David Bozzo: “L’elitisme de la música clàssica és una façana”

Fotos: Jordi Pascual

És santcugatenc però gran part de la seva carrera l’ha haguda de fer fora de la ciutat, primer a Barcelona, després a Castelló i finalment rodant per tot el món, amb especial arrelament a Londres. El compositor David Bozzo combina la complexa feina de crear música i buscar intèrprets amb la docència musical. En aquesta conversa reconeix que la música clàssica no està de moda però l’experiència d’altres països li demostra que l’estancament de públic es pot revertir, això sí, cal una consciència musical que a casa nostra és inexistent, i també tenir els equipaments adequats, diu quan se’l pregunta per l’estat de la música clàssica a Sant Cugat. Per això, manté una ferma aposta per apropar la seva música a la ciutat sempre que pot, com farà el proper 17 de febrer a les set de la tarda a la Casa de Cultura celebrant per setè any consecutiu el Cicle David Bozzo.

Ara ens pot resultar relativament fàcil presentar-te com a compositor santcugatenc però tot té un origen. D’on ve la teva vocació?

– Vaig començar a fer música als 5 anyets, ja fa 32 anys. El meu pare col·laborava al Monestir com a organista, he tingut contacte amb la música des de sempre. Quan vaig avançar amb els estudis, em vaig decantar pel violí i després em vaig llençar de cap a la composició.

Per què et va atreure tant el violí i la composició?

– Va ser màgic. Tinc alumnes als que se’ls nota la connexió amb l’instrument des de petits. A mi em va passar el mateix. Vaig començar a fer unes primeres cançonetes, inventar melodies i vaig descobrir que m’agradava molt.

Feies música des de petit però no vas anar al conservatori fins als 20 anys.

– A Sant Cugat estudiava a l’escola Carme Talleda i vaig anar al conservatori relativament tard, primer a Barcelona i després a Castelló de la Plana. Llavors estava centrat amb els estudis universitaris i tenia la música com una cosa secundària. Fins que un dia vaig decidir canviar.

Il·luminació, com quan vas agafar el violí per primer cop.

– De fet, si anava a la universitat era per estudiar filosofia. Què té més sortida? [Riu] Per morir de gana, ho faig fent música que és més amè.

Veus cada dia nens que estudien música però alhora tens la teva experiència que no et va portar al conservatori fins els 20 anys. Què diries que es millor, entrar de nen o d’adult? Hi ha pares molt capficats amb els seus fills: que si música, futbol...

– Intento ajudar els nanos perquè no s’estressin. Hi ha alumnes que ho fan molt bé i els comentes que podrien anar al conservatori però no els poses la pressió a sobre perquè potser fa música, anglès, futbol... tot al mateix temps. Quan ells em diuen que volen fer la prova d’accés, els ajudo. En l’ensenyament particular com el que faig han de ser ells els que diguin que volen més.

Ha sigut Sant Cugat un bon lloc per aprendre i créixer com a músic?

– Amb la Carme Talleda, malgrat haver perdut el contacte, vaig aprendre molt amb ella. És molt bona pianista. Més enllà d’això, la meva carrera ha anat fora; respon bastant a la pregunta. Me’n vaig bastant a Anglaterra. Ara hi ha l’esperança del Pla Director però em mantinc a l'expectativa, seguint amb la meva carrera i portant de tant en tant la meva música aquí.

Ho has fet i hi ha resposta, tampoc estem morts a nivell musical...

– Sí, clar, però hi ha coses a mitges, com el Pla Director que s’ha de començar a aplicar, la sala polivalent que tot just s’acaba d’anunciar, les obres al teatre de la Unió... Per a la música clàssica el principal problema de Sant Cugat són els equipaments. Per exemple, el Celler és un molt bon espai on fer jazz però no hi pots ficar un quartet de corda perquè no serveix a nivell acústic. Hi ha l’aula magna però queda molt tancada dins del conservatori. És un problema d’equipament i d’interès relatiu.

També hi ha l’aspecte social; clarament, la música clàssica no està de moda.

– [Riu] Bé, hi ha gent que ho intenta com James Rhodes. Però és cert, no està de moda. I és una llàstima perquè potser la gent no se n’adona que sí li agrada la música clàssica, perquè les bandes sonores acostumen a agradar molt i són això. Hi ha una mica d’elitisme i s’acaba donant una visió arcaica. Però és una imatge falsa. Molts cops he anat al Palau de la Música o altres llocs i he tocat amb texans sense que ningú em digui res. L’elitisme és una façana.

Arribes a la setena edició del Cicle. Què t’ha aportat tot aquest temps?

– Són set anys ja portant la música a Sant Cugat. Ho faig en col·laboració amb un violinista valencià que ara viu a Anglaterra. És molt útil perquè com a compositor vols que es toqui la teva música i també m’ha servit per encadenar projectes i donar-me a conèixer.

Com és la vida d’un compositor?

– Què vols la versió real o la bonica? [Riu] És bastant estressant. Hi ha dies que gairebé no componc perquè la major part del temps l’utilitzo enviant mail, fent viatges, entrevistes... És necessari.

És el que et permet portar-nos enguany al London City Quartet.

– Sí, a Anglaterra he fet diversos projectes. M’hi sento molt acollit allà, la gent té molt interès. Sempre dic que potser acabo vivint-hi.

Revisant edicions anteriors, l’any passat vas fer una aposta arriscada; un violí sol. I a veure com reacciona el públic.

– Un concert per violí sol sempre és complicat i fins i tot dur d’aguantar. Quan es parla d’un instrument sol, la gent sempre imagina el piano. A més, tot el programa eren estrenes absolutes. Llenguatges diferents, obra nova... Va ser arriscat, sí, però va funcionar molt bé; també ho vam fer més tard al Palau de la Música de València.

I enguany?

– És un repertori més clàssic i amb un quartet de corda. Ve un compositor valencià, un britànic que va començar a fer l’obra arran dels atemptats de Barcelona i una obra clàssica del soviètic Dmitri Xostakóvitx, que és l’aposta segura.

Molts valencians i molts anglesos. Per què?

– Com vaig estudiar a Castelló, conec molta gent d’allà. A Anglaterra sempre m’han tractat molt bé. Però tinc relació amb gent d’aquí també. Ara, si surt un projecte fora, no diré que no. La meva seu està aquí però em vaig movent.

Quina és la part maca de ser compositor?

– La solitària, estar tancat a l’estudi hores i hores estudiant, escrivint, esborrant, tornant a escriure... Es fa dur de vegades però és la nostra feina.

Què t’agrada més, mostrar la teva música a casa o quan vola pel món?

– Venir a casa sempre és un plaer. Tocar o que toquin la teva música aquí sempre és un luxe. A Sant Cugat li dec molt, m’ha donat l’educació musical i no musical. I vull seguir vivint aquí. Ara, viatjar és un plaer. Una altra cosa són els diners que es guanyen [Riu].

Sempre t’has trobat bona acollida?

– Sí, no m’he trobat mai males cares o problemes. És un món competitiu però alhora hi ha molt suport entre companys.

Has anat a algun lloc i has pensat “ja m’agradaria tenir a Sant Cugat la cultura musical que hi ha aquí”?

– A Londres. Però més que la cultura musical, el moviment que hi ha. Hi ha esglésies amb concerts, molts músics... També és cert que és un món molt tancat. Hi ha tantes coses que hi ha músics que no surten.

Hi ha gent que té por a la música clàssica, com passa amb l’art contemporani. “Dóna’m un ritme més fàcil”.

– Però si t’agrada el jazz, no hi ha gran diferència. Hem de deixar a banda l’elitisme d’anar ben vestit a l’auditori.

I perdre la por si t’equivoques aplaudint.

– Li passa a molta gent, cap problema. Ho veuen i paren. Si t’agrada, aplaudeix! Comença a ser una mica carca aturar l'espontaneïtat perquè no és el moment segons la convenció. També hi ha músics estirats a qui els molesta molt que la gent aplaudeixi a meitat de l’obra. Comença a estar tot una mica més relaxat.

En poc temps tindrem joves omplint concerts de música clàssica?

– Ja n’hi han però fora d’aquí. Hi ha molt jovent a qui li agrada la música, que n’estudia... De vegades és més bé un problema cultural. Sempre hi ha daltabaixos, i ho estem superant. Tenim molta feina.

Notícies relacionades