Crònica de la 67a edició del Festival Internacional de Cinema Sant Sebastià

Fotos: Ale Gómez i fotogrames de les pel·lícules

Maria Castan i Ale Gómez | M. Més enllà de les elevades xifres dels termòmetres urbans –els dies passats creuàvem els trenta graus centígrads– al Festival de Sant Sebastià fa calor. Les pantalles cremen malgrat el verinós aire condicionat de les sales. Una passió que se surt del frame, com si les flames volguessin arribar als nostres seients per a commoure’ns més i més. I és que com en són d’apassionades les dues històries de sororitat que ens van arribar els primers dies, de la mà de Pablo Larraín i Céline Sciamma, que malgrat la gran diferència temporal en la qual juguen, ambdues rescaten epopeies de dones que intenten avançar a contracorrent per un riu difícil, tediós i similar. A través del cos, Ema (Larraín) explica la història d’una noia que lluita per a retrobar-se amb el seu fill adoptat, al qual ha retornat als serveis socials després que aquest cremés mitja cara a la seva tieta. Ema combat des de la coreografia del reggaeton en una Valparaíso urbana i contradictòria, que explota en llums de neó i que nota els canvis de temperatura que la societat del carrer li demana. En un delicat, potser pretensiós, exercici d’estil, la pel·lícula dóna la volta al discurs sexista i reivindica l’alliberament femení, sexual i de moviment. D’altra banda, Retrato de una mujer en llamas (Sciamma) balla a un diferent ritme però s’apropia també del gest per a plasmar la bellesa i el combat, aquest cop sobre un llenç d’amor impossible: 1770. Pintora i model enamorades i un quadre maleït, per entregar al secundari amb qui s’ha de casar la retratada. La pel·lícula, sensible i tenaç, és un elogi a la memòria i a aquells records que ens queden gravats.

A. Diumenge els termòmetres es van calmar una mica, i la pluja va acompanyar les nostres sessions. Dins la secció Zabaltegui-Tabakalera (traduït com a secció oberta en euskera i fora de la competició oficial) vam poder visionar dos films emocionants: I Was Home, But, la nova pel·lícula de la directora alemanya Angela Schanelec (1962) narra els canvis que es produeixen en la família i els entorns escolars d’un noi de tretze anys que torna a casa després d’escapar-se durant una setmana. La pel·lícula em va commoure interiorment després del visionat, no sé ben bé per quines raons. Pel que es veu a la pantalla, destaca el domini d’un estil estètic llunyà a les formes convencionals actuals del cinema i s’endinsa al sempre risc de l’experimentació plàstica i fotogràfica i que plasma un món d’idees banyades d’emocions obscures, de personatges trastocats per l'alineació i l’absurditat revelada a llum dels nens. La mirada de Schanelec no passa desapercebuda d’entre totes, i és la que més em crida l’atenció; precisament per explicar una història usual amb solucions innovadores i originals. A més, tragicomèdia al·lusiva a Shakespeare, el toc d’humor alemany en gags que recorden a Jacques Tati, i pel seguit de reflexions que suscita una pel·lícula que passa a l’altre costat d’un estable on hi ha un gos dorm als peus d’un burro que mira per una finestra oberta a l’exterior on succeeix la trama humana del film. Al final el cap del burro es gira i em mira i jo el miro a ell. Potser era jo també un burro que havia estat mirant la pel·lícula a través de la finestra del projector, i la sala d’animals, un estable.

M. Seguia la sessió la pel·lícula Isadora’s Children (Damien Manivel), qui filmava un tríptic sobre quatre dones que s’enfrontaven al solo “Mother”, peça que la ballarina americana Isadora Duncan va coreografiar després que els seus fills morissin en un accident automobilístic. Manivel proposa situar la gestualitat del cos i el sentiment que evoca per sobre la professionalització de la dansa, retratant cossos heterogenis que ballen a un mateix tempo però amb una emoció diferent, personal. La dansa tornava als nostres ulls, ben lluny del beat d’Ema, amb unes notes de piano que perduraven en bucle al cervell i que acompanyaven uns silencis en els quals el director es recolza, fent d’ells una part de l’engranatge de l’art de ballar per a tu mateixa.

A. Per finalitzar el dia, Parasite va ser com un pastís de nata i xocolata. Una pel·lícula excepcionalment realitzada, amb una tesis original, tractada amb cura, uns actors fenomenals i humor, drama i suspens per parts iguals. Comercial però gens prepotent. Humil i magnífica a la vegada. Aquest film del director sud-coreà Joon-ho Bong (1969, “Okja”) narra amb sentit l’aventura plegada de perills, mentides i mesquineses d’una família aturada i necessitada que s’interessa per una família glamurosa i adinerada per subsistir fins que s’enreda i passa un incident inesperat. Una explosiva simbiosis on predomina l'avarícia i la discriminació de classes. Senzillament potent, no es cap pèrdua de temps si el que busques és entreteniment, riure i un pessic d’intriga.

Seguirem amb els visionats candents. Arreveure!

elCugatenc ha acreditat l’Associació Jove de Cinema de Sant Cugat per acudir a la 67a edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Durant la seva estada al País Basc ens enviaran cròniques del festival. Pots trobar totes les que han fet fins el moment aquí.

Notícies relacionades