell, hi ha altres companys que tot just fa uns mesos que viuen a Sant Cugat. És el cas de Khaled, que va fugir de la seva ciutat natal, Mosul, a l'Iraq, per l’arribada de l’Estat Islàmic. Va creuar Turquia i Grècia per acabar sent un santcugatenc més, veí del barri del Monestir. Era professor de geografia a la seva ciutat natal, i ara, després del seu periple, voldria aconseguir convalidar el seu títol i ampliar estudis per poder exercir al nostre país.

Mentre els homes mengen a la sala gran entre edicions de l’Alcorà, catifes per resar i un rellotge que marca les hores de cada oració (l’Al Fajr a les 4:10, l’Ishraq a les 5:15, la Dhuhr a les 13:50, l’Al Asr a les 17:51, la Maghrib a les 21:24 i l’Al Isha a les 23:21), les dones trenquen el dejuni a una altra estança. Una saleta amb una taula central que quasi ocupa tot l’espai, catifes al terra i un ralla de cinta a terra “marca on és la Meca, cap on hem de fer les oracions. Al carrer ho fem amb el mòbil, però a mesquites o a casa ens ho marquem”, explica l’Aisha, veïna de Sant Cugat des de fa més de 20 anys.

Il·lusionades de la seva estona, només d’elles, compartim quotidianitats mentre mengem: hem anat als mateixos instituts, comprem a les mateixes botigues, tenim amigues en comú… l’anecdotari és creixent tot i que les distàncies són evidents: “Sento que visc aquí amb normalitat, però per exemple, evito agafar el tren perquè les mirades i comentaris són recurrents” . Viuen el casal com un espai d’oració, però sobretot com un espai de trobada i intercanvi que voldrien que fos més obert. Superar la seva comunitat per cosir, menjar, aprendre català o reforçar l’àrab… amb qui tingués ganes de compartir amb elles.

Viure el Ramadà a Sant Cugat és més tranquil que a altres ciutats, confessa Abdel. En les gairebé dues dècades d’existència del casal no han tingut cap problema de convivència amb els veïns. Són una comunitat consolidada que manté la seva activitat gràcies a les aportacions dels creients tot i que, reconeix el seu president, seria més fàcil tenir un local en propietat, el que els permetria no anar tant ajustats de diners i fer més activitats.

Són sunnites, segueixen el calendari lunar marcat des d’Aràbia Saudita –seguint el de Marroc de vegades el Ramadà comença un dia més tard– i tenen un gran cartell amb agraïments a Alà i altres fórmules per acompanyar les oracions amb un gran missatge solidari: No oblidar-se dels més necessitats. Cada oració, expliquen, pot durar uns cinc minuts però durant el Ramadà són més llargues. La que fan just després de trencar el dejuni es pot allargar fins a mitja hora.

El Ramadà està marcat com una de les bases de l’Islam a l’Alcorà i no complir-lo implica de facto no ser musulmà. Però, què passa quan algú que s’autoidentifica com a musulmà decideix trencar el dejuni? “No el reconeixeré com a musulmà i no anirà al paradís però no per això li farem res, cadascú és lliure”, explica Abdel, que diu que el dejuni és estricte però també té excepcions, “es comença a fer a partir dels 7 anys i els malalts el poden eludir”.

“Els primers dies són durs però de seguida t’acostumes perquè ho fem des de petits”, prossegueix, “la gent que no està acostumada li costa molt estar tant temps sense menjar”. El dejuni del Ramadà esdevé, llavors, una qüestió d’hàbit i mentalitat, pel que no resulta especialment més dur, expliquen, fer-lo en estiu malgrat la calor. L’únic repte dels mesos d’estiu és que el sol triga més a pondre’s i, per tant, el trencament del dejuni és més tard. I també hi ha un element de salut: “Estar gairebé un mes reduint l’activitat de l’estómac és bo perquè et purgues”, enraona Abdel.

Després d’un àpat carregat d'exotismes per a la dieta tradicional catalana –llet fermentada, unes coquetes de blat de moro típiques del Marroc, una sopa de fideus i cigrons ben carregada d’espècies, pa de pita farcit de verdura i pollastre...– i també d’altres plats més autòctons –truita de patates, arròs...–, els amfitrions no deixen que els convidats recullin res. On s’ha vist un invitat fregant els plats? Aquí qui ho fa és l’imam. Els convidats marxem i, aquest cop, ens diuen, part de les oracions aniran per nosaltres.

Notícies relacionades