Crònica de la 69a edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià

Foto: Maria Castan

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El Sant Sebastià de segon de pandèmia continua fort davant un panorama de cinema excel·lent, de qualitat i amb potència. El certamen basc conserva el monopoli de les pel·lícules més esperades després dels grans festivals de primavera i les rescata passat un estiu encara marcat pel distància-mans-mascareta. Ja lluny de setembre, recuperem alguns dels films més estimats de l’edició 69 del festival de Sant Sebastià, marcada per una polèmica molt poc cinematogràfica.

La clara guanyadora de l’any, Titane, de Julia Ducornau, flamant Palma d’Or a Cannes i encara a les sales de cinema, revolucionava la ciutat basca en les primeres jornades. Espectacular i potent, la cinta és un cant a la brutalitat, una marató nocturna de música electrònica, fosca i contundent. Sexe, empoderament, traïcions, fantàstic... La de Ducornau és una d’aquelles pel·lícules que no necessiten sinopsi: si encara no l’has vist, corre.

El fenomen Titane, però, duraria poc i es veuria eclipsat per altres films, com el doblet magistral de Ryzuke Hamaguchi, Drive my Car i Wheel of Fortune and Fantasy. Les dues pel·lícules, premiades a la Berlinale i a Canes, van aconseguir emocionar la crítica i el públic donostiarra amb molta cura i lleugeresa, amb una realització atenta i pausada, sense cap element de la cinematografia que xoqués amb el to d’un magnífic guió i d’una virtuosa interpretació. Les dues històries, la primera, un llarg inspirat en un relat de Haruki Murakami i, l’altra, tres històries episòdiques regides per l’atzar, són una delícia pels sentits, una gran esperança del cinema contemporani més d’autor i que dialoga excel·lentment amb grans cineastes asiàtics com ara Hong Sang Soo o Hirokazu Koreeda.

Històries en femení inundaven les sales, no només en temàtica sinó també en direcció. As in Heaven, el debut de la directora danesa Tea Lindeburg, va ser una de les grans sorpreses, alçant-se amb el guardó a millor direcció i millor interpretació protagonista. En un coming of age a la Dinamarca del s. XIX, una adolescent veu com la seva vida pot canviar de la nit al dia per raons alienes a ella. Un conte amarg, trist, però bell i que denuncia des de dos segles enrere –i des del gènere fantàstic- realitats patriarcals que persegueixen a les dones: una responsabilitat familiar essencial, gairebé sempre excessiva i mai reconeguda, un menyspreu sistemàtic a qualsevol ambició individual o la terrible assumpció del fals paper secundari de la dona...

Lucile Hadzilalovic guanyava el premi especial del jurat amb Earwig, la seva tercera cinta, la més críptica i fosca després de les extraordinàries Innocence i Evolution, clares bases de l’univers propi de la cineasta francesa en clau distòpica, atemporal i atmosfèrica. A Earwig, Hadzihalilovich continua dirigint la mirada cap a una infància fràgil, reprimida i en aparent perill, en un entorn cru, desangelat. La pel·lícula es conjuga com una faula protagonitzada per una nena de dentadura peculiar que juga sola amb joguines de paper, i que sembla ser la peça clau d'un engranatge conspiratiu a gran escala. Atrapada en una casa a les fosques, arriba el dia que ha de preparar-se per marxar a complir el destí pel qual ha estat disposada. Paral·lelament, misteriosos personatges d’una ciutat hostil i laberíntica vaguen en un entorn difícil de desxifrar, violent i lúgubre, fusionant-se, d’una manera o d’un altre, amb destí de la nena i del seu cuidador. Una pel·lícula-invitació a gaudir del cinema en fora de camp, pertorbador i d'una agudíssima sensorialitat. Un viatge als somnis foscos, les atmosferes poderosament denses i en definitiva a l’univers ja no tan distòpic de Lucile Hadzihalilovic.

Els darrers treballs de cineastes consolidades com Gaspar Noé, amb Vortex, Icíar Bollaín, amb Maixabel, o Paolo Sorrentino, amb The Hand of God, producció de Netflix, arrodonien una programació eclèctica en tons i temàtiques, amb un palmarès reivindicatiu i de contrast significatiu al molt discutible premi honorífic de l’edició d’enguany.

elCugatenc ha acreditat l’Associació Jove de Cinema de Sant Cugat per acudir al Festival de Cinema de Sant Sebastià. Pots veure les cròniques de l'entitat aquí.

Notícies relacionades